El Dret a mentir

Per Pol Rubio.
Barcelona.
 

El impostor, de Javier Cercas, em va arribar a les mans en un context especial, i potser per això li vaig donar un tracte especial. Era el segon llibre que la meva parella em regalava per Sant Jordi, i jo tenia remordiments per no haver llegit i fins i tot haver perdut el primer llibre. Malgrat que el gènere biogràfic no m’ha atret mai massa i sempre he temut la seva pedanteria, tenia ganes de rescabalar-la i rescabalar-me dient-li “l’has encertat, carinyo”, i el vaig començar a llegir amb una predisposició certament positiva.

Portada de El impostor de Javier Cercas
Portada de El impostor de Javier Cercas

Immers en les primeres línies de la pàgina 40 vaig topar una paraula que m’és familiar: “delicte”. La persona que retrata l’autor, Enric Marco, conegut per haver inventat una estança en un camp de concentració nazi que li va valer la presidència de l’Associació Amical de Mauthausen, afirmava que les seves mentides no eren un delicte. En un mateix sentit es pronuncia la germana de l’autor a la pàgina 241. Aleshores vaig pensar en una reflexió recurrent en el llibre, i és que tot el que envolta la mentida la matisa. Per això hi ha moments en què una mentida no sembla tan dolenta i en altres que sí i fins i tot es converteix en delicte.

Com que la novel·la realitza altres consideracions amb una vessant jurídica per explicar, he pretès complementar-la amb aquest article. I per a aquells que no l’han llegida, donar una visió legal al respecte de la mentida, que adquireix diversos matisos en la regulació del Codi Penal.

La mentida als tribunals

Tornant a la meva primera trobada amb una paraula pròpia de l’argot jurídic, parlem de mentir a l’autoritat judicial.

La gent pensa que un presumpte delinqüent pot mentir al jutge de torn sense cap represàlia. Que és una garantia recollida expressament a l’article 24 CE, dret fonamental a la tutela judicial efectiva.

Però això no és del tot correcte a la llum d’una interpretació literal del precepte, que habilita els imputats “a no declarar contra si mateixos, a no confessar-se culpables”. Això implicaria que l’atracador d’un banc que va disparar al pobre banquer hauria de respondre que no a la pregunta que si va disparar al banquer, però no podria negar que algú va disparar al banquer. No, tret que la correlació signifiqués autoinculpar-se, per exemple perquè no hi havia ningú més. Però si hi havia més persones al lloc del crim no s’hauria de descartar automàticament la possibilitat que un altre subjecte fos qui va accionar el gallet.

Però la jurisprudència ha optat per una interpretació extensiva. Diu la recent STS de 25 d’abril de 2015 que “el derecho a no declararse culpable no abarca un inexistente derecho fundamental a mentir (STC 142/2009 (…)); aunque, obviamente, (…) las mentiras del acusado vertidas en su declaración son impunes.” Mentides en sentit genèric. Però no hi ha el dret a mentir, entenc.

Un altre error d’aquest mateix any (STS de 3 de març), en canvi, exposa que “el acusado, a diferencia del testigo, no solo no tiene obligación de decir la verdad, sino que puede callar total o parcialmente o incluso mentir (STC 129/1996; en sentido similar STC 197/1995)”. En la diversitat hi ha el gust, suposo.

Dr Conrad Murray acusat de mentir en la mort del cantant Michael Jackson
Dr Conrad Murray acusat de mentir en la mort del cantant Michael Jackson

Avancem una mica traslladant el paper de mentider a la víctima. A la pàgina 42 s’afirma que ningú no posa en dubte la seva autoritat i es genera una espècie de suborn moral. És innegable que aquest fenomen afecta sobretot la premsa, i per consegüent l’opinió pública, però la majoria de vegades funciona de forma atenuada als tribunals.

La STS de 20 de gener de 2015, que enjudicia un cas d’assetjament sexual a una menor, recull que “la denunciante habría faltado a la verdad, pues manifestaciones demostradas inciertas, (…) denotan la tendencia a mentir como algo habitual en su comportamiento. (…) Por todo, es la conclusión, el testimonio de la supuesta víctima por toda prueba no presta suficiente fundamento a la condena”. Un testimoni que, a més, pot arribar a ser un delicte (article 457): “el que, ante alguno de los funcionarios señalados en el artículo anterior, simulare ser responsable o víctima de una infracción penal o denunciare una inexistente, provocando actuaciones procesales, será castigado”. O, en el cas que no hi hagi simulació i senzillament es faci una denúncia falsa, l’article 456.

Abans he fet ús de la locució adverbial “la majoria de vegades” perquè en alguns casos el desbocat impacte mediàtic i extrajudicial arriba a trencar la barrera, però almenys el 95 % dels casos no adquireixen aquesta magnitud i “verdaderament” oblidem molt abans del que sol tardar la justícia espanyola.

Els pares de la desapareguda Madeleine McCann condemnats com a mentiders pel tribunal de l'opinió pública
Els pares de la desapareguda Madeleine McCann condemnats com a mentiders pel tribunal de l’opinió pública

Seguim fent un bon salt en la novel·la, concretament de 234 pàgines. S’enuncia ara el xantatge del testimoni i la problemàtica que suposa identificar memòria amb història, i viceversa. En aquest últim punt estic molt d’acord amb la visió que dóna la novel·la i no em grinyola que el modus operandi d’un jutge s’hagi de semblar al d’un historiador (pàgina 278), però com que és un tema que s’allunya del caràcter que pretén aquest text, em centraré en el primer.

Passa una cosa semblant amb la víctima, però a menor escala. Perquè hi pot haver altres testimonis que contradiguin el que un afirma, perquè hi pot haver algun tipus de relació amb una de les parts, o inclús el risc inconscient i irresistible que suposa veure un final dramàtic, associar fets veloçment i afirmar haver vist el que no s’ha vist. Per això, en seu judicial el fals testimoni és un fenomen tipificat de forma extensiva al Capítol VI del Títol XX i la responsabilitat delictual del qual inclou el testimoni en si (458), el pèrit o expert (459) i el que presenta sabent (461). La SAP Las Palmas de 3 de maig de 2011 condemnava un testimoni perquè va atribuir expressions amenaçadores que van significar una condemna en judici paral·lel. Però el cert és que, si la versió dels fets la corroboressin dos testimonis o més, les possibilitats que no sigui la que convenci el jutge són escasses.

En aquest punt és interessant fer al·lusió a una frase compresa entre les pàgines 329 i 330, per la qual un relat real és el que s’ajusta més als documents i per tant als fets. Però no és un altre mitjà de prova que permet mentir? Sense cap dubte: la falsedat documental està a l’ordre del dia. Que l’hi diguin a en Marco. El Capítol II del Títol XVIII en preveu diferents tipus: documents públics (399 bis), documents privats (395), certificats (397) i mètodes de pagament (399 bis). Però al seu torn el document acostuma a ser un mitjà decisiu en seu judicial. A tall d’exemple: la STS de 1 d’abril de 2014 declara la falsedat de document mercantil, ja que es van usar capçaleres i formularis d’una empresa per concertar uns contractes no autoritzats per l’entitat pel compte de la qual es fingia actuar, i reconstrueix els fets delictius d’acord amb altres proves, mentre que la ratio decidendi en un procediment monitori davant el JPI Valladolid de 4 de desembre de 2014 i l’apel·lació posterior davant l’AP Valladolid de 2 de juny de 2015 té el seu origen en el contingut d’una certificació bancària. Una bona paradoxa que justifica l’anglicisme del mètode case-by-case.

En altres paraules, STS de 13 de març de 2013: “Que un testigo pueda mentir no significa que haya de desecharse por principio la prueba testifical; que un documento pueda ser alterado, tampoco descalifica a priori ese medio probatorio. (…) Corresponde al Tribunal determinar si esa posibilidad debe descartarse in casu y le merece fiabilidad, o no.”

Les mentides fora dels tribunals

Amb aquest breu subtítol pretenc identificar aquelles falsedats que no es realitzen davant un jutge però que igualment poden constituir una infracció legal.

En general, no es pot mentir a segons qui per aconseguir segons què. Més enllà de les defraudacions paradigmàtiques (estafa, administració deslleial i apropiació indeguda) del Capítol VI del Titol XIII, a mode de llista no exhaustiva: a qui es vulgui coaccionar segons el 172, als agents que intervenen en el mercat per alterar-ne els preus (284) o falsificant medicaments (326 bis i ter), moneda (386) o efectes timbrats (389), a la Hisenda Pública ni a la Seguretat Social segons el Títol XIV, als treballadors d’acord amb el Títol XV i als serveis d’assistència o salvament simulant un perill, segons el 561. Tot i que els que són “verdaderament” quotidians són els delictes contra l’honor.

L’article 205 qualifica de calúmnia imputar un fals fet delictiu a una altra persona. I l’article 208 estableix que la injúria és “la acción o expresión que lesionan la dignidad de otra persona, menoscabando su fama o atentando contra su propia estimación”.

Per aquests preceptes Bermejo, qui va delatar a Marco, podria haver estat al cap i a la fi un delinqüent? No pel primer, però sí pel segon, perquè en el context en què va mentir no delinquia, però la revelació sí que buscava destruir el reconeixement d’una figura. Això, sempre que hagués estat equivocat.

Un cop observada aquesta extensa regulació penal, podria semblar que mentir pot sortir car, però hi ha dues conclusions que cal tenir en compte: la conducta de Marco no va ser delictiva. Per això, amb perspectiva, la petició en calent recollida a la pàgina 370 del president de la Federació Espanyola de Deportats que fos jutjat i condemnat per un tribunal no té sentit. I, per al cas que la teva mentida sí sigui un delicte, no cal sobrepreocuparse perquè abans han de donar-se una sèrie de catastròfics infortunis (dubtes, investigacions, proves, etc.) perquè hi hagi la possibilitat que hagis de “pagar-la”. Partint d’aquí i del fet que en tots els perfils que he analitzat he trobat mentiders, em sento obligat a proposar el reconeixement del Dret a mentir. Obertament, sense limitacions. Pot semblar desvergonyit, però tots sabem que no deixaria de ser la mateixa constatació d’una realitat, és a dir, d’una veritat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *