Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Les impressions polítiques sobre el Setge al Parlament, a examen jurídic

Per Pol Rubio.
Barcelona.
Traduït per Marta de Bru de Sala i Martí.

 

La STS 161/2015 va posa fi a la via de recursos en òrgans del Poder Judicial (però encara en queden i s’han anunciat recursos al Constitucional i a Europa) i va condemnar l’anomenat Setge al Parlament. Després d’un parell de setmanes per a la reflexió i observació de les conductes que ha suscitat, es el moment de considerar-les de d’un punt de vista jurídic.

Fem un breu repàs dels antecedents:

El 15 de juny de 2011 es sotmetien a votació els pressupostos al Parlament que es materialitzarien en retallades en serveis bàsics com l’educació i la sanitat. Centenars de persones van intentar impedir l’accés dels diputats insultant, escopint, empenyent i fins i tot pintant-los. El contratemps va obligar a utilitzar no només furgons policials sinò també helicòpters, que van fer fins a 10 viatges per poder traslladar a 32 membres de la Cambra, inclòs el president Artur Mas. L’autoria es va atribuir a la denominada deriva violenta del moviment dels indignats, ja que els membres del 15-M van voler allunyar-se dels fets amb un comunicat que afirmava que no els representaven. El dia es va saldar amb 45 ferits i 6 detinguts.

El 7 de juliol de 2014, l’Audiència Nacional va absoldre a 19 dels 20 acusats, ja que un havia declarat en rebel·lia i no enjudiciat. La Fiscalia havia demanat 5 anys i 6 mesos per 2 delictes: contra les altes institucions de l’Estat, art 498 CP, i contra la autoritat, art 550 CP. Només es va estimar la falta a una persona per pintar l’esquena de la diputada del PSC Montserrat Tura.

Els motius de la decisió eren que “la democràcia es basa en un debat públic autèntic”, que la protesta era “l’únic mitjà” que tenien accessible i que “tots van exercir el dret fonamental de la manifestació  sense que se’ls pugui imputar cap acte que pugui significar un excés o un abús

Però el 17 de març de 2015, el Tribunal Suprem va estimar parcialment el recurs de cassació del Govern. Va aparèixer una “desjerarquització errònia i traumàtica del dret constitucional de participació política” en la sentencia anterior i va senyalar que “l’exercici de la llibertat d’expressió i el dret de reunió” no podien “operar com a elements “neutralitzants”” dels “valors superiors de l’ordre democràtic”. I va condemnar 8 dels participants a 3 anys de presó en virtut del 498 CP.

Manifestants rodejant el diputat del PSC, Jordi Terrades

Manifestants rodejant el diputat del PSC, Jordi Terrades

Les reaccions no es van fer esperar.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, va valorar positivament la sentència del Suprem i es va prendre la llibertat d’assegurar que “una part molt notable de la ciutadania de Catalunya no entenia que el que va ocórrer al Parlament quedés en res”. Més enllà de la llicència, s’ha de reconèixer que en altres ocasions la Generalitat havia decidit no respectar decisions judicials, com la desestimació del recurs de cassació presentat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del 28 de juliol de 2011 on s’obligava a l’educació a Catalunya a utilitzar el castellà com a llengua vehicular, per la qual cosa a nivell ètic aquesta valoració seria com a mínim qüestionable.

Potser tenint-ho en compte, el portaveu dels socialistes catalans, Maurici Lucena, va subratllar que respectava “totes” les sentències judicials que es produïssin “sense excepció”. Però desprès va voler allunyar l’estigma partidista en afirmar que el seu vot partidari al recurs s’havia fonamentat en “l’interès general” del Parlament com a institució.

Pere Calbó, diputat del Partit Popular, es va pronunciar en la mateixa línia, “defensar el Parlament és defensar la democràcia”, i va remarcar que aquesta “resposta contundent” era merescuda. Una visió que eludeix a la teoria absoluta o retributiva de la pena, de Kant i Hegel, per la qual es restableix l’ordre social. I una teoria que no és precisament la que propugna l’article 88.1 CP, que estableix que les penes han de tenir “finalitat de prevenció i reinserció social”.

Carina Mejías, de C’s, també va al·legar la necessitat de resposta, ja que els fets “van excedir tots els límits” i va expressar “ple respecte” per la sentència. Però el problema de referir-se als límits es que precisament avui en dia no s’ha fixat l’existència d’uns límits concrets respecte el contingut dels drets, sinò que s’advoca per l’estudi del cas concret, i per això s’han originat decisions contradictòries.

El partit polític en que basa la seva posició dominant CiU, ERC, mitjançant el seu portaveu adjunt Pere Aragonés, va declara que “amb la sentència de l’Audiència Nacional hi havia una sensació d’impunitat” però que “la del Suprem” era “desproporcionada”, fent referència a que les dues decisions havien sigut extrems. És interessant aquí aplaudir que s’hagi identificat la paradoxa generada respecte el concepte de ponderació. La ponderació és la manera de resoldre un conflicte entre dos drets fonamentals enfrontats, en aquest cas la llibertat d’expressió dels manifestants enfront l’integritat física o psíquica dels diputats, que es poden veure afectada si hi ha agressions o coaccions respectivament. Precisament perquè part dels dos extrems pretén donar com a solució un terme mig i justificat, però sembla que les dues sentències s’hagin decantat exclusivament per un dels dos costats de la balança. I els perjudicats en última instància han sigut els primers.

O, com diria David Fernàndez, portaveu de la CUP, els de sota. I es que justament el matí següent a la seva publicació, dimecres dia 18, els diputats de la CUP van abandonar el Parlament, que aquell dia no els representava, indignats, “cansats dels càstigs als de sota i de l’impunitat dels de sobre”. Per un costat, el diputat Quim Arrufat va rebutjar que la sentència fes justícia o defensés la sobirania del Parlament.

Acusats a la vista

Acusats a la vista

En un comunicat Ada Colau, líder de Barcelona en Comú, va considerar que desvirtuava “de manera perillosa el sentit de la crítica ciutadana en una societat democràtica” i vulnerava “drets elementals”. També va realitzar dues crítiques més poc encertades a nivell jurídic: que el Suprem havia adoptat la seva decisió “sense escoltar a les persones afectades i sense celebrar un nou judici”, però això no és inherent al recurs de cassació on la vista és potestativa; i que establia “un precedent perillós” quan en el nostre sistema de Dret Continental, a diferència de l’anglosaxó, no es pot parlar del terme precedent en essència, sinò de jurisprudència, que és tant sols una altra de les fonts del nostre ordenament jurídic.

Igual que ERC, ICV-EUiA, mitjançant la seva portaveu al Parlament Dolors Camats, també va titllar-la de “desproporcionada” i “una conseqüència directa del recurs interposar per la Fiscalia, el Govern i el Parlament”. En altres paraules, va denunciar la falta material de separació de poders, aquella distribució de l’Estat que van idear Locke i Montesquieu i que també recull la nostra Constitució, tot i que no expressament, en intentar consolidar en el seu preàmbul un Estat de Dret que històricament sorgeix com a resposta a l’Estat absolutista on hi havia un únic poder; i a l’article 152.1, en exigir com a premissa el respecte de d’independència del Poder Judicial en el cas que una unitat del Poder Executiu (les Comunitats Autònomes) disposi la seva organització (en demarcacions judicials). Una opinió que lamentablement sí que comparteix “una part molt notable de la ciutadania” i que no es pot considerar infundada.

Per finalitzar amb la llista d’impressions, tot i no ser d’un partit polític sinò d’un altre agent social, convé afegir la del sindicat UGT. Va qualificar la sentència “d’especialment dura i desproporcionada”, de tenir “voluntat exemplificant” i va condemnar que seguia la tendència “de criminalització de les mobilitzacions socials”.  Aquesta última afirmació també l’havia fet ICV-EUiA, encara que més moderadament, en creure que “reafirma la tendència que hi ha a l’Estat de fer una interpretació restrictiva de les llibertats públiques”. Però el que és interessant és el caràcter paradigmàtic proposat, ja que no es recull en cap norma com a característica ni voluntat de les decisions judicials i, tal i com va recordar el conseller de Justícia i Interior de la Junta d’Andalusia, Emilio de Llera, en el context del cas Malaya, una sentència “no ha de ser exemplificant, sinò legal i justa”.

Havent vist les diferències jurídiques en diverses argumentacions esgrimides per mostrar el respecte o el rebuig a la sentència, ens preguntem: Els polítics han d’opinar en calent sobre el Dret, tenint en conte l’impacte social que tenen les seves declaracions, sobre les decisions preses jurídicament?

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *