Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

A la caça del 702

Per Carlos Salvà.
Palma.
 

Benvinguts a Europa, utopia de la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, o aquesta era l’idea principal quan el 1985 els 5 països que formaven l’anomenada CEE van signar el tractat de Schengen. Actualment aquesta pretensió esta plasmada fermament en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea en els articles 21, relatiu a la lliure circulació de persones, i a l’article 63, relatiu a la lliure circulació de capitals.

No obstant això, sembla que l’Estat Espanyol n’ha fet cas omís d’aquestes disposicions en una temptativa de reforçar les mesures contra el delicte fiscal. Aquesta presumpta vulneració s’ha donat en base a tres normes funcionals des del 2012: La llei 7/2012 de 29 d’octubre, el Reial Decret 1558/2012 i l’Ordre HAP/72/2012.

Aquestes elaboren en la seva totalitat el nou Model 720 que obliga als residents a presentar declaracions informatives sobre els seus bens i drets a l’estranger així com tributar sobre els mateixos.

El passat 6 de Març la firma mallorquina DMS Consulting va interposar una demanda a la Comissió Europea contra Espanya per haver atacat al Dret Comunitari amb aquesta nova normativa. A El Jurista hem tingut l’oportunitat de parlar personalment amb Alejandro Del Campo, soci fundador de la firma i ponent de la demanda per conèixer millor els problemes d’aquest model.

Abans d’entrar a la crítica de la regulació explicarem els fonaments del Model 720.

Com ja hem parlat, aquest model es fonamenta en 3 normes:

  • Llei 7/2012, la qual modifica la Llei General Tributaria – i altres normatives relacionades – per introduir les reformes necessàries per imposar aquesta nova obligació tributària.
  • Reial decret 1558/2012, la qual la desenvolupa, curiosament, a la vegada que desenvolupa la directiva comunitària 2011/16UE, de la qual després parlarem.
  • L’Ordre HAP/72/201 que aprova el model de declaració, es a dir, el model 720.

Per saber el seu funcionament acudim a la nova disposició addicional 18ª de la LGT. Aquesta ens enuncia que els obligats tributaris – en aquest cas els residents al territori espanyol – estaran a obligats a informar a Hisenda dels seus bens a l’estranger, els quals es divideixen en tres categories de bens i drets: Els comptes bancàries, els valors, i els bens immobles, sempre que el valor conjunt d’un dels tres grups sigui superior a 50.000 €.

El règim sancionador – com Del Campo ha subratllat en reiterades ocasions – es vertaderament dur. Les conseqüències son varies:

  • Una sanció pecuniària fixa de 5.000€ per cada be o dret omís o amb un mínim de 10.000€ per cada grup de bens que no hagi estat declarats –és a dir, entre els 15.000€ si les omissions es troben en distintes categories, i els 30.000€ si  no es declara cap dels tres grups –.
  • La imputació del IRPF de l’exercici més antic no prescrit havent de pagar fins un 52% del valors dels bens – o un 56% en el cas de Catalunya –. Això sense oblidar els interessos de demora.
  • Una sanció addicional del 150% del import de la base de la sanció de l’IRPF.

Com ja veieu aquesta es una nova mesura que cerca clarament acabar amb el frau fiscal, tot i així sembla a simple vista ser una política amb una vertaderes problemàtiques.

Ens demanem doncs, quines conseqüències té aquesta normativa sobre les persones? “La normativa atenta contra la Seguretat Jurídica en si mateixa, essent una mesura desproporcionada a més d’injustificada.”– Com el ponent de la denuncia ens ha fet veure –.

“Desproporcionada”

El model 720 s’aplica a moltíssimes persones. Qualsevol ciutadà que compti a l’estranger amb una un immoble, un conjunt de calors o vàries comptes bancàries – sumant qualsevol grup més de 50.000 € – estarà obligat a presentar aquesta informació tributaria.

A més els bens o drets es calculen conjuntament a cada grup, per tant, encara que una persona figuri simplement com autoritzada en un compte bancari o sigui copropietaria d’un immoble encara que aquesta ho sigui unicament d’un petitíssim percentatge, estarà obligada a presentar el model.

El model en si és extremadament complex, la informació que demanada és molt extensiva i detallada, fins i tot, com ens explica Del Campo, es demanen detalls –com per exemple el saldo mitjà d’una compta bancària– els quals són de difícil obtenció, a part de no ser d’ús a altres països.

Per exemple a Mallorca, és molt comú que ciutadans Alemanys venguin a gaudir de la seva jubilació aquí, imagina com ha de ser fer un recompte de tots els bens i drets que has acumulat en tota la teva vida amb tots els detalls que el model 720 et demana”–ens comenta.

A part de les obligacions eminents del model, també podem considerar especialment desproporcionat el regim sancionador, que pràcticament sembla  tenir un caràcter confiscatori dels bens i drets objectes.

“Injustificada”

Com ja hem adelantat fa uns paràgrafs, el Reial Decret tracta dues qüestions en particulars. D’un costat desenvolupa l’obligació del 720, i de l’altre incorpora al nostre sistema la Directiva Comunitària 2011/16UE. Aquest fet, com ens ha recalcat l’advocat de DMS, és veritablement curiós.

La Directiva Comunitària en qüestió és la encarregada de fer que, des de l’1 de gener del 2013, la Unió sigui un espai mes transparent i els estats cooperin –d’una manera mes eficaç que es feia en matèria de l’anterior directiva, la 2003/48/UE– en matèria d’informació fiscal i d’Hisenda. Aquesta solució comunitària, és tant per Alejandro Del Campo com per la Comissió, una mesura prou eficient per lluitar contra el frau fiscal dins la Unió Europea.

Per això sembla contradictori que l’Estat Espanyol legisli a la mateixa norma aquesta mesura i el Model 720, que l’únic que demostra és desconfiança cap a la Directiva Europea.

A més com diu la nota de premsa que DMS ha fet circular, “no hi ha constància de que cap altre país de la UE hagi aprovat una normativa d’aquestes característiques”, de fet Alejandro del Campo adverteix que “si tots els països de l’UE aprovessin normes similars podria implicar en darrer terme una implosió de l’idea fonamental i fundadora de l’Europa mateixa”.

 

“En contra de la Seguretat Jurídica”

L’exposat anteriorment significa un greu atemptat contra la Seguretat Jurídica de qualsevol ciutadà resident a l’Estat.

La complexitat del model 720 fa que cap ciutadà no lego en matèria fiscal sigui capaç de obtenir les dades i complir amb la seva obligació tributaria sense un assessor el qual haurà de cobrar uns honoraris altíssims per la complexitat i la responsabilitat que du fer aquesta declaració.
De fet, com Alejandro Del Campo ens declara “La complexitat, l’extinció i la responsabilitat que porten fer un model 720 fa que molts d’assessors no acceptin aquesta feina”.

Ens indica que fins al moment no ha finalitzat cap d’aquests per una problemàtica doble: Primer, fins ara tots els clients que se li han presentat ho han fet amb falta dels documents, detalls i informació necessaris per fer el 720. I segon, aquesta declaració sol es pot fer telemàticament. No hi ha encara cap formulari, s’està esperant a que l’empresa A3 desenvolupi el primer programa de software que permeti fer el model al teu propi ordinador. Fins que això no succeeixi introduir les dades a la pàgina del Ministeri es massa arriscat –qualsevol problema podria fer que es perdessin totes les dades introduïdes – ens diu.

“Contra la  normativa i la jurisprudència europea.”

A part dels criteris que fins al moment hem exposat, el model atenta directament contra els principis de llibertat de moviment de persones, capitals i mercaderies que emanen dels dos articles que s’han aportat al present article – articles 21 i 63 del TFUE–.

Hem pogut tenir accés a la denúncia i hem conegut en que es basa aquesta acusació. Entre moltes sentencies europees que avalen raons similars, destaca la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 5 de maig del 2011, assumpte C-267/09.

En aquesta sentencia la Comissió Europea declarava nul·la una obligació que Portugal –coadjuvat per Espanya– havia imposat als no residents de declarar un representant fiscal –amb tots els costs econòmics que això suposava– als no residents. El TJUE va sentenciar a favor de la CE ja que imposar una càrrega tan desproporcionada per lluitar contra el frau fiscal patentava contra les llibertats de mobilitat.

A més, el tribunal comenta que va en contra dels principis de la Unió que els Estats Membres regulin segons una “Presumpció general de frau”. Fet que s’aconsegueix quan s’obliga a tots els ciutadans a defensar per vies costoses i desproporcionades la seva “innocència”.

En conclusió, el Model 720, a part d’atemptar contra un dels principis que sustenten el projecte Europeu, és una mesura errònia, desproporcionada i injustificada per lluitar contra el frau fiscal. Amb l’única intenció aparent –com l’advocat ens denuncia – de atemorir als ciutadans per que no cometin aquest delicte. Curiosa coincidència sinó la que ens remarca: “el 720 va ser publicat a pocs mesos de que l’Amnistia Fiscal – la qual havia tingut tan poc d’èxit– finalitzés.”

    One Response to A la caça del 702

    1. Pingback: “Internacionalitzar-se no és sol una qüestió econòmica, també cultural” | El Jurista

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *