El 25 de gener de 2013 la “Duma” o Cambra de Diputats de Rússia va aprovar la Llei que prohibeix la propaganda de la homosexualitat entre el menors d’edat. La llei, que va ser aprovada en primera lectura amb 388 vots a favor, mentre que un únic diputat es va oposar i un altre es va abstenir, proposa sancionar la promoció del comportaments homosexuals amb multes en metàl·lic.
Aquesta última llei, que es anàloga a una iniciativa aprovada a San Petesburg l’any anterior, però ara, amb el suport del president Putin i de l’Església Ortodoxa Russa (una de les institucions mes influents del país); es l’última adquisició en el conjunt normatiu del govern Putin i que es considerada com una violació contra les llibertats individuals.
D’una banda, Nikolai Alexeyev (Moscú, 1977), avui dia, un dels principals activistes pels drets dels homosexuals i l’home que va guanyar el primer cas per la igualtat dels homosexuals en el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, declara que la lectura que es fa d’aquesta llei es la “persecució del col·lectiu homosexual, prohibició de les manifestacions per l’orgull gay i com a part d’una campanya governamental contra els moviments socials i de dissidència”.
D’altre banda, Amnistia Internacional considera que la llei “restringirà drets humans fonamentals i vulnera l’obligació de Rússia de protegir de la discriminació a lesbianes, gays, bisexuals, transgènere i intersexuals”. També, es tracta d’un “atac contra la llibertat d’expressió”.
Concretament, totes dues veus fan referència al dret de la no discriminació que poden trobar en diversos normatives internacionals.
En primer lloc, l’art. 7 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) estableix que tots son iguals enfront la llei i tots tenen dret a igual protecció sense discriminació que infringeixi la Declaració i contra tota provocació a aquesta discriminació. Així com s’estableix a l’art. 2 DUDH en que diu que: “totes les persones tenen tots els drets i llibertats establerts en la Declaració, sense distinció de […] sexe […] o qualsevol altre condició”.
En segon lloc, l’art. 14 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) recull la prohibició de la discriminació; es a dir, que el “gaudiment dels drets i llibertats reconeguts al Conveni s’ha d’assegurar sense distinció […] de sexe […] o qualsevol altre situació”.
Tanmateix, totes dues veus proclamen el dret de la llibertat d’expressió recollits tant en la DUDH (art. 19) com en la CEDH (art. 10) i que totes dues configuren el mateix: “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, de comunicar informacions o idees sense ingerència de autoritats públiques i sense considerar fronteres”.
Sembla increïble, i gairebé fictici, que en el s. XXI encara al Primer Mon i en una gran potencia com es Rússia, que la major part de la població (només un 1% dels russos diu sentir respecte pels homosexuals) decideixi estigmatitzar i alienar encara més els homosexuals, concretament als menors d’edat, i se’ls priva d’informació que podria ser crucial per la seva salut o merament, pel seu desenvolupament social en un món globalitzat on les relacions no es limiten als “valors tradicionals i conservadors de Rússia”, en paraules de Vladimir Putin.
Mes impactant resulten les paraules d’alguns dels defensors radicals d’aquet llei:
- Vitali Milónov, autor de la llei anàloga aprovada l’any passat, qui pensa que la homosexualitat una malaltia contagiosa que es pot curar amb “dejú i oracions”.
- Elena Mizulina, diputada del partit socialdemòcrata, que demana prohibir les marxes d’orgull gay, per ser actes de propaganda als quals els nens tenen accés.
- Vsevolod Chaplin, cap del departament de relacions de la Església Ortodoxa amb la societat, que es tracta de “una desviació pecaminosa de la natura humana que es cura amb sagraments, resar, dejú, penediment, lectura de les escriptures sagrades […]”.
Aquesta situació s’ha vist empitjorada per l’onada de puritanisme que ha acompanyat el retorn al Kremlim de Vladimir Putin, enfront la qual només cal esgrimir els arguments del Tribunal Europeu de Drets Humans; concretament, del cas Kozak vs Polonia, Sentencia de 2 de març del 2010.
En aquest cas, es parla la necessitar d’interpretar de manera evolutiva la vida familiar conforme als canvis socials, relacionals i d’estat civil, inclòs el fet que no existeix solament una manera o una opció en l’àmbit de com una persona porta o comprèn la seva vida privada.
En conclusió, el Tribunal “no pot admetre com necessària per a la protecció de la família, en el seu sentit tradicional, la exclusió general […] de les persones que convisquin en relació homosexual”.
