Cada cop més, la legislació laboral en matèria d’ocupació verda i sostenibilitat del medi ambient està en augment, potenciada per una creixent sensibilitat per part de la ciutadania. Però, és suficient?
Com ja sabem, el Departament de Recursos Humans d’una empresa és el seu gran atractiu (sobretot en economies desenvolupades). De la mateixa manera, el Departament Mediambiental necessita, per part dels responsables d’una empresa, delegació de responsabilitats, capacitació i motivació. Tinguem present aquesta tàndem.
A partir d’aquí, si la cúpula de l’empresa no aprova mesures o plans mediambientals, qualsevol esforç per promoure-ho queda en res.
La funció de recursos humans respecte al Departament de Medi Ambient suposa una planificació, reclutament, selecció i formació del personal. Amb tot aquest tràmit piramidal, es pretén que els aspirants al lloc de treball siguin capaços, després d’acabar aquest procés, de:
1.- Realitzar previsions quantitatives i qualitatives dins d’un espai temporal per tal de determinar i proposar plans d’actuació (plans que, com anteriorment he mencionat, poden quedar en res si la Junta de Direcció els considera innecessaris).
2.- Reunir coneixements, habilitats i recursos de l’empresa per implantar un sistema de funcionament operatiu dins d’una estructura empresarial (sistemes de funcionament que si els directius encarregats de la logística i operacions estratègiques consideren fora de lloc, no queden implantats).
3.- Dominar el llenguatge empresarial, suposar un motor d’actituds i tenir una visió mediambiental a llarg termini.
De manera que, després de veure com es recluten i preparen els encarregats de dirigir el Departament Mediambiental de les empreses (integrat en molts casos per juristes) i observar les habilitats que es precisen i ensenyen, arribem a la següent conclusió: l’àrea dedicada al medi ambient està en mans d’experts a nivell empresarial, innovador i mediambiental que veuen solapades idees i iniciatives per part del nucli dur de la Junta Directiva (si hi ha sort) o per part d’inversors que consideren les despeses en implantar una mentalitat verda a l’empresa com una inversió poc rentable.
Començant pel fet que, al meu parer, l’ocupació verda només és sostenible quan l’Estat destina subvencions per implantar polítiques de reducció de contaminació per part de multinacionals o gegants empresarials.
Però anem per parts.
En l’àmbit domèstic, fa 5 anys que reciclem, i com a molt 10 des que sabem que existeix una cosa que es diu reciclar (pel paper reciclat) tenint en compte, a més, que amb la nostra aportació diària ho podem afavorir.
Recordem que tot aquest moviment verd requereix una cultura, una tradició i uns hàbits inculcats. Per aquesta raó considero pretensiós, molt pretensiós, dir que som un país verd. Un país conscienciat amb el medi ambient.
Totes les accions dedicades al medi ambient a Espanya (paraules del Prof. Aragón Correa) son portades a terme per les empreses perquè paga l’Estat o perquè són obligatòries per llei (sotmeses a la corresponent sanció per incompliment). La tardana Llei 26/2007, de 23 d’octubre, sobre responsabilitat mediambiental, estableix en els articles 36, 37 i 38 un llistat de sancions aplicables a les empreses que, per negligència o infracció, cometessin un acte lesiu atemptant contra la conservació de qualsevol tipus d’ecosistema. La qüestió és si els empresaris han de mirar només a les multimilionàries xifres imposades com a càstig (que poden ascendir a 2.000.000 euros) o pensar en com aquest interessant moviment pot ser beneficiós.
El millor exemple per il·lustrar tot això és el de la multinacional cosmètica Body Shop. Aquesta marca ha realitzat una estratègia de marketing brillant amb la qual ha aconseguit reduir despeses de publicitat, millorar la imatge corporativa, arribar a un sector (cada cop més creixent) d’usuaris conscienciats amb el medi ambient i esquivar sancions legals per procediments químics que atempten contra ningú.
Raonant la meva afirmació, Body Shop no realitza proves cosmètiques amb animals, ven a granel i no fa cap tipus de publicitat.
Anem pas per pas:
1.- No realitzen proves amb animals: mètode costós i mal vist per una societat hipòcrita. És a dir, saber que els animals sofreixen al ser sotmesos a aquests processos pot arribar a incomodar o no a una persona. Però allò que realment fastigueja és haver de veure pel Facebook, Twitter, Instagram, etc. fotografies del pobre ximpanzé pintat de dalt a baix amb un pintallavis to Russian Red. Resposta ràpida: nosaltres no ho fem.
2.- Venda a granel: mètode de venda més econòmic pel comprador i per l’empresa (no ho oblidem). Amb aquest sistema, el client té la falsa sensació que l’empresa mira pels seus interessos al poder estalviar-se l’envàs de fàbrica que, a més, genera un gran cúmul de gasos perjudicials pel manteniment del nostre planeta. De totes maneres, si vols també pots adquirir-lo pagant una suma una mica elevada (ja que el procés de l’envàs de plàstic és verd).
3.- No fan publicitat: seria estrany fer-la. Gràcies a aquestes tres mesures, que allò que fan en realitat és escatimar despeses, serveixen per crear una imatge i una reputació verda excel·lent per l’empresa. Amb tota aquesta explicació vull arribar a l’anomenat Greenwashing o rentat de cara verd. Per això vull felicitar els encarregats del Departament de Marketing de l’empresa per reduir despeses alhora que creen una imatge corporativa totalment conscienciada, penjant-se (unes més que merescudes) medalles verdes i ecològiques.
Respecte a això de no fer publicitat…Body Shop (pel que he pogut comprovar) té unes 16 pàgines a Facebook on ofereix publicitat dels seus productes i activitats (i d’una forma totalment gratuïta).
Així doncs, com ja he dit al principi d’aquest comentari, ara per ara no puc ser gaire optimista amb l’ocupació verda i les seves iniciatives. De la mateixa manera que ara els nens i els ancians col·laboren separant residus domèstics a petita escala, demà grans empreses potser trobaran motivació més enllà dels diners per tancar xemeneies i apostar fort per les energies renovables. Ara els toca a ells.
