El President Artur Mas afirmava el passat dissabte vespre després d’haver signat el Decret 129/2014 de Convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya que aquest s’havia escrit amb una pulcritud excepcional per evitar que poguès ser contrari a la Constitució, agraint l’esforç de tots els involucrats per actuar amb tanta diligència.
Caldrà veure en les properes hores en quins arguments es basarà el recurs del govern central espanyol, reunit ja d’urgència aquest diumenge, per al·legar aquesta inconstitucionalitat que la Generalitat està intentant evitar per tal de poder complir amb el propòsit de la votació. Mentre esperem, ja podem intuir quin serà el gran punt a discutir, i aquest serà relatiu a si realment estem davant una consulta no referendària i per tant perfectament executable des de Catalunya o davant d’un referèndum que queda fora de l’àmbit competencial català (tal i com ja vam dilucidar anteriorment a El Jurista a l’article La llei de consultes: la prèvia a la publicació).
La diferència, recordem, està en l’abast i l’objectiu de cada una de les formes. El TC a la Sentència 31/2010 va explicar que una consulta popular no referendària és aquella que pot usar el govern català per preguntar a la seva població sobre un assumpte d’interès públic i conèixe’n la seva opinió. Per això és important veure la redacció del preàmbul del Decret que estableix que la consulta es convoca amb l’objectiu de que els ciutadans legitimats de Catalunya “…manifestin llur opinió mitjançant votació sobre una determinada actuació, decisió o política pública del seu àmbit competencial”.
Aquesta afirmació recull la doctrina del TC sobre què entenem per consulta popular no referendària ja que simplement manifesta que l’objectiu és purament informatiu per la Generalitat, que no jurídicament vinculant amb efectes inmediats per l’estatus jurídic de Catalunya com a ens; però a la vegada pot suposar una escletxa per fonamentar un recurs d’inconstitucionalitat, al·legant que la unitat d’Espanya (art.2 de la Constitució) no entra dins l’àmbit competencial de la Generalitat i confereix a tots els espanyols. Per això el President Mas ja s’ha encarregat de transmetre als mitjans de comunicació i a la població en general què entenen en aquesta frase sobre àmbit competencial, i no és altre que la facultat de representar el poble català i emprendre el camí adequat davant les institucions estatals per fer complir la voluntat dels seus representats. És a dir, saber exactament què volen els catalans i actuar en conseqüència a Madrid. Tenim aquí la posició de l’executiu català i una especulació de la possible posició de l’executiu espanyol, la porta està oberta a la manera d’entendre el conjunt del decret i a si es vol fer una interpretació més o menys extensiva d’aquest.
Tot i que el preàmbul ja s’expresa en aquesta línia de respecte a la llei catalana de consultes i en conseqüència a la legalitat espanyola (sota el parer dels impulsors de la llei de consultes [podeu veure un anàlisi sobre la citada llei a l’article “La llei de Consultes Publicada: anàlisi objectiu del seu contingut” d’El Jurista]), l’article més clar i senzill no és altre que l’article segon titulat Objecte.
Aquest article resa “L’objecte de la consulta és conèixer l’opinió de les persones cridades a participar sobre el futur polític de Catalunya, segons els termes de la pregunta recollida a l’article 3, amb la finalitat que la Generalitat pugui exercir amb ple coneixement de causa la iniciativa legal, política i institucional que li correspon”.
Aquest article no fa res més que sintetitzar el discurs que el President de la Generalitat està difonent aquests últims frenètics dies, i és un recurs que a priori i realitzant una interpretació literal, hauria de blindar qualsevol inconstitucionalitat donat que, també realitzant una interpretació literal de qualsevol resultat, aquest només serà per informar de la posició de la ciutadania, essent el dia 10 de novembre, després de la hipotètica votació, un dia més a la política catalana, amb la única particularitat que aleshores seria responsabilitat del Govern de la Generalitat actuar en conseqüència en funció del resultat a la ja coneguda pregunta de l’article 3 “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu: vol que aquest Estat sigui independent?”.
Si la votació es fes efectiva sota els requisits i el procediment d’aquesta consulta, a l’ampare de la Constitució i amb el beneplàcit del Tribunal Constitucional, un cop obtinguts els resultats, el govern no tindria cap obligació d’acatar el resultat de la consulta, i menys el govern central; aquí radica el quid de la qüestió, tot i que seria un despropòsit que el govern català no acatés la opinió dels seus representants i actués en conseqüència, negociant en cas que la primera pregunta tingués un sí per resposta (i modificant la negociació en funció de la segona resposta) o bé abandonant el procés si la primera pregunta obtingués un no per resposta.
Amb les cartes sobre la taula, és hora d’esperar a estudiar el recurs del PP per veure quin és el seu punt de vista per demanar la inconstitucionalitat del Decret i la llei i esperar també, que el Tribunal Constitucional prengui una decisió abans del 9N al menys per paliar la incertesa, ja no del poble català, sinó del poble espanyol en general.
