Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Martin v. Herzog (1920) com a paradigma de la negligència per se

Tomàs Gabriel Garcia Micó.Per Tomàs Gabriel García Micó.

L’any 1920 la New York State Court of Appeals fou l’encarregada d’enjudiciar aquest famós cas els fets del qual s’exposen breu i succintament a continuació: la nit del 21 d’agost del 1915, el Sr. Martin (the plaintiff o demandant) conduïa per la carretera amb el seu buggy, el qual no tenia llums instal·lades, quan va tenir un accident de trànsit amb el Sr. Herzog (the defendant o demandat), però aquest no conduïa per on havia de fer-ho; el resultat de l’accident fou la mort del Sr. Martin.

Aquest cas és de gran importància doncs mostra una regla essencial del U.S. Common Law i de la majoria d’ordenaments jurídics, la negligència per se; però, què significa negligència per se? Doncs bé, aquest article té una doble finalitat: per una banda, explicar els fonaments teòrics d’aquest principi del Tort Law i, per una altra banda, donar-li a la teoria una base pràctica a través del tractament del Martin v. Herzog (126 N.E. 814 (N.Y. 1920)).

El concepte de negligència per se. El Restatement (Third) of Torts § 14 i § 15

La norma normarum en seu de negligència per se és el Restatement (Third) of Torts (RTT), Section 14 (Statutory Violations As Negligence Per Se), la qual reconeix que “an actor is negligent if, without excuse, the actor violetes a statute that is designed to protect against the type of accident the actor’s conduct causes, and if the accident victim is within the class of persons the statute is design to protect”; d’aquest precepte és necessari realitzar una anàlisi profunda a fi de trobar els elements nuclears que l’integren:

–          “[…], without excuse, […]”, aquesta formulació entrecomada a l’inici de la § 14 del RTT trenca la rigidesa de la regla doncs admet la possibilitat de que es provi que l’incompliment de la norma es trobava justificat per diverses raons previstes a la § 15 (“Excused violations”) entre les quals figuren:

  • (a) the actor is reasonable in light of actor’s childhood, physical disability, or physical incapacitation” (criteri d’edat i estat físic);
  • (b) the actor exercices reasonable care in attempting to comply with the statute” (criteri de la diligència adequada per a intentar complir la norma);
  • (c) the actor neither knows nor should know of the factual circumstances that render the statute applicable” (criteri del desconeixement dels fets que fan aplicable la norma);
  • (d) the actor’s violation of the statute is due to the confusing way in which the requirements of the statute are presented to the public” (criteri de la confusió dels requisits de la norma);
  • I una de les més importants, “(e) the actor’s compliance with the statute would involve a greater risk of physical harm to the actor or to others than noncompliance” (criteri de l’augment del risc de dany, per l’autor de la infracció o pels infractors, derivat del compliment de la norma).

–          “[…] violetes a statute […]”, aquesta frase designa el tipus de norma que en cas d’ésser violada donarà lloc a l’aplicació automàtica de la negligència per se, pot tractar-se tant d’una norma de rang reglamentari com d’una que posseeixi el rang de norma legal.

–          “[…] designed to protect against the type of accident the actor’s conduct causes, and if the accident victim is within the class of persons the statute is design to protect […]”, és obligatori que la norma protegeixi contra l’accident que l’actor ha causat i a la víctima concreta (tal i com el comentari de la § 14 RTT diu: “Negligence per se applies only when the accident that injures the plaintiff is the type of accident that the statute seeks to avert” i també “To invoke negligence per se, a party must show that the plaintiff was within the class of persons the legislature was endeavoring to protect”); així doncs, una norma que obliga a renovar la llicència de conduir cada determinat temps no pot invocar-se amb l’objectiu d’aplicar la negligència per se perquè no té la finalitat d’evitar accidents, igual succeeix amb la normativa referent a evitar la conducció sota els efectes de l’alcohol que pretén evitar la producció d’accidents per la manca de reflexes o capacitat de reacció derivats del consum de tòxics, però si el conductor begut ho fa adequadament i un altre conductor li dóna per la part del darrera del seu vehicle i aleshores es produeix l’accident aquesta normativa tampoc podrà ésser invocada doncs no pretenia evitar aquell tipus d’accidents en concret;…

Aplicació pràctica (correcta o incorrecta) en el cas Martin v. Herzog

En el cas Martin v. Herzog la defensa de Samuel A. Herzog (defendant) al·lega que el mort, William J. Martin (plaintiff, representat per Elizabeth Martin), havia vulnerat la Highway Act esmenada l’any 1915 que obligava a conduir per una carretera de nit amb les llums enceses.

Contràriament es va advertir, per part de la part demandant, que Samuel A. Herzog no conduïa correctament per la carretera.

Per tot això, l’acusat al·legà que el jurat havia de prendre en consideració que la conducta del mort era una prova prima facie de contributory negligence, és a dir, que la conducta d’aquest també fou causa de l’accident que acabà amb la seva mort; aquesta al·legació fou refusada per la Cort i finalment el veredicte fou favorable al demandant al qual no se’l trobà culpable ni en part dels fets i el demandat fou declarat responsable únic dels fets i, per tant, hagué de fer front a la indemnització.

Aquesta sentència ha estat força criticada per un llarg sector de la doctrina i per diferents jutges i, en part, hi ha arguments que són susceptibles d’ésser emprats per a criticar aquesta sentència:

–          La regla de la negligència per se, com hem dit, s’aplicarà sempre que no existeixi una causa que justifiqui l’incompliment de la norma legal o reglamentària; en el relat dels fets no hi ha res que indiqui que el fet de que William J. Martin conduís sense llums per una carretera de nit quan una llei s’ho obligava tingui justificació alguna; ans el contrari, si s’interpreta teleològicament la Highway Act permet afirmar sens cap gènere de dubtes que el que es buscava era la protecció dels conductors permetent-los visionar si hi havia algun vehicle més per la carretera i, és extremadament difícil, per no dir impossible, trobar una causa que justifiqui conduir sense llums.

–          El jutge Cardozo, que criticà durament aquesta sentència, entén que “the unexcused omission of the statutory signals is moret han some evidence of negligence. It is negligence in itself”, és a dir, el fet de que William J. Martin conduís contravenint les disposicions imperatives d’una norma legal com la Highway Act no és només una evidència prima facie de la seva contributory negligence, com al·legà el Sr. Herzog en la New York State Court of Appeals, sinó que és una negligència per sí mateixa.

–          Altrament, també és criticable que el Sr. Herzog conduís per on no havia de fer-ho, incomplint amb una altra norma legal que preveia l’obligació de conduir adequadament amb la finalitat clara d’evitar accidents de trànsit; això és un indici en contra del Sr. Herzog de que també fou negligent.

Aquests fets han de ponderar-se degudament i amb mentalitat crítica preguntar-se: és causa per aplicar la contributory negligence que la víctima conduís sense llum per una carretera de nit i que el demandat conduís per on no havia de fer-ho, però amb llums? El jurat de la New York State Court of Appeals entengué que no, que la conducta del Sr. Martin no implicava un indici suficient com per aplicar la contributory negligence, però el que es deriva d’aquest cas és que si la negligència per se s’aplica a la infracció del Sr. Herzog hauria d’ésser igualment aplicable al Sr. Martin doncs ambdós varen incomplir les indicacions d’una norma legal i, per tant, com el jutge Cardozo diu “jurors have no dispensing power by which they may relax the duty that one traveler on the highway owes under the statue to another”.

Consideracions finals

Aquest article ha cercat l’anàlisi d’una de les qüestions més rellevants del modern Dret Civil de Danys, la negligència per se, i la seva relació amb la realitat jurídica, connectant-la amb el cas Martin v. Herzog (126 N.E. 814 (N.Y. 1920)).

Altrament s’ha fet esment indirecte d’una qüestió que el jurat de la New York Court of Appeals va deixar de banda i que, molt probablement sota altres circumstàncies, hagués estat aplicada, la contributory negligence.

Finalment, sorgeix una pregunta molt important i és: perquè la infracció de la Highway Act del Sr. Martin va ser desestimada i obviada quan queda palès que fou una de les causes de l’accident, conjuntament amb la infracció del Sr. Herzog?

Tomàs Gabriel García Micó.

Estudiant de Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Les meves àrees d’investigació i estudi preferent són el Dret Penal i el Dret Administratiu, ambdues branques del Dret Públic; i, també Dret Comparat.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *