La imputació de la Infanta Cristina està omplint hores de televisió i pàgines als diaris dia sí i dia també. Es verteixen informacions prudents de vegades, i atrevides d’altres. Dintre d’aquest segon grup inclouríem aquells articles que han vaticinat que la línia defensiva de Jesús María Silva Sánchez, excel·lent catedràtic de Dret Penal i advocat de la Infanta, al·ludirà a la controvertida doctrina Botín en relació al delicte fiscal; i diem que és atrevit afirmar això perquè ningú sap quina és l’estratègia ideada pel lletrat i més que segur que no ho sabrem fins el dia del judici.
En qualsevol cas, des d’aquí ens proposem analitzar en què consisteix la doctrina Botín, sorgida arrel de la STS de 17 de desembre de 2007, que avala la interpretació literal de l’article 782.1 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que en fa l’Audiència Nacional. En aquest precepte es disposa que si el Ministeri Fiscal i l’acusador particular demanen l’arxiu de la causa així ha de decretar-ho el jutge, sense que a l’articulat es faci menció alguna a l’acusació popular, figura prevista a l’article 125 de la Constitució que “actua quivis ex populo, sense haver estat perjudicat pel delicte” (Fonament de Dret 14º, STS de 17 de desembre de 2007) i amb accés a la jurisdicció ex l’art 24.1 CE.
Amb la doctrina Botín, el que es fa és aprofitar aquesta no inclusió de l’acusació popular dins l’article 782.1 de la LECrim per limitar el seu exercici, impossibilitant iniciar la sessió de judici oral si només ho peticiona aquesta. A la sentència s’argumenta que “El derecho de acceso a la jurisdicción, reconocido en el art. 24.1. CE, es un derecho fundamental que presupone la titularidad de un derecho reconocido por el ordenamiento jurídico. El art. 24.1 CE, sin embargo, no impone que los derechos reconocidos por las leyes carezcan de límites. […] Las limitaciones del derecho de acusación popular […] nunca han sido considerada contrarias al derecho a la igualdad ni entendidas como el fundamento de un privilegio para los supuestos autores de un delito respecto del que la ley excluya a ciertas personas del ejercicio de la acción” (Fonament de Dret 1º, STS de 17 de desembre de 2007) i que “no cabe sostener que el reconocimiento de la acción popular en art. 125 CE impone una interpretación que vaya más allá del texto del art. 782.1. LECr” (Fonament de Dret 13º, STS de 17 de desembre de 2007).
Veiem, per tant, com el supòsit de fet que recull el Cas Botín seria anàleg al que ara ens ocupa doncs tan sols han formulat acusació contra la Infanta Cristina el pseudo sindicat “Manos Limpias” com a acusació popular, mentre que el Ministeri Fiscal – que representa la legalitat-, l’Advocat de l’Estat – que representa a l’Agència Tributària, perjudicada pel delicte- i les representacions processals dels acusats s’han oposat a aquesta possibilitat; i per això des dels mitjans s’aventuren a dir que dins del Cas Nóos es traurà a col·lació la doctrina continguda en la sentència del cas Botín per evitar que continuï la imputació de delicte fiscal cap a la Infanta Cristina més enllà de la fase instructora del procés. Qui sap?
Tanmateix, val a dir que la doctrina jurisprudencial de la STS de 17 de desembre de 2007 no és gens pacífica doncs la pròpia Sala Segona del Tribunal Suprem es va veure obligada a precisar l’abast de la mateixa per poder condemnar un any després a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa per no dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak. En aquesta ocasió sí es va acceptar que la única acusació fos la popular argumentant que no hi havia un únic perjudicat pel delicte sinó una col·lectivitat. Doncs bé, sembla que el raonament aplicat al cas Atutxa seria extrapolable al nostre perquè el perjudicat és l’Agència Tributària, que la conformem la col·lectivitat de l’Estat. Però qui sap?
De moment el que interessa és saber què està fent l’Audiència de Palma, que és la competent per a resoldre el cas, i ja va deixar clar mitjançant l’auto de 7 de maig de 2013 que no era partidària de la doctrina Botín al conferir a l’acusació popular “legitimación para ejercer la acción penal contra la Infanta apelante”.
Podeu llegir la sentència del Cas Botín aquí.
