El supòsit de fet era el següent: una sèrie d’empreses del Regne Unit oferien premis en general, ja sigui anunciant-los als diaris, o enviant cartes privades. Aquests premis eren de diversa índole, però més del 99% eren premis “habituals”, sense un valor substancial (per exemple, un rellotge suposadament suís).
La persona que els volia reclamar, tenia tres vies possibles: enviar un SMS, trucar a un número de telèfon de tarifa incrementada, o bé utilitzar el servei postal. La raó fonamental d’aquesta iniciativa era aconseguir les dades dels participants, per poder oferir més endavant més productes, o bé cedir aquestes dades a una altra societat amb la mateixa finalitat (és a dir, pretenien captar clients).
Si bé s’informava en els anuncis i les cartes del cost per minut de les trucades (mitjà més utilitzat pels premiats), i la durada màxima d’aquestes, per altra banda la via del correu postal (la menys costosa) es trobava en un lloc molt menys visible en comparació a les altres dues, i no s’informava al consumidor de que la durada mínima de les trucades era quasi la mateixa que la màxima, i que l’empresa guanyava 1,21 lliures per minut de les 1,5 que costava. A més, sovint s’havia de fer càrrec de costos addicionals d’entrega i assegurança, amb els que l’empresa finançava les despeses que suposaven els premis.
El Tribunal de Justícia ho il·lustra amb dos exemples: En el primer, un rellotge que per l’empresa que el donava representava un cost de 9,36 lliures, suposava un cost pel premiat de 18 lliures (si s’optava per reclamar-lo per telèfon), de 9,50 lliures (si ho feia per via postal), o de 15 (si ho feia per SMS); En el segon, un creuer de tres dies pel mediterrani per a quatre persones, però per tal de poder-lo gaudir s’havia de pagar, entre suplements de transport des del Regne Unit, manutenció, taxes portuàries, etc., 1596 lliures en total.
Quina era la normativa aplicable? En el cas s’examina de la Directiva 2005/29/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 11 de maig de 2005, relativa a les pràctiques comercials deslleials de les empreses en les seves relacions amb els consumidors en el mercat interior. Concretament, és d’aplicació el punt 31 de l’annex I de la Directiva (el qual conté una llista de pràctiques que en tot cas es consideraran enganyoses o agressives). Aquesta ha estat incorporada en el nostre ordenament per la Llei 29/2009, de 30 de desembre, la qual reforma la Llei de Competència Deslleial 3/1991. Així, es pot trobar una redacció idèntica a la del punt 31 de l’annex de la Directiva a l’art. 22.6 d’aquesta última llei. El que s’estableix és que s’estarà davant una pràctica deslleial quan es creï la impressió falsa de que, si el consumidor porta a terme un acte determinat, haurà guanyat o podrà guanyar un premi, quan en realitat no hi ha tal premi o aquest acte consisteix en l’obligació per part del consumidor de suportar algun cost.
Així les coses, la Office of Fair Trading del Regne Unit, va iniciar el procediment per tal de que aquestes pràctiques es declaressin agressives. Els tribunals anglesos van estimar que si la quantitat a pagar no és molt elevada (pensant sobretot en els segells), és “insignificant” amb el valor del premi i el professional no es beneficia en cap part del pagament, no estarem davant d’una pràctica agressiva. Interposat el recurs per les dues parts, el Tribunal d’Apel·lació anglès va plantejar la qüestió prejudicial per tal de que el TJUE interpretés la norma.
El tribunal explica que, si a la directiva s’inclou un annex amb un llistat de pràctiques que es reputen enganyoses o agressives en tots els casos, és per raons de seguretat jurídica, sense la qual no seria possible un mercat únic viable. Per tant, agregar variacions o conceptes indeterminats com “despeses insignificants” en aquest annex no és possible, i per aquest motiu fa una interpretació purament literal del punt 31: l’expressió “incórrer en una despesa”, per part del consumidor, a l’hora de fer un “acte determinat” per a l’obtenció d’un premi, no permet imposar al mateix cap tipus de despesa, per molt insignificant que sigui, o encara que no representi cap avantatge al professional.
El mateix criteri fa servir davant l’al·legació dels professionals referent a que la “impressió falsa” desapareix sempre que l’empresari hagi donat una informació adequada. Reitera que la impressió falsa es dóna sempre que no hi hagi premi o s’hagi de satisfer algun import, sigui quina sigui la informació que s’ha facilitat. Ara bé, també hi hauria la possibilitat, explicada pel tribunal, de delimitar l’objecte del premi. Per exemple, no seria el mateix guanyar una “entrada” a un partit de futbol (on el transport no hi entraria, i per tant aniria a càrrec del premiat), que guanyar el “fet d’assistir-hi” (on sí que hi entrarien les despeses de transport).
Per últim, el tribunal fa notar que aquesta obligació no representa cap impediment per l’empresari a l’hora de delimitar el territori geogràfic on es reparteix el premi o es realitza el concurs, excloent els territoris que comportin un cost elevat de transport.
