“M’he convertit en la mort, el destructor de mons”. Aquestes van ser les paraules de Robert Oppenheimer, físic i director del Projecte Manhattan, responsable de la creació de les primeres armes nuclears durant la Segona Guerra Mundial. Amb els tractats que van posar fi al conflicte bèl·lic, i a la llum del resultat dels atacs contra Hiroshima i Nagasaki, els Estats es van adonar que la regulació de l’ús i creació d’aquestes armes era una prioritat en el Dret Internacional, a causa de la seva constant amenaça per a la Humanitat.
No obstant això, la postura de la Cort Internacional de Justícia durant aquests anys ha estat molt passiva sobre aquest tema, creient que haurien d’estar prohibides, però al seu torn permetent-les a causa de l’obsolescència de certes lleis al·legant, al seu torn, que per poder actuar seria necessària una prohibició específica; prohibició que ha quedat en el marc de l’oblit. El perquè és molt simple, els avanços tecnològics han dotat als estats posseïdors d’aquestes armes d’un argument que s’escapa entre les bretxes d’una llei obsoleta. En distingir entre dos tipus d’armes nuclears en concret, les tàctiques i les estratègiques, s’obre la porta a la legitimació d’un possible ús de les mateixes de conformitat amb lo establert en el propi Dret Internacional relatiu a la legítima defensa, ja que s’acaba amb l’argument de la desproporcionalitat d’aquestes armes.
És de rebut comentar que les armes estratègiques són aquelles el potencial de destrucció material i humà de les quals és el conegut per tots i que aquestes no esquiven les mesures de protecció de la legislació internacional. El problema apareix amb les armes nuclears tàctiques, el camp d’acció de les quals és més reduït, ja que s’empren en el propi camp de batalla, i per tant caldria pensar que els seus efectes podrien destinar-se solament a objectius militars.
En 2003, el Comitè Internacional de la Creu Vermella va examinar la seva declaració de principis sobre les armes nuclears, particularment per tenir en compte l’opinió consultiva emesa per la Cort Internacional de Justícia (CIJ) en 1996. Encara que fundant la seva opinió jurídica en el Dret Internacional vigent i en l’Opinió consultiva de la CIJ, el CICR, com a organització humanitària, adopta també una posició basada en consideracions ètiques i humanitàries generals. Els principis i les normes del dret internacional humanitari i, en particular els principis de distinció i de proporcionalitat i la prohibició de causar mals superflus o sofriments innecessaris, són aplicables a l’ocupació d’armes nuclears. D’aquí una de les postures més defensades per Organitzacions Internacionals com el CICR i certs Estats és el poder concebre com l’ocupació d’armes nuclears podria ser compatible amb els principis i les normes del dret internacional humanitari.
I heus aquí el nostre problema, en el qual el principal perjudicat aquí és el Dret Internacional Humanitari, que veu com la seva categoria de principis intransgredibles del dret internacional consuetudinari queda en gens, quan una norma de ius cogens com seria la legítima defensa d’un estat entra en joc.
Actualment és conegut per tots el conflicte entre Rússia i Ucraïna d’aquests últims mesos que colpeja a tota la comunitat internacional, i pel qual ja s’ha sancionat a Rússia el passat 6 de març. El govern d’Estats Units i la Unió Europea van anunciar sancions polítiques i econòmiques en contra de Rússia, ja que ho acusen de violar el Dret Internacional per la presència militar en Crimea. El Departament d’Estat nord-americà va imposar una prohibició de visat als funcionaris russos i ucraïnesos acusats de «amenaçar la sobirania i integritat territorial d’Ucraïna». Mentre que les nacions de la Unió Europea van anunciar que suspendran les converses bilaterals amb Rússia sobre assumptes de visat, i han amenaçat amb prohibicions de viatges, la congelació d’actius i la cancel·lació de la cimera Unió Europea-Rússia. Al costat d’això, també és coneix de moviments de tropes nord-americanes al mar negre amb el consentiment de Turquia, fet que no fa més que alterar el clima de crispació que es viu avui.
Plantejat el conflicte, un s’adona que entre tots els Estats implicats en la Crisi de Crimea de 2014, tant Estats Units com Rússia, d’entre els altres posseïdors, són el més propicis al seu ús. El problema no es queda aquí per això, doncs avui dia pocs països podrien suposar una amenaça efectiva per a Rússia, però entre els quals sí la creen està Estats Units.
És per això que un es pregunta si arribat el moment, si el clima de crispació desemboca en el que durant tants anys ha temut la Comunitat Internacional, i pel que es van fer tant els Tractats Internacionals com el propi Dret Internacional Humanitari, l’ús de les armes nuclears seria una opció a tenir en compte. Si EUA amenaça a Rússia, podria aquesta fer un ús d’aquestes armes per defensar-se? Quines serien les conseqüències?
Preguntes totes ella legítimes, i sense una possible resposta concisa i clara. El fet que la Cort es decidís a admetre, immediatament després d’haver afirmat en les seves respectives opinions consultives sobre la general il·legalitat de les armes nuclears, una circumstància en la qual l’ús d’armes nuclears podria estar justificat (circumstància extrema de legítima defensa), no ha estat ben rebut per part de la Comunitat Internacional. És cert que la clàusula extrema ha estat establerta perquè els Estats no es creguessin lliures per usar-les, però en els temps que corren, la consideració és que es tracta d’una mesura fútil per intentar tapar aquesta bretxa en el Dret Internacional.
En conclusió, resulta clara la contradicció entre les armes nuclears i les normes que constitueixen el gruix del Dret Internacional Humanitari, tant Conveni de Ginebra com els seus Protocols Addicionals. Moltes de les seves disposicions resultarien violades davant una explosió nuclear, deixant clar que les armes nuclears de tot tipus violen els principis més elementals del Dret Internacional Humanitari. A tot això incloure el fet de l’existència d’un element substancial de l’ordenament jurídic internacional, la legítima defensa, que passa per sobre de tot en cas que s’hagi d’invocar, perquè negar-li a un Estat el dret a la legítima defensa és alguna cosa que el Tribunal Internacional de Justícia considera d’insostenible. A més, també estaríem parlant de demanar-li a un Estat que s’abstingui d’actuar quan sofreixi un atac de tal envergadura que la seva destrucció és inevitable, fet que ningú acceptaria.
El que resulta criticable és la posició de la CIJ, que no hagi estat més clara respecte a la legítima defensa reforçada, i que hagi acabat rebutjant tota possible regulació sobre aquest tema per a la seva prohibició, com el considerar a aquesta tipologia d’armes com a armes tòxiques o verinoses, o la clàusula Martens, o el Dret de la neutralitat. Totes opcions que haguessin requerit un esforç legislatiu per part del tribunal per a la seva adaptació al cas, però haguessin donat una resposta actualitzada a una situació actual, i acabar amb la situació que vivim que el dret que existeix no serveix a la seva funció primordial.
