La vinculació entre el dret a un judici de durada raonable a andorra i el dret a la jurisdicció
Per Alber Ejarque Pavia.
1. Criteri del Tribunal Constitucional i dels Tribunals andorrans.
L’article 10 de la Constitució Andorrana disposa en el seu paràgraf primer que “Es reconeix el dret a la jurisdicció́, a obtenir d’aquesta una decisió fonamentada en Dret, i a un procés degut, substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la llei”.
Després de consagrar el dret a la jurisdicció, el segon paràgraf del mateix precepte disposa que “Es garanteix a tothom el dret a la defensa i a l’assistència tècnica d’un lletrat, a un judici de durada raonable, a la presumpció d’innocència, a ésser informat de l’acusació, a no confessar-se culpable, a no declarar en contra d’ell mateix i, en els processos penals, al recurs”.
Podem preguntar-nos si el dret a un judici de durada raonable és una manifestació del dret a la jurisdicció, o bé si presenta un caràcter autònom.
Al respecte, el Tribunal Constitucional del Principat d’Andorra ha declarat en Sentència de 12 d’ octubre de 2009 (Ponent: Sr. Carles Viver Pi-Sunyer) que “Finalment, com ja hem avançat, el recurrent també al·lega la vulneració del dret a un judici de durada raonable (art. 10.2 de la Constitució). La vulneració d’aquest dret va ser portada davant del Tribunal Superior de Justícia per la via de l’incident de nul·litat. És cert, com diu el Tribunal esmentat, que l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials només preveu la possibilitat d’interposar aquest recurs contra resolucions i omissions que “vulnerin el dret fonamental a la jurisdicció reconegut a l’article 10 de la Constitució”; tanmateix, també és cert que aquest Tribunal ha interpretat aquest incís de manera àmplia tot incloent els diversos drets continguts en aquest article constitucional o com diuen nombroses resolucions del Tribunal Constitucional quan “s’hagi produït la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció en qualsevol de les seves vessants” (a tall d’exemple causa 2001-1-RE i 2001-5-RE). Aquesta conclusió és més pertinent encara en els supòsits, com la causa que ens ocupa, en què el recurrent empra l’incident de nul·litat per denunciar conjuntament la vulneració del dret a la jurisdicció en sentit estricte i un altre dret de l’article 10 de les característiques del dret a no patir dilacions indegudes en les resolucions judicials”.
En aquesta resolució, el Tribunal Constitucional distingeix implícitament entre el dret a la jurisdicció en sentit estricte i dret a la jurisdicció en sentit ampli. I en sentit ampli, el Tribunal entén que el dret a un judici de durada raonable és una vessant del dret a la jurisdicció.
El Tribunal Superior de Justicia d’Andorra no sempre ha estat coherent amb l’anterior conclusió. Així, en la Sentència del Tribunal Superior de Justicia d’Andorra de 22 de gener de 2010 (Ponent: Sr. Josep Maria Pijuan Canadell), en un procediment de l’art. 41.1 CA va proclamar que “ja té declarat aquest Tribunal que, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, cal fer la distinció entre dos procediments diferents, un que és aplicable en el cas de la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció, i altre que es aplicable quan s’invoca una lesió de qualsevol altre dels drets fonamentals recollits en els Capítols III i IV del Títol II de la Constitució.
Quan s’invoca la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció de l’article 10 de la Constitució, la via processal que cal seguir és la que preveuen els articles 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials i 94 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional”.
Malgrat que s’havia substanciat un procediment de l’art. 41.1 CA en el que s’al·legava vulneració del dret a la jurisdicció en la vessant del dret a un judici de durada raonable, el Tribunal no desestima la pretensió per inadequació de procediment sinó que examina el fons i desestima la pretensió per raons de fons.
És a dir, el Tribunal declara que la vulneració del dret a la jurisdicció s’ha de denunciar per la via del incident que contempla l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials i 94 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, però en un procediment en què s’havia al·legat la vulneració d’aquest dret en la seva vessant del dret a un judici de durada raonable, i no s’havia fet per la via processal esmentada sinó utilitzant el procediment de l’article 41.1 CA, el Tribunal examina el fons de l’assumpte.
Llavors, o bé el Tribunal no considera que el dret a un judici de durada raonable sigui una vessant del dret a la jurisdicció, o bé incórre en una incoherència, ja que si la via processal utilitzada no era la correcta no podia haver examinat el fons.
2.- Valoració crítica.
A criteri de qui subscriu, el dret a un judici de durada raonable es troba estretament relacionat amb el dret a la jurisdicció, doncs en ocasions l’excessiva durada d’ un procediment pot arribar a reduir o fins i tot inhibir l’efectivitat de la tutela judicial pretesa.
Però tot i així, en contra del criteri del Tribunal Constitucionl Andorrà, no és possible identificar el dret a un judici de durada raonable amb el dret a la jurisdicció, sino que es tracta de drets relacionats i complementaris, però diferents i autònoms.
Raons sistemàtiques recolzen aquest argument, doncs mentre el dret a la jurisdicció es consagra en l’art. 10.1 CA, el dret a un judici de durada raonable es consagra en el art. 10.2 CA. Si aquest últim dret fos una vessant del primer, no caldria contemplar-lo expressament quan ja es reconeix el dret a la jurisdicció i encara menys caldria fer- ho en diferent paràgraf.
Cal afegir també un motiu de fons, i és que el simple retard en resoldre o tramitar un procés no comporta necessàriament una privació de l’accés a la jurisdicció. És perfectament possible satisfer el dret a la jurisdicció, però fer-ho tard, i en conseqüència vulnerar el dret a un judici de durada raonable, però no vulnerar el dret a la jurisdicció.
Si és possible que un retard més enllà del què resulta raonable vulneri el dret a un judici de durada raonable però no el dret a la jurisdicció, necessàriament cal concloure que ambdós drets es poden trobar estretament relacionats, però no es pot entendre el primer únicament com una vessant del segon, sinó que presenta un caràcter autònom.
Aquest es el criteri del Tribunal Constitucional espanyol, expresat entre d’altres en Sentència de 21 de desmembre de 2010 (Ponent: Ilma. Sra. Dª Elisa Pérez Vera), amb cita de moltes altres sentències en el mateix sentit, en la qual el Tribunal afirma que “(…) hemos de recordar que nuestra Constitución ha reconocido el derecho fundamental a un proceso sin dilaciones indebidas con carácter autónomo respecto del derecho a la tutela judicial efectiva, carácter éste que hemos afirmado tempranamente, desde la STC 24/1981, de 18 de febrero , y hemos reiterado con posterioridad en numerosas ocasiones (entre otras muchas, SSTC 125/1999, de 28 de junio, FJ 2 ; 303/2000, de 11 de diciembre, FJ 2 , y 160/2004, de 4 de octubre , FJ 2). Y, aunque son innegables las conexiones entre ambos derechos, ya que el derecho a la jurisdicción contemplado en el art. 24.1 CE no puede entenderse desligado del tiempo en que la tutela judicial de los derechos subjetivos e intereses legítimos debe prestarse ( STC 133/1988, de 4 de julio , FJ 1), lo cierto es que la simple tardanza en resolver no entraña per se una denegación de justicia ( STC 32/1999, de 8 de marzo , FJ 1)”.
Albert Ejarque Pavia
Jutge Substitut