Han passat gairebé dos anys des que vaig escriure en aquesta casa sobre les enormes deficiències que englobaven tant al Màster com a l’examen estatal d’accés a l’advocacia.
El temps ha acabat donant la raó a aquells que, des del primer moment, vam denunciar una sèrie de deficiències que han sumit aquests Màsters en un obstacle més d’índole econòmic que acadèmic. Són molts els estudiants que han fet constar la seva decepció pels vaivens dels programes del Màster (per culpa dels constants girs de 180 graus del Ministeri) i la sensació que els diners invertits, que oscil·len des dels 1.500 euros en el millor dels casos fins als 26.500 euros, estant sent solament una taxa a abonar per ser advocat i no una inversió en una formació pràctica de qualitat.
En primer lloc, els plans d’estudi es van enfocar erròniament cap a un estudi general dels quatre ordres jurisdiccionals. D’aquesta manera, en moltes universitats públiques no s’ha permès que els alumnes poguessin especialitzar-se en aquelles matèries que els hagin resultat més atractives al llarg del Grau. Per contra, els estudiants han vist com gran part de la formació que se’ls ha proporcionat ha estat més pròpia d’un cinquè any de carrera o fins i tot una revaluació de continguts i/o assignatures del Grau en Dret. I és que la idea d’un Màster no és oferir una formació generalista com un Grau sinó que la seva pròpia idiosincràsia va destinada a proporcionar un coneixement específic en una matèria.
En segon lloc, les universitats públiques no han estat capaces d’oferir les places necessàries per satisfer la demanda existent. Si bé cal reconèixer un augment de places aquests anys en universitats catalanes com la UAB o la UB, aquest augment ha seguit sent insuficient fins al punt que, per exemple, un centenar de persones no hagin passat el tall final a la Universitat de Barcelona. És aquest el filtre que volem imposar per reduir el nombre d’advocats al nostre país?
Finalment, no queda una altra que posar l’accent en el cúmul de despropòsits en el qual ha entrat el Ministeri de Justícia amb el retard de la convocatòria de l’examen a més dels seus constants canvis de criteri i de temari a última hora. Si als alumnes se’ls exigeix un esforç extra amb la preparació d’un temari per passar un filtre d’Estat, el mínim que es pot exigir al Ministeri és que no els hi posi entrebancs any rere any.
És trist que, després de dos anys d’experiència, l’única millora destacable sigui l’eliminació (només per a alguns alumnes) de l’obligatorietat d’acudir a Madrid per realitzar l’anomenat “MIR” dels advocats.
Enfront d’aquesta única millora, queden encara moltes preguntes a l’aire com:
Per què no s’aposta per establir seus d’examen a nivell provincial?
És raonable que els alumnes hagin d’esperar més de mig any des que acabin el Màster fins que puguin col·legiar-se com a advocats?
Per què no hi ha dues convocatòries anuals d’examen? És raonable que un estudiant que no superi l’examen d’accés hagi d’esperar un any més per exercir com a advocat?
Preguntes lògiques les quals, després de més de dos anys de l’entrada en vigor de la Llei, segueixen quedant en el tinter. Una crua realitat que ens ha ofert la Llei 34/2006, una espècie d’aranzel del sector públic per a l’exercici d’una activitat privada. Una llei que, en contra de tot principi general, ha estat la principal font d’ inseguretat jurídica dels futurs advocats.
A tot això, ens trobem davant uns estudiants que, finalitzat el Màster, ni són advocats ni tampoc sembla que hagin estat preparats consciençosament per a l’exercici de la professió tal i com proclamaven als quatre vents els defensors acèrrims de la Llei d’Accés. En definitiva, és hora de preguntar-nos si estem enfront dels nous “ni-nis” de l’advocacia.
Andreu Marin
Politòleg i jurista. Ha ostentat el càrrec de Cap d’Opinió en El Jurista.
