Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Declarada inconstitucional la Resolució del Parlament de Catalunya que inicia el “procés de desconnexió” d’Espanya

Per Sonia Sarroca

Barcelona

Només tres setmanes ha trigat el ple del Tribunal Constitucional (TC) a declarar inconstitucional i nul·la la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, per la transcendència constitucional de l’assumpte. Aquesta Resolució, aprovada el passat 9 de novembre i que declarava “l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015”, va ser impugnada immediatament pel govern de l’Estat.

El TC afirma que tant la Resolució com el seu Annex vulneren els articles 1.1, 1.2, 2, 9.1 i 168 de la Constitució (CE), així com els articles 1 i 2.4 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC). Vegem els seus raonaments.

La via per impugnar la resolució és la correcta

El TC es basa en la doctrina fixada per l’ATC 135/2004, de 20 d’abril per a recordar que una resolució d’una Comunitat Autònoma pot ser objecte d’impugnació (i) si posseeix naturalesa jurídica, (ii) si és una manifestació de la voluntat institucional de la Comunitat Autònoma, això és, si prové d’òrgans capaços d’expressar la voluntat d’aquesta i no es presenta com un acte de tràmit en el procediment que es tracti, i (iii) si té, si més no indiciàriament, capacitat per produir efectes jurídics.

Aplicant aquesta doctrina al cas considera que la Resolució impugnada compleix tots els requisits, doncs ha estat dictada pel Parlament, òrgan de la Comunitat Autònoma que representa al poble de Catalunya, i posa fi a un procediment parlamentari, com a manifestació acabada de la voluntat de la Càmera d’inici o obertura d’un determinat procés polític i, si escau, del resultat del mateix.

També és capaç de produir efectes jurídics propis i no merament polítics ja que “declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república” i “proclama l’obertura d’un procés constituent […] per preparar les bases de la futura constitució catalana” en un anunciat marc de “desconnexió de l’Estat espanyol. D’aquesta forma, s’atribueixen al Parlament i al Govern catalans unes funcions superiors a les que la CE els reconeix. Diu el TC que resulta expressiva d’aquest reconeixement, en aquest cas, l’auto-qualificació del Parlament de Catalunya “com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent”.

A més, no pot entendre’s que la Resolució 1/XI limiti els seus efectes al terreny estrictament polític, ja que reclama el compliment d’unes actuacions concretes per a crear l’estat català independent.

Per tot l’anterior conclou el TC que la Resolució impugnada, malgrat tenir un marcat caràcter polític, té capacitat per produir efectes de naturalesa jurídica, per la qual cosa pot ser objecte d’impugnació.

Els preceptes constitucionals que vulnera la Resolució 1/XI

El TC comença dient que l’acte parlamentari impugnat és un tot perquè persegueix un objectiu unívoc i mostra una indiscutible unitat de sentit, per la qual cosa ha de ser enjudiciat en el seu conjunt.

  • La Constitució com a norma suprema

Continua fent referència al fet que la Resolució 1/XI es concep com l’acte fundacional del “procés de creació d’un estat català independent en forma de república”, per a la qual cosa el Parlament català utilitza un llenguatge “materialment constitucional”.

Per aquest motiu recorda que la CE és la norma suprema i que això és fruit de la determinació de la nació sobirana constituïda per un subjecte unitari, el poble espanyol, en el qual resideix aquella sobirania i del qual emanen els poders d’un Estat (art. 1.2 CE).

Basant-se en l’art. 2 CE afirma que la Nació espanyola és unitària, indissoluble i indivisible, la qual cosa no impedeix que es reconegui i garanteixi el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. La unitat és fonament d’una Constitució mitjançant la qual aquesta nació es constitueix, al propi temps, en Estat social i democràtic de Dret (art. 1.1 CE).

Conclou així que l’art. 1.2 CE és la base de tot el nostre ordenament jurídic i que, amb suport en la STC 42/2014, a cap altre subjecte o òrgan de l’Estat o a cap fracció d’aquest poble pot un poder públic atribuir-li la qualitat de sobirà. Això suposaria una simultània negació de la sobirania nacional que, conforme a la Constitució, resideix únicament en el conjunt del poble espanyol.

  • El principi democràtic no pot desvincular-se de la primacia incondicional de la Constitució

El TC també fa referència a l’EAC, doncs en el seu art. 1 es disposa que Catalunya exerceix el seu autogovern d’acord amb la CE. Com a conseqüència, considera que els poders públics tenen un deure qualificat d’acatament d’aquesta norma fonamental, que no es xifra en una necessària adhesió ideològica al seu total contingut, però sí en el compromís de realitzar les seves funcions d’acord amb ella i en el respecte a la resta de l’ordenament jurídic. Això deriva de la condició del nostre Estat com a constitucional i de Dret.

En l’Estat constitucional, el principi democràtic no pot desvincular-se de la primacia incondicional de la CE que, com va afirmar el TC a la seva STC 42/2014 “requereix que tota decisió del poder quedi, sense excepció, subjecta a la Constitució, sense que existeixin, per al poder públic, espais lliures de la Constitució o àmbits d’immunitat enfront d’ella”.

Per a garantir que això últim no succeeixi es compta amb el sistema del nostre Estat constitucional de Dret i, en última instància, amb el TC.

La contraposició de el “mandat democràtic” amb la legalitat i la legitimitat de les institucions de l’Estat

La Resolució 1/XI declara expressament que el TC manca de legitimitat i competència, i que per virtut del “mandat democràtic” pot desvincular-se d’aquesta institució. Sobre l’anterior, el TC considera que la Resolució pretén fonamentar-se en un principi de legitimitat democràtica del Parlament de Catalunya la formulació i conseqüències del qual estan en absoluta contradicció amb la Constitució de 1978 i amb l’Estatut d’Autonomia. Això trastoca no solament els postulats de l’Estat de Dret, basat en la plena submissió a la Llei i al Dret, sinó la pròpia legitimitat democràtica del Parlament de Catalunya, que la CE reconeix i empara.

Així, no es pot contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona, doncs la legitimitat d’una actuació o política del poder públic consisteix bàsicament en la seva conformitat amb la CE i amb l’ordenament jurídic. Sense conformitat amb la Constitució no pot predicar-se legitimitat alguna.

El principi democràtic reflectit a l’art. 1.1 CE no pot concebre’s de forma aïllada o desvinculada del conjunt de l’ordenament constitucional i els seus processos. Diu el TC que la primacia incondicional de la CE és garantia de la democràcia tant per la seva font de legitimació i pel seu contingut com per la previsió dins la mateixa de procediments per a la seva reforma:

  • Quant a la seva font de legitimació, la CE va formalitzar la voluntat del poder constituent (el poble sobirà), que va ratificar en referèndum aquest text normatiu.
  • Quant al seu contingut, reconeix el TC que el principi democràtic ha d’interpretar-se a la llum del conjunt de l’ordenament constitucional i dels seus processos. Aquest principi es vincula, especialment, a dos trets preeminents del nostre Estat constitucional: el pluralisme polític i el pluralisme territorial.
    • Respecte del primer, la sentència recorda que la CE “proclama un mínim de continguts i estableix unes regles del joc indefugibles per als ciutadans i els poders públics”, sent precisament aquest marc constitucional mínim de referència el que “manté unida a la comunitat política dins dels paràmetres del pluralisme polític”.
    • Pel que fa al pluralisme territorial, és l’art. 2 CE, nucli de la nostra norma fonamental, el que proclama “el dret de les nacionalitats i regions a l’autonomia”. És a dir, “la Constitució garanteix la capacitat de les Comunitats Autònomes d’adoptar les seves pròpies polítiques en el marc constitucional i estatutari”, “és la pròpia norma fonamental la que obliga a conciliar els principis d’unitat i d’autonomia de les nacionalitats i regions”.
  • Quant a la revisió de la CE, recorda el TC que no és un text intangible ni immutable. Així, els arts. 167 i 168 CE permeten al poder constituent modificar-lo i, per això, l’ordenament jurídic, amb la Constitució en la seva cúspide, en cap cas pot ser considerat com a límit de la democràcia, sinó com la seva garantia mateixa.

Conclou així el TC que la Resolució impugnada desconeix i vulnera les normes constitucionals que residencien en el poble espanyol la sobirania nacional i que, en correspondència amb això, afirmen la unitat de la nació espanyola, titular d’aquesta sobirania (arts. 1.2 i 2 CE). Això és resultat d’un exprés rebuig a la força d’obligar de la CE mateixa, amb la pretensió de fundar “un nou ordre polític alliberat de tot lligam jurídic”.

La inconstitucionalitat de pretendre una redefinició de l’ordre constitucional per una altra via que no sigui la de l’art. 168 CE

Com a últim argument, expressa el TC que la CE no pretén per a si mateixa la condició de lex perpetua, atès que admet la seva “revisió total” (art. 168 CE). La poden sol·licitar, entre altres òrgans de l’Estat, les assemblees de les Comunitats Autònomes (arts. 87.2 i 166 CE). I així, s’admet una àmplia llibertat per a l’exposició i defensa pública de qualsevol concepció ideològica, incloent les que “pretenguin per a una determinada col·lectivitat la condició de comunitat nacional, fins i tot com a principi des del qual procurar la conformació d’una voluntat constitucionalment legitimada per a, mitjançant l’oportuna i inexcusable reforma de la Constitució, traduir aquest enteniment en una realitat jurídica” (STC 31/2010, de 28 de juny).

Per contra, el Parlament de Catalunya ha optat per aprovar la Resolució 1/XI, el contingut de la qual incideix directament sobre qüestions reservades al procediment de reforma constitucional de l’art. 168 CE. Per tant, el TC estima vulnerat també aquest precepte constitucional al no haver-se seguit el camí constitucionalment establert per abordar una redefinició de l’ordre constitucional com la que es pretén.

La resolució

Per tot l’exposat, el TC declara inconstitucional i nul·la la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, adoptada el 9 de novembre de 2015, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015.

Podeu llegir la sentència del Tribunal Constitucional fent clic aquí.

Imatge del Tribunal Constitucional - EFE

Imatge del Tribunal Constitucional – EFE

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *