Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

El contingut material del dret a un judici de durada raonable en la jurisprudència andorrana i europea

El contingut material del dret a un judici de durada raonable en la jurisprudència dels tribunals andorrans i en la jurisprudència del tribunal europeu de drets humans.

Per Albert Ejarque Pavia.

1.- Criteri dels Tribunals interns andorrans; Tribunal Constitucional, Tribunal Superior de Justícia d’ Andorra i Tribunal de Corts.

 Quan l’article 10.2 de la Constitució Andorrana proclama el dret a un judici “de durada raonable”, no estableix quins són els paràmetres als quals cal ajustar-se per avaluar si la durada d’un judici és o no raonable.

Es tracta doncs d’un concepte jurídic indeterminat, i en conseqüència el concret contingut que cal atribuir al mateix s’haurà de determinar en funció de les circumstàncies de cada supòsit.

La Sentència del Tribunal Constitucional de 12 d’ octubre de 2009 (Ponent: Sr. Carles Viver Pi-Sunyer) conté de forma sintètica quins són els paràmetres als quals cal ajustar-se per determinar si la durada d’un judici és o no raonable. En aquesta resolució el Tribunal afirma que “(…) en relació amb el dret a un judici de durada raonable, aquest Tribunal, seguint una jurisprudència consolidada del Tribunal Europeu dels Drets Humans, ha reiterat que aquest dret constitucional no incorpora en el seu contingut el deure de respectar els terminis legalment establerts per realitzar les actuacions judicials pertinents. La conculcació d’aquests terminis pot suposar una vulneració de la legislació processal corresponent, però no comporta la vulneració automàtica del dret constitucional proclamat a l’article 10.2 de la Constitució. El bé jurídic que aquest dret garanteix, com es desprèn del seu tenor literal, és que les actuacions judicials es realitzin en una durada raonable i, per tal de precisar aquest concepte indeterminat, cal ponderar en cada cas, en essència, la durada de les diverses fases del procés, la complexitat de la qüestió enjudiciada, l’activitat desplegada pels òrgans judicials i l’activitat i actitud o comportament processal de les parts”.

De l’anterior resolució se’n desprèn que els elements a ponderar són la durada de les diferents fases del procés, la complexitat de la qüestió, l’activitat desplegada per l’òrgan judicial i el comportament de les parts. Es tracta de criteris totalment relatius, de manera que resultaria irrellevant el nombre total d’anys que dura un procediment judicial si aquesta durada guarda una adequada relació amb els elements anteriorment esmentats.

En el mateix sentit, en l’Aute de 2 de desembre de 2009 (Ponent: Sr. Pierre Subra de Bieusses) el Tribunal afirma que “(…) Sobre el dret a un procés de durada raonable, el fet que una decisió definitiva encara no hagi estat pronunciada després de 12 anys des de la demanda inicial del 5 de març de 1997, podria indicar, a primera vista, una lentitud excessiva de la justícia.

Ara bé, cal considerar que d’acord amb la jurisprudència establerta, tant pel Tribunal Constitucional com pel Tribunal Europeu dels Drets Humans, la durada raonable d’un procés ha d’apreciar­se en funció de la complexitat de l’assumpte, de l’actitud de les parts i de la diligència dels jutges”.

En aquesta última resolució el Tribunal es referma en els criteris als que cal ajustar-se per determinar si la durada d’un procediment és o no raonable. I s’observa que la relativitat d’aquests criteris assoleix una especial intensitat atès que la durada del procediment examinat va ser de dotze anys, i tot i així el Tribunal conclou que “(…) malgrat els anys escolats des de la demanda inicial, el jutge competent ha demostrat una diligència suficient i que, per consegüent, l’autoritat judicial no ha vulnerat el dret a un judici de durada raonable”.

També en Sentencia de 14 de març de 2001 (Ponent: Sr. Miquel Ángel Aparicio Pérez) el Tribunal va utilitzar els criteris ementats, referint-se a “(…) la naturalesa de la causa, a la seva complexitat, a la durada mitjana dels casos similars i, sobretot, al comportament o a l’actitut en el procés dels litigants i de les autoritats públiques, judicials o no judicials”.

Coherentment amb el criteri del Tribunal Constitucional, també el Tribunal Superior de Justícia d’Andorra utilitza els mateixos paràmetres, i ho fa també en termes relatius.

Així, en la Sentència de 21 de gener de 2010 va entendre que “(…) És cert que la durada del procés, 12 anys, pot semblar en tot cas excessiva, però la dilació que pot suposar vulneració del dret fonamental de referència no és la sola durada del procés, per més que sigui excessiva, sinó la paralització del procés per causes que siguin imputables a l’òrgan judicial. En el cas d’autes, hi ha hagut una elevada activitat processal i s’han practicat i dictat innumerables resolucions, fins al punt que en determinat període de temps, entre el dia 11 de setembre de 1998 i el dia 17 de novembre del 2005 s’arriben a comptabilitzar 1788 actes o decisions judicials, la qual cosa no permet, en absolut, concloure que els competents òrgans judicials hagin incorregut en una manca de diligència provocant indegudament la dilació del procediment”.

Cal fer palès que en aquesta resolució, el Tribunal Superior de Justícia adopta un criteri en virtut del qual l’element central per determinar si ha existit vulneració del dret a un judici de durada raonable “no és la sola durada del procés, per més que sigui excessiva” sino que l’element determinant o nuclear seria “la paralització del procés per causes que siguin imputables a l’òrgan judicial”.

També el Tribunal de Corts es decanta per aplicar els paràmetres definits pel Tribunal Constitucional en termes relatius. Així, en la Sentència del Tribunal de Corts de 7 de desembre de 2011 (Ponent: Sra. Concepció Baron Mora) s’afirma que “(…) Que si bé els fets d’autes es remunten a deu anys enrere i es pot observar una certa manca d’activitat processal a l’inici de les actuacions, és precís remarcar, que compte tingut que el present procediment s’incoà arran de l’escrit de querella presentat per la part recorrent un any desprès de la data dels fets i sent en parador desconegut dos de les persones que de manera rellevant podien ésser considerades penalment responsables, com així foren finalment, requerí de nombrosos oficis via Interpol per la seva localització havent-se practicat les actuacions processals, declaracions i notificacions pertinents via comissió rogatòria internacional – (una d’elles a Argentina).

Que al llarg de la instrucció s’han produït a més nombrosos incidents processals: declaracions de nul·litat i retroacció d’actuacions, al·legacions de prescripció, recurs d’apel·lació…, que si bé han alterat el ritme processal, suposa que ha hagut una activitat judicial regular no podent apreciar aquest Tribunal la vulneració al·legada”.

Es pondera doncs la duració del procediment amb els elements o paràmetres anteriorment esmentats, a fi de determinar si ha existit o no vulneració del dret a un judici de durada raonable, sense que la sola duració d’un procediment, per dilatada que sigui, pugui determinar l’existència d’una infracció del dret a un judici de durada raonable.

2.- Criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans.

El dret a un judici de durada raonable no es troba reconegut únicament en el dret intern, com ho és l’article 10.2 de la Constitució, sino que també es contempla en una norma supraestatal, concretament en l’article 6.1 de la Conveni per a la Protecció dels Dret Humans i Llibretats Fonamentals, ratificat pels Estats membres del Consell d’Europa, i en conseqüència també pel Principat d’Andorra.

Aquest precepte reconeix el dret de tota persona a que la seva causa sigui substanciada “dins d’un termini raonable, per un Tribunal independent imparcial, establert per la Llei, que decidirà els litigis sobre els seus drets i obligacions de caràcter civil o sobre el fonament de qualsevol acusació en matèria penal dirigida contra ella”.

L’àmbit subjectiu del dret de constant referència es contrau als litigis de caràcter civil, i en l’àmbit penal assisteix únicament als qui tenen la condició d’acusats, per la qual cosa no s’inclou als qui exerciten l’acció penal. En canvi, la Constitució Andorrana garanteix el dret a un judici de durada raonable “a tothom”.

Però de la mateixa manera que la Constitució Andorrana, quan el Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals estableix el dret a que un procediment es resolgui “dins d’un termini raonable”, no estableix paràmetres objectius que permetin identificar d’urna forma general quina durada és la raonable. Estem doncs, novament, davant d’un concepte jurídic indeterminat, i en conseqüència cal examinar les circumstàncies concorrents en cada cas.

Al respecte, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha entès que “(…) Para determinar si ha habido rebasamiento del plazo razonable, procede tener en cuenta las circunstancias de la causa, y los criterios consagrados por la jurisprudencia del Tribunal, en particular la complejidad del asunto, el comportamiento del demandante y el de las autoridades competentes, (vid, entre muchas otras, Pélissier y Sassi c. Francia[GS], no 25444/94, § 67, TEDH 1999-II)”. Sentència de 9 de juny de 2009 assumpte Moreno Carmona c. Espanya.

L’anterior criteri respon a una consolidada jurisprudència que s’aprecia en les resolucions que el mateix Tribunal esmenta, o en altres com la Sentència de 20 de març de 2012, assumpte Serrano Contreras c. Espanya en la que el Tribunal afirma que “(…) El Tribunal analizará el carácter razonable de la duración del procedimiento a la luz de las circunstancias de la causa –que, en este caso concreto, requieren una evaluación global–, y teniendo en cuenta los criterios consagrados por su jurisprudencia, en particular la complejidad del asunto, el comportamiento del demandante y el de las autoridades competentes (véase, entre mucho otros, las sentencias Pélissier y Sassi c. Francia, 25 de marzo de 1999, § 67, Repertorio de jurisprudencia y decisiones 1999-II, Philis c. Grecia (no 2), 27 de junio de 1997, § 35, Recopilación 1997-IV, y Estrategias y comunicación y Dumoulin, no 37370/97, § 45, 15 de julio de 2002)”.

Es fa palès doncs que el Tribunal Europeu de Drets Humans, per tal de determinar si la durada d’un procediment és o no raonable, exigeix ponderar la complexitat de l’assumpte, el comportament del demandant i el de les autoritats competents.

És clar que el Tribunal Europeu de Drets Humans adopta una postura relativista, ja que no vincula “a priori” la vulneració del dret de referència a una durada determinada que es pugui qualificar d’excessiva, sino que entén que la durada serà o no excessiva en funció de circumstàncies tals com la complexitat de l’assumpte, el comportament del demandant i el comportament de les autoritats.

Però aquest relativisme ha estat matisat, de manera que quan ha constatat una dilació notable, ha arribat a considerar vulnerat el dret a un judici de durada raonable en atenció únicament a la durada del mateix.

En efecte, així ho veiem en la Sentència de 27 de setembre de 2011, assumpte Ortuño Ortuño c. Espanya, en la que el Tribunal comença recordant que “(…) el carácter razonable de la duración de un procedimiento se aprecia según las circunstancias del caso y en relación con los criterios empleados por la jurisprudencia, en particular, la complejidad del caso, el comportamiento de la demandante y el de las autoridades competentes así como lo que está en juego para los interesados en el litigio (ver, entre otros muchos otros, Frydlender c. Francia [GC], no 30979/96, § 43, CEDH 2000-VII, Alberto Sánchez c. España, no 72773/01, § 46, 16 de noviembre de 2004 y Bendayan Azcantot y Benalal Bendayan c. España, no 28142/04, § 71, 9 de junio de 2009)”.

Parteix doncs de la premisa de la necessitat de ponderar les circumstàncies constantment esmentades, i per tant considera vigent el criteri relativista, declarant expressament que “(…) Estos criterios se aplican también en el presente caso, en el que está en tela de juicio la duración del procedimiento de ejecución de una sentencia definitiva (…)”.

En el supòsit estudiat, el Tribunal admet que l’assumpte presentava certa complexitat (“…El Tribunal admite que el asunto revestía cierta complejidad…”). I també aprecia que el comportament processal de la demandant va contribuir al retard del procediment, doncs afirma que “(…) El Tribunal reconoce que la presentación de numerosos recursos por parte de la demandante, de las quejas penales contra sus diversos abogados de oficio y contra algunos jueces titulares del Juzgado de primera instancia de Orihuela y de tres magistrados del Tribunal Constitucional, entre otros (párrafo 36 más arriba) demoró el desarrollo del procedimiento de ejecución. No obstante, no habría que reprochar a la demandante haber utilizado las vías procesales disponibles para defender sus intereses (…)”.

Per últim, també entén que a l’òrgan judicial li era exigible haver desplegat una major diligència, doncs afirma que “(…) las autoridades competentes habrían debido actuar con más diligencia para no causar perjuicio a las posibilidades efectivas de ejecución de la sentencia dictada en el pleito principal y para no favorecer al deudor y a su familia”.

Finalment, conclou que “(…) a la vista de las circunstancias del caso que requieren una evaluación global, el Tribunal estima que, por si mismo, un lapso de tiempo de más de once años a día de hoy para la fase de ejecución de una sentencia definitiva no puede considerarse que responde a las exigencias del «plazo razonable» garantizado por el artículo 6 § 1 del Convenio”.

El Tribunal no defuig “a priori” ponderar els criteris de complexitat de l’assumpte, comportament de les parts, i de l’òrgan judicial, però implícitament considera que aquestes circumstàncies podrien arribar a determinar la raonabilitat de la durada d’ un procés judicial només fins un cert punt, a partir del qual per la sola durada del procediment (“por si mismo”) caldrà ja considerar vulnerat el dret a un judici de durada raonable.

Mentre el Tribunal Superior de Justícia d’Andorra entenia en Sentència de 21 de gener de 2010 o el Tribunal de Corts en Sentència de 7 de desembre de 2011 que un judici que duri 12 i 10 anys respectivament pot no vulnerar el dret de constant referència, el Tribunal Europeu de Drets Humans considera en la seva Sentència de 27 de setembre de 2011 que una durada de més d’ onze anys, per si sola, dona lloc a una vulneració del dret a un judici de durada raonable.

S’observa doncs que si bé el Tribunal Europeu de Drets Humans parteix d’un criteri relativista, aquest criteri queda matisat fins arribar a objectivar-se quan la durada del procediment supera els 11 anys.

3.- Valoració crítica.

A criteri de qui subscriu, quan l’art. 6.1 del Conveni per la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals consagra el dret a un judici de durada raonable, no només atorga un dret subjectiu a les persones sino que també conté un mandat als Estats per adequar el seus respectius sistemes judicials i processals de manera que quedi garantida l’efectivitat d’aquest dret.

Sovint els Estats, amb la finalitat de justificar retards en un procediment han invocat la saturació dels òrgans judicials. Però al respecte, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha estat sempre molt clar, declarant que “(…) corresponde a los Estados contratantes organizar su sistema judicial de forma que sus jurisdicciones puedan cumplir cada una de sus exigencias, incluida la obligación de resolver los asuntos dentro de plazos razonables (vid Pélissier y Sassi, § 74)”. Sentència de 9 de juny de 2009 assumpte Moreno Carmona c. Espanya.

Si els Estats tenen l’obligació d’adequar els seus sistemes judicials i processals de forma que quedi agarantida l’efectivitat del dret a un judici de durada raonable, és clar que el comportament processal de les parts o la complexitat de l’assumpte només podran retardar el procediment fins a un cert punt, doncs en tot cas l’òrgan judicial té obligació d’actuar diligentment i l’Estat té obligació de desplegar un sistema judicial i processal prou eficient com per proscriure la possibilitat que un procediment judicial s’allargui més enllà d’un cert temps.

L’objectivació que fa el Tribunal Europeu de Drets Humans quan s’assoleix una duració determinada en un procediment judicial pot trobar el seu fonament precisament en l’obligació dels Estats d’organitzar el seu sistema judicial de manera que quedi garantida l’efectivitat del dret a un judici de durada raonable. La tesi contrària porta a una relativització gairabé infinita de l’esmentat dret, que en desnaturalitzaria el seu contingut essencial.

Albert Ejarque Pavia

Jutge Substitut

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *