“¿Y la europea?” Sobre el dret a conservar la nacionalitat

Per Ton Mansilla
Barcelona

 

La possibilitat d’una declaració d’independència de Catalunya després de les eleccions del 27-S ha donat lloc a un arsenal de dubtes de caire polític i jurídic. La sorpresa ha vingut, però, del fet que un d’aquests dubtes el tingués el mateix President del Govern, Mariano Rajoy, qui desconeixia el contingut de l’article 11.2 de la Constitució de l’Estat que presideix.

L’article 11.2 de la Constitució espanyola té una característica que és poc comuna entre les normes jurídiques: la claredat. Aquest article enuncia clarament que “Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad”. Recordem, a més que aquesta norma és de rang constitucional, pel que no es pot modificar per llei. Encara que el Govern espanyol volgués, no podria aprovar una llei en sentit contrari, sinó que hauria de reformar la Constitució per la més llarga i complexa de les dues vies de reforma constitucional (la de l’article 168).

Mariano Rajoy en l’entrevista amb Carlos Alsina
Mariano Rajoy en l’entrevista amb Carlos Alsina

Així doncs, la nacionalitat espanyola està garantida en tot cas per als “espanyols d’origen”. La pregunta subseqüent seria: i qui és considera espanyol d’origen? La resposta ens la dóna, també amb força claredat, l’article 17 del Codi Civil. Aquest precepte ens indica que, entre altres casos, ho són tots els fills de pare o mare espanyols, i també els nascuts de pares estrangers en determinats casos.  És a dir, tots els catalans que compleixen amb aquests requisits són considerats “espanyols d’origen” als ulls de la llei i la Constitució.

Però anem més enllà. No només la Constitució espanyola garanteix el dret a no ser privat de la nacionalitat. La Declaració Universal dels Drets Humans proclama, en el seu article 15, que “tota persona té dret a una nacionalitat” i que “a ningú se li privarà arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat”. En l’eventual escenari en que l’Estat espanyol privés als ciutadans d’una Catalunya independent de la seva nacionalitat espanyola, tal privació seria clarament arbitrària, al ser contrària al de la pròpia Constitució i de les lleis.

Recordem, a més, que Espanya ha ratificat la Declaració Universal dels Drets Humans, i que està obligada per les seves disposicions en virtut de l’article 10.2 de la Constitució, que estableix aquesta Declaració com a paràmetre per a interpretar el text constitucional.

És cert que la legislació espanyola estableix certes causes en que un ciutadà espanyol pot perdre la nacionalitat. D’aquestes causes, que es troben enumerades a l’article 24 del Codi Civil espanyol, només una podria afectar als ciutadans d’una Catalunya independent. Així, en cas de que Catalunya es declarés independent, ens situaríem davant del següent escenari: només hi hauria dos casos en que els catalans podrien perdre la nacionalitat espanyola. En primer lloc, si s’adquireix voluntàriament la nacionalitat catalana tot i que, segons el Codi Civil, encara es podria conservar la nacionalitat espanyola si així es manifesta dins del termini marcat. Situació, aquesta última, en la que es podrien ostentar les dues nacionalitats. El segon cas seria si es renuncia expressament a la nacionalitat espanyola, sempre i quan ja es tingui una altra nacionalitat – la catalana – i es resideixi habitualment fora d’Espanya. Fora d’aquests dos casos, no es podria privar als catalans de la nacionalitat espanyola – sempre que ja la tinguessin – tal i com garanteix la pròpia Constitució.

“¿Y la europea?”

La resposta a aquest dubte del President del Govern té una resposta ben senzilla: la nacionalitat europea en sí no existeix, donat que no la preveu cap tractat. No obstant, sí que existeix l’estatus de “ciutadà europeu”, que dóna lloc a una sèrie de drets i obligacions en relació a la UE. Doncs bé, segons el mateix Tractat de la Unió Europea (article 9), “serà ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d’un Estat membre”. Així, mentre es conservi la nacionalitat espanyola – que està, recordem, garantida – automàticament es té la condició de ciutadà europeu. Aquesta condició es conservaria, sense importar si un hipotètic Estat català entrés o no a formar part de la UE.

Per tant, els ciutadans d’una Catalunya independent serien ciutadans europeus des d’un primer moment, i ho seguirien sent mentre conservin la nacionalitat espanyola, i en tot cas a partir del moment en que Catalunya s’arribés a convertir en Estat membre de la UE.

La pregunta subsegüent, però, és: està L’Estat espanyol disposat a complir les seves pròpies lleis i a respectar les normes internacionals al respecte, encara que això xoqui frontalment amb els interessos polítics del Govern? Potser és aquesta la disquisició que el President Rajoy no va voler entrar a valorar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *