La mort del famós escriptor suec de la saga “Millenium” no només va deixar orfes a milions de lectors, sinó que va generar una macabra paradoxa: el seu compromís amb la situació de les dones, propiciat en ser testimoni d’una violació amb tan sols 14 anys, no va continuar amb el seu pare Erland i el seu germà petit Joakim, que van deixar a la seva parella durant 32 anys, Eva Gabrielsson, fora del seu llegat.
Larsson era un modest periodista suec que va morir el 4 de novembre de 2004. Als 50 anys i a causa d’una parada cardíaca mentre pujava les escales perquè no funcionava l’ascensor i perquè no es preocupada per la seva salut; tot just dormia per escriure com a hobby, li encantava el menjar porqueria, bevia massa cafè i fumava compulsivament. Va morir sense testament, i amb una trilogia de novel·les policíaques per publicar, formada per “Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents d’aire “. Aquest darrer va ser, per cert, un dels llibres més venuts de 2009 segons l’informe Bookscan, que empra dades de llibreries, a més de comptar amb adaptacions cinematogràfiques i en format de còmic.
Llavors, la seva herència es va haver d’adjudicar, i davant la falta d’algun document legal que vinculés a la parella, els tribunals suecs, d’acord amb la llei de cohabitació, la van concedir en la seva totalitat al pare i al germà, els familiars consanguinis més directes.
Però la raó per la qual convivien sense documents no era a l’atzar ni fruit de la no observança de la llei. A Suècia tots els registres oficials són públics i qualsevol pot obtenir les dades que vulgui. I ell havia rebut amenaces per part de neonazis, com a fundador de la revista EXPO, dedicada a estudiar les tendències antidemocràtiques d’extrema dreta i racistes en la societat; motiu pel qual no volia que se li vinculés amb Eva. Confirmant els seus temors, en 1999 el seu amic Peter Karlsson i la seva companya sentimental van ser víctimes d’un atemptat amb bomba.
Gabrielsson va il·lustrar aquest revés amb aquesta frase: “durant tota la teva vida et tracten com si estiguessis casat i, de sobte et trobes amb una … com una mena de lletra petita d’una pòlissa que t’invalida tota l’assegurança” .
No obstant això, no es va rendir, i es va buscar un acord extrajudicial, perquè la família pretenia evitar un litigi als jutjats que podria durar anys i ser molt costós. A més, perquè Eva considerava que la norma usada per al repartiment afectava separacions, però no a un cas com el seu, de viduïtat, sinó sobretot perquè ella posseïa el portàtil amb el qual treballava Stieg i en el qual es trobaven les primeres 320 pàgines del quarta entrega de Millenium.
Després de 5 anys de disputa, va haver-hi una primera oferta per part dels hereus de 20 milions de corones (1,92 milions d’euros) i una tercera part dels drets de l’autor, tot incloent els beneficis de les novel·les adaptades al cinema. Però la vídua la va rebutjar, i assegurava que no tenia interès pels diners, i que l’única cosa que volia era gestionar en solitari el llegat del malaguanyat autor i impedir que degeneri en la indústria en la qual sembla que ja s’ha convertit.
Un diari nacional va fer una altra oferta en la qual es parlava d’un lloc a la junta de l’empresa Moggliden AB creada expressament per gestionar el seu llegat, però la seva advocada va manifestar que la seva clienta no tenia la intenció de resoldre el problema en els mitjans de comunicació.
En 2013, per entendre el volum relatiu de les propostes, els ingressos bruts per la saga eren de 48,1 milions d’euros.
Des que va començar el conflicte, s’han succeït atacs entre les parts. El pare va dir que Gabrielsson només havia de “cridar i donar-nos les gràcies, bé i el número de compte” i també va afirmar que no necessitava els diners. Joakim va declarar en una web creada per a l’ocasió (http://moggliden.com/es /) que “el que passa entre Eva i nosaltres, el fet que no podíem parlar de l’assumpte entre nosaltres, és simplement patètic”. I la vídua va lamentar que la “tracten d’una manera molt desagradable” i els va acusar de no haver-se preocupat per Stieg des dels 18, quan va marxar de casa, i fins i tot de no haver anat al seu funeral.
Actualment, encara que sembla que els ànims s’han calmat, el problema no s’ha solucionat. La societat tendeix a decantar-se per la seva companya sentimental, que ha recollit reconeixements com el V Premi de l’Observatori de la violència de gènere o el Premi als Valors Humans del Club Internacional de Premsa i l’Associació de Corresponsals de Premsa Estrangera, i critica l’avarícia del pare i del germà, però els juristes puristes i positivistes no poden estar del mateix costat.
¿Hauria passat el mateix a Espanya i Catalunya?
No del tot, atès que l’article 944 CC diu que “si no hi ascendents i descendents, i abans que els col·laterals, succeirà en tots els béns del difunt el cònjuge supervivent”. És a dir, només hauria heretat Erland. I, tot i que el 837 CC estableix que igualment l’esposa del difunt mantindria l’usdefruit de ½ per no haver descendents però sí ascendents, Eva seguiria sense drets per no haver formalitzat la seva relació.
Diferent seria el cas d’empara al Codi Civil de Catalunya, d’acord amb els articles 441-2.1, 441-2.3 i 442-3.2, que es resumeixen en “si el causant mor sense fills ni altres descendents, l’herència es defereix al cònjuge vidu o al convivent en parella estable supervivent. En aquest cas, els pares del causant conserven el dret a llegítima. “Per la qual cosa, si Eva aconseguís acreditar la seva situació de parella i convivència, per exemple mitjançant la infinitat de testimonis dels que ha de disposar, seria la beneficiària de la totalitat del llegat descomptant la legítima íntegra de ¼ corresponent a Erland (451-4).
I en sistemes de common law (equity)?
Rotundament no, per la generació d’un remedial constructive trust.
Ideat jurisprudencialment per resoldre un problema legal, amb el precedent Lloyds Bank plc v Rosset (1990), crea un dret de propietat sense necessitat de voluntat expressa de les parts ni document en aquest sentit i en favor de la qual va contribuir sota la legítima expectativa de compartir el bé familiar, en aquest cas, sobre el patrimoni que generaran els llibres que fatalment va derivar en una herència. Perquè Larsson va utilitzar, òbviament sense aportar cap contraprestació, tots els coneixements arquitectònics de la seva companya sentimental per ambientar i retratar el context de la seva obra.
Eva va manifestar que està convençuda que la llei canviarà perquè “no es pot tenir una llei que beneficiï totes les persones que no han intervingut per a res i li tregui tot als que sí que han participat en aquesta creació”. I precisament aquesta situació d’injustícia material és la que salvaria el trust.
