Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

A propòsit de la demanda recent contra Panamà davant el CIADI: notes breus

Per Nicolas Boeglin

Professor de Dret internacional públic, Facultat de Dret, Universidad de Costa Rica (UCR)

Traduït per Clàudia Mestres

Segons les darreres actualitzacions de la pàgina oficial del Banc Mundial, el passat 15 d’abril es va registrar formalment davant el Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI) una nova demanda contra Panamà. La poca informació sobre detalls de les demandes registrades que el CIADI acostuma a donar, explica que al moment de redactar aquestes línies (2 de maig del 2016) a la fitxa tècnica es llegeixi, en relació a l’empresa demandant: “Dominion Minerals Corp. (nacionality not available)”. De la mateixa manera, el fet de no tenir accés al text de la demanda en si des del mateix web del CIADI obeeix a la mateixa raó.

En realitat es tracta d’una demanda interposada per l’empresa minera nord-americana Dominion Minerals (vegeu el text complet de la demanda reproduïda íntegrament al web canadenc privat d’Italaw), per una suma de 268 milions de dòlars americans (vegeu el punt 8 de la demanda).

provincias-Ayer-Avenida-Peru-Central_LPRIMA20120207_0048_25-e1462730272790

La manca de transparència del CIADI no ve de nou; ha sigut denunciada moltes vegades per sectors acadèmics i de la societat civil, així com per part d’alguns estats, des de fa anys. L’any 2004, davant l’allau de demandes de diversos concessionaris presentades contra Argentina davant el CIADI, el Procurador del Tesoro de la Nación de Argentina va declarar que “se’ns està amenaçant amb deixar Argentina fora del món, quan en realitat els argentins quedarem fora del món si paguem aquestes demandes insòlites” (Nota 1). Recentment, en el cas Total SA contra Argentina, Argentina va presentar una sol·licitud de recusació de Teresa Cheng com a integrant d’un comitè ad hoc d’anul·lació (vegeu el text complet de la sol·licitud de recusació publicat a Argentina i, com era d’esperar, inexistent al web del CIADI.

La demanda recent contra Panamà

En aquesta nota de premsa panamenya del 8 d’abril del 2016 s’hi pot llegir el següent: “’la concessió per a la recerca de recursos minerals en aquesta zona pertanyent a la comarca Ngäbe-Buglé va realitzar-se el 2006 per un període de quatre anys finalitzat el 4 d’abril del 2010’. ‘La concessió es podia perllongar dos períodes més, però el Ministerio de Comercio e Industrias (MICI) va decidir en el seu moment no fer-ho, després que l’Autoridad Nacional del Ambiente d’aleshores rebutgés l’estudi de l’impacte ambiental’, va manifestar el ministeri”. En esta altra nota anterior publicada a La Estrella de Panamá, del 31 de març del 2016, s’hi pot llegir que: “El representant legal Michael Stepek va apuntar que, ‘Panamà s’ha negat a reconèixer l’expropiació de la inversió de Dominion i ha rebutjat pagar-los una contraprestació adequada i efectiva, cosa que ha fet necessària la presentació d’aquesta sol·licitud’. Michael Stepek, que també es soci de l’empresa Akin Gump va manifestar que ‘aquesta sol·licitud d’arbitratge és el resultat d’una diferència de llarga trajectòria que sorgeix de l’expropiació per part de Panamà de la inversió substancial que va realitzar Dominion en la concessió minera de Cerro Chorcha, a Bocas del Toro’”. El 2010 la màxima instància judicial de Panamà va ordenar que se suspengués la mineria a Cerro Chorcha i a quatre zones més de la província de Chiriquí a Panamà (vegeu la nota del 07/01/2010 del web Burica).

Amb aquest nou cas registrat davant el CIADI en contra seva, Panamà suma actualment quatre demandes pendents de resolució, acumulades al llarg dels darrers quatre anys, que són les següents:

 – Álvarez y Marín Corporación S.A. and others v. Republic of Panama (ICSID Case No. ARB/15/14), interposada el 2015 per una suma de prop de 100 milions de dòlars nord-americans (segons aquesta nota de La Nación, Costa Rica). La decisió recent amb data del 4 d’abril del 2016, el CIADI va rebutjar les objeccions presentades per Panamà i es va declarar competent per a conèixer de la controvèrsia sotmesa al seu coneixement per aquesta empresa de Costa Rica amb relació a un macroprojecte de desenvolupament turístic (vegeu el text integral de la decisió);

 – IBT Group LLC., Constructor, Consulting and Engineering (Panamá), S.A., and International Business and Trade, LLC. v. Republic of Panama (ICSID Case No. ARB/14/33), interposada el 2014, per prop de 50 milions de dòlars nord-americans (en endavant, dòlars). L’abril del 2015 a Panamà va circular una informació errònia sobre la retirada d’aquesta demanda per part de l’empresa (vegeu la nota de premsa). A la fitxa tècnica del CIADI s’hi pot llegir que a l’abril del 2016 la situació del cas era la següent: “Pending (the proceeding is stayed for non-payment of the required advances pursuant to ICSID Administrative and Financial Regulation 14(3)(d) on January 6, 2016)“;

Transglobal Green Energy, LLC and Transglobal Green Panama, S.A. v. Republic of Panama (ICSID Case No. ARB/13/28), interposada el 2013 amb relació a una concessió per a l’explotació d’una planta hidroelèctrica a Chiriquí Viejo (vegeu el text de la demanda). En aquesta publicació de la Procuraduría General de la Nación s’hi pot llegir que: “Encara no s’ha fixat la quantia d’aquesta demanda, els demandants han estimat els danys i prejudicis suposats en dos mil cinc-cents milions de dòlars” (filmina 10).

El cost d’una demanda davant el CIADI per a l’Estat

És oportú precisar que, entre les diverses crítiques fetes a l’arbitratge internacional en matèria d’inversió (Nota 2), s’hi inclou el cost elevat que ha de sufragar l’Estat per a assegurar-se la defensa: a l’actualitat la suma mitjana per a cobrir únicament les despeses en honoraris de bufets d’advocats situats a Nova York, Washington, Ginebra o Madrid per a defensar un Estat (i això independentment del resultat final) és de vora 8 milions de dòlars, segons indica un especialista costa-riqueny en matèria d’arbitratge d’inversió (vegeu la nota a CRHoy. No obstant això, en el llarg cas Pacific Rim que enfronta El Salvador al CIADI (demanda plantejada inicialment per 314 milions de dòlars per una empresa minera canadenca que ara està en mans d’un consorci miner australià), es va poder llegir fa poc que la suma en honoraris d’advocats supera els 12 milions de dòlars (vegeu la nota de premsa titulada “Arbitratge amb Pacific Rim ha costat a l’Estat 12,6 milions”). En un altre cas extens de l’empresa minera canadenca Crystallex contra Veneçuela, la decisió del qual es va donar a conèixer aquest mes d’abril de 2016 (vegeu el text de la decisió en la versió espanyola) Veneçuela va reconèixer haver gastat en honoraris d’advocats la suma de 14.322.826 dòlars (punt 950 de la decisió), mentre que l’empresa minera va indicar haver gastat 30.493.635 dòlars en honoraris d’advocats (punt 949 de la decisió). 

El CIADI i Amèrica Llatina

Els efectes negatius del sistema d’arbitratge d’inversió per a les economies dels estats d’Amèrica Llatina van més enllà dels únics honoraris que l’erari públic ha de sufragar davant cada demanda. En casos diversos es tracta de demandes abusives amb la intenció de forçar un estat a frenar les seves polítiques públiques en matèria de salut, medi ambient, protecció de recursos hídrics o de protecció de poblacions indígenes, entre altres àmbits. Decisions de la justícia nacional, negatives per a l’inversor estranger, també estan portant als seus advocats a recórrer davant el CIADI: obtenir davant el CIADI una part dels guanys d’un projecte que la justícia va declarar il·legal sembla ser que s’està convertint en una nova (i qüestionable) tendència del CIADI.

Aquests i altres efectes negatius del sistema actual d’arbitratge d’inversió (en el qual el demandat sempre és l’estat i mai l’inversor) han estat analitzats per diversos autor, especialment per Patxi Závalo de la Universitat del País Basc (vegeu l’article). Així mateix, les diferents estratègies dels estats de la regió per limitar l’abast de tractats determinats amb clàusules molt favorables per a l’inversor estranger també han estat objecte d’estudi (vegeu, per exemple, l’article de la professora Katia Fach Gómez de la Universidad de Zaragoza).

La demanda interposada el 2010 davant el CIADI per la multinacional Philip Morris per 25 milions de dòlars contra l’Uruguai, arran de l’adopció d’una legislació per a protegir els uruguaians dels efectes del tabac, fa evident fins a on es pot arribar servint-se d’alguns tractats bilaterals d’inversió (TBI) amb clàusules més favorables que les d’altres tractats per a l’inversor. La decisió preliminar del CIADI del 2013 en què es declara competent (vegeu el text), malgrat els arguments presentats per l’Uruguai (vegeu els punts 31 a 54 de la decisió), evidencia els avantatges oferts pel TBI entre l’Uruguai i Suïssa escollit per aquesta multinacional, cosa que hauria de cridar l’atenció sobre el tipus de clàusules introduïdes als TBI amb Suïssa, així com a altres TBI (Nota 3).

Aquests TBI o acords bilaterals sobre promoció i protecció d’inversions també es coneixen a la literatura especialitzada com a ABI, AII o APPRI (expressió utilitzada sobre tot en publicacions a l’Estat espanyol – vegeu sobre aquesta qüestió l’article sobre la pràctica convencional espanyola); així com per les seves sigles en anglès: segons l’autor anglès, es fa servir l’expressió BIT, FIPA o FIPPA. Es tracta de convenis bilaterals que parteixen d’una mateixa base o model d’acord, però el contingut definitiu dels quals (sobretot en relació amb la formulació de clàusules determinades), resulten d’una negociació entre totes dues parts. Van ser promoguts per l’anomenat “Consens de Washington” al final dels anys 90, i signats des de llavors: la xifra actual supera els 3.000 acords bilaterals d’aquest tipus.

Com ja se sap, CIADI i TBI formen part d’un mateix esquema: en aquest article sobre la (trista) experiència de l’Argentina, la qual va arribar a acumular 45 demandes davant el CIADI després d’haver subscrit més de 50 TBI al principi dels anys 2000 (vegeu la llista), podem llegir que “el CIADI és part d’un sistema que es complementa amb els tractats bilaterals d’inversió subscrits profusament els darrers 25 anys i en els quals s’atorga el consentiment als inversionistes perquè, en cas de controvèrsies, puguin acudir directament a l’arbitratge” (Nota 4).

Costa Rica, tot i algunes advertències recents que pel que sembla no van tenir més ressò (vegeu la nostra nota breu publicada l’octubre del 2015 en relació amb el TBI subscrit amb la Xina el 2007), va aprovar en segon debat el passat 28 de març del 2016 l’eina legal que d’ara endavant permetrà a empreses concessionàries xineses amenaçar amb recórrer o recórrer directament al CIADI. La nota esmentada anteriorment, ampliada en un article de caire més acadèmic publicat a l’OPALC de París (Nota 5) apuntava el consentiment de la Xina mateix amb altres estats d’Amèrica Llatina receptors d’inversió xinesa per a modificar les clàusules CIADI en els respectius TBI (Bolívia, Cuba, Equador, Mèxic, Veneçuela, entre altres); o per a accedir a invertir en un estat com Brasil, disconforme a ratificar cap TBI de la dotzena que ha signat. Brasil, primer receptor d’inversió estrangera a la regió, no ha subscrit la Convenció del 1965 que crea el CIADI (com tampoc ho han fet Mèxic, Cuba o la República Dominicana i fins i tot Canadà fins l’any 2013).

Actualment, a l’Amèrica Llatina, per darrere de Veneçuela (24 casos pendents de resolució registrats al CIADI) i de l’Argentina (17 casos), així com Costa Rica (5), Panamà és (en data de redacció d’aquesta nota breu) l’estat amb més demandes acumulades. Amb la intenció d’integrar en aquestes reflexions breus al conjunt de la comunitat ibèrica, cal indicar que l’Estat espanyol és actualment el que té el nombre més gran de demandes registrades davant el CIADI pendents de resolució: dels 212 casos inscrits al web del CIADI, l’Estat espanyol en registra 25 en contra seva, és a dir, un 12 % del total dels casos. Aquest fet respon a l’allau de casos provocada el 2015 (Nota 6) en gran part per una retallada en les subvencions estatals per a projectes de producció d’energia eòlica i solar (vegeu la llista del CIADI en aquest enllaç oficial). Al realitzar consultes sobre cadascuna d’aquestes demandes, un investigador espanyol es pot sorprendre, potser, per la poca informació proporcionada pel CIADI al seu web oficial i per com de limitada és aquesta: aquest fet l’ajudarà a entendre millor les dures crítiques sobre la falta de transparència del CIADI fetes des de fa molts anys a Amèrica Llatina.

En el cas de Costa Rica, la darrera demanda registrada en contra seva davant el CIADI va ser interposada el 2014 per l’empresa minera canadenca Infinito Gold per 94 milions de dòlars (en base al TBI entre Costa Rica i Canadà); a l’octubre del 2013 havia anunciat que demandaria a Costa Rica per 1.092 milions de dòlars (vegeu la nota de premsa sobre “la demanda més alta [presentada] contra Costa Rica de tota la història”, segons el titular). Segons els portaveus de l’empresa, aquesta demanda (de quantia variable) respon a la suspensió del projecte miner situat a Las Crucitas ordenada per la justícia de Costa Rica el novembre del 2010. Aquesta sentència va ser confirmada l’any 2011 per la Sala Primera de la Corte Suprema de Justicia enmig d’un escàndol sobre la possible “filtració” d’un esborrany de la sentència (vegeu la nota del Semanario Universidad i la nota de La Nación, així com la nota de CRHoy sobre la investigació final realitzada per la mateixa Sala Primera). El març del 2015 la justícia va ordenar a l’estat de Costa Rica que indemnitzés al magistrat suplent assenyalat (vegeu la nota de CRHoy), després que la Fiscalía General de la República desestimés la causa en contra d’ella mateixa. A data d’avui no se sap si hi ha cap causa oberta a la Fiscalía per la filtració d’aquest esborrany de sentència que va succeir el 2011: es preveu, sense ser especialista en la matèria, que els responsables d’aquesta filtració mai siguin sancionats.

El mes de juliol del 2015 Costa Rica va sol·licitar formalment als tres àrbitres del CIADI que suspenguessin el procediment (vegeu la nostra nota breu publicada a Global Research), sense tenir cap èxit en la seva gestió. El 2005, aquest mateix projecte miner situat a Las Crucitas havia portat una demanda contra Costa Rica per 276 milions de dòlars (vegeu la nota de La Nación), ja que l’empresa minera considerava que el fet que la Secretaría Técnica Nacional del Ambiente (SETENA) no atorgués la viabilitat ambiental, era assimilable a una expropiació de fet. Aquesta demanda va ser retirada al principi del mes d’octubre del 2005 per l’empresa, adduint que estava en negociacions amb Costa Rica i indicant que se sentia “reasonably optimistic” sobre el resultat que estaven tenint (vegeu aquests documents). A data d’avui no se sap la identitat exacta de qui va “negociar” per part de l’Estat de Costa Rica amb l’empresa minera canadenca ni quin va ser l’objecte d’aquestes negociacions: dos mesos més tard de la retirada de la demanda, al desembre del 2005, la SETENA aprovava l’Estudio de Impacto Ambiental (EIA).

Més enllà d’alguns secrets ben guardats que persisteixen a Costa Rica, sorprèn que un mateix estat, per un mateix projecte, sigui demandat davant el CIADI el 2005 per 276 milions de dòlars i un altre cop el 2014 per una tercera part d’aquesta suma (després que el 2013 l’empresa minera anunciés que demandaria a Costa Rica per 1.092 milions de dòlars).

Cal esmentar que Colòmbia, estat que havia aconseguit conservar una legislació en matèria d’arbitratge comercial que dificultava el recurs al CIADI per part de l’inversor estranger (Nota 7) , s’enfronta des del passat mes de març del 2016 a la seva primera demanda (Nota 8), la qual podria anar seguida d’altres anunciades per empreses mineres: diversos consorcis d’empreses mineres han anunciat la seva intenció de demandar a Colòmbia per 16.500 dòlars (vegeu aquesta nota), arran d’una decisió de la Corte de Constitucionalidad de Colombia del febrer del 2016 que prohibeix la mineria en territori colombià (vegeu la nota de El Espectador).

Des de la perspectiva dels drets humans, un informa recent del Relator especial de nacions unides sobre la promoció d’un ordre internacional democràtic i equitatiu (vegeu el text en castellà del document A/70/285 del 5 d’agost del 2015) indica que: “La solució de controvèrsies entre inversors i estats és un mecanisme força recent i arbitrari; és una manera privatitzada de solucionar controvèrsies que acompanya molts acords internacionals d’inversió. En lloc de litigar davant els tribunals locals o invocar la protecció diplomàtica, els inversos recorren a tres àrbitres que, en procediments confidencials, decideixen si els seus drets i la inversió han estat violats per un estat. Els tribunals de solució de controvèrsies entre inversors i estats poden entendre en demandes dels inversors contra els estats, però no ho pot fer respecte de les demandes dels estats contra els inversors, per exemple, quan els segons violen lleis i reglaments nacionals, contaminen el medi ambient i el subministrament d’aigua, introdueixen l’ús d’organismes modificats genèticament potencialment perillosos, etc.”

En aquest informe de les Nacions Unides de l’any 2015 poc publicitat i divulgat a Amèrica Llatina per part dels aparells estatals (i possiblement desconegut per alguns responsables polítics a càrrec del comerç exterior i per alguns dels seus assessors a càrrec de negociar els termes d’un TBI), també s’hi pot llegir que: “Un defecte de naixement d’una solució de controvèrsia entre inversors i estats com a ‘cavall de Troia’: es va introduir als acords internacionals d’inversió sense revelar plenament la seva aplicació potencialment invasiva” (punt 1, p.11).

A tall de conclusió: decisions recents del CIADI

El passat 5 d’abril del 2016, Veneçuela va ser condemnada pel CIADI a pagar 1.386 milions de dòlars en el cas del projecte miner Las Cristinas, els permisos del qual van ser suspesos a una empresa minera canadenca denominada Crystallex (vegeu la nota breu sobre aquesta qüestió). Pocs dies abans que s’adoptés aquesta decisió una sol·licitud de confirmació del laude arbitral va ser presentada davant el jutge del districte de Columbia dels Estats Units (vegeu el text de la sol·licitud).

La suma extremadament elevada exigida pel CIADI contra Veneçuela fa pensar en la decisió contra Equador de l’any 2012 (vegeu el text integral del laude arbitral, adoptat per dos vots a favor i un en contra), pel qual es va condemnar a Equador a pagar el consorci d’empreses petrolieres Occidental Petroleum la suma de 1.770 milions de dòlars (una suma que mai havia estat exigida per un tribunal del CIADI). El 2015, després que Equador presentés un recurs davant el CIADI contra aquesta decisió, la decisió va acabar sent revisada a la baixa pel que fa a la suma exigida en un 40 %, quedant en la suma de 1.061.775.000 dòlars (vegeu aquesta nota breu sobre aquesta decisió).

Aquestes decisions recents confirmen la perillosa deriva del CIADI en els darrers anys, denunciada recentment en un informe molt complet sobre la qüestió redactat per dues entitats, que porta un títol evocador: “Cuando la injusticia es negocio. Cómo las firmas de abogados, árbitros y financiadores alimentan el auge del arbitraje” (Nota 9). Aquestes sumes d’indemnització exigides a Equador i Veneçuela probablement allunyin una mica més alguns estats d’Amèrica Llatina del CIADI: a banda de Brasil, Cuba, Mèxic, República Dominicana —estats que, com ja s’ha indicat, segueixen sense ratificar la Convenció del 1965 que crea el CIADI— aquest instrument jurídic va ser denunciat per part de Bolívia (2007), d’Equador (2010) i de Veneçuela (2012). Aquests estats han procedit, tal com ho han fet l’Índia, Indonèsia o Sud-àfrica, a renegociar o suspendre diversos dels deus TBI amb l’objectiu de limitar substancialment l’abast de les clàusules CIADI que contenen (Nota 10).


Notes

Nota 1: Vegeu l’article publicat l’ 1/12/2004 a La Nación (Argentina) titulat “El procurador del Tesoro cuestionó la ‘falta de transparencia’ del Ciadi”, disponible aquí.

Nota 2: Vegeu, per exemple, FACH GOMEZ K., “Latin America and ICSID: David versus Goliath”, 2010. Article disponible aquí.

Nota 3: El fet que el TBI amb els Països Baixos hagi estat denunciat per Veneçuela el maig del 2008 (vegeu la nota de El Universal), per Sud-àfrica el 2012 (vegeu aquesta nota) i per Indonèsia (denúncia efectiva a partir de l’1 de juliol del 2015. Vegeu aquesta nota) constitueix al seu torn un indicador que hauria de convidar a un exercici similar pels TBI subscrits amb els Països Baixos: una publicació especialitzada del 2012 sobre els TBI dels Països Baixos (vegeu l’article titulat “The Netherlands: A Gateway to ‘Treaty Shopping’ for Investment Protection”) fa referència, entre altres aspectes, al fet que els Països Baixos són utilitzats per moltes multinacionals per a constituir-se formalment i al fet que els hàbils negociadors holandesos han aconseguit que s’incloguin les clàusules remarcablement favorables per als seus inversors. Una mica més a prop de Costa Rica, cal esmentar el fet que de les tres demandes actualment pendents contra Panamà davant el CIADI, una fos interposada l’abril del 2015 per la corporació costa-riquenya Álvarez y Marín (vegeu la fitxa tècnica) basant-se en el CAFTA-DR i el TBI entre Panamà i els Països Baixos.

Nota 4: Vegeu SOMMER Chr., “El reconocimiento y la ejecución en los laudos arbitrales del CIADI: Ejecución Directa o Aplicación del Exequatur?”, Revista Cordobesa de Derecho Internacional Público (ReCorDIP), Volumen 1, (2011), p. 4. Text de l’article disponible aquí.

Nota 5: Vegeu BOEGLIN N., “Acuerdo bilateral de inversiones entre China y Costa Rica: breve puesta en perspectiva”, OPALC- CERI, Sciences-Po, París, octubre del 2015. Text disponible aquí.

Nota 6: Aquests 25 casos pendents de resolució contra l’Estat espanyol van ser registrats de la manera següent: el 2016 es va registrar un cas, el 2015 es van registrar 15 casos, el 2014 en van ser 5 i el 2013 va haver-hi 3 demandes registrades contra l’Estat espanyol, a les quals cal afegir un cas registrat des del 2003 anomenat “Suez, Sociedad General de Aguas de Barcelona S.A. and Vivendi Universal S.A. (ARB/03/19)” contra Argentina que erròniament apareix com un cas contra l’Estat espanyol.

Nota 7: Cal esmentar que en el cas de Colòmbia (un dels pocs estats de la regió llatinoamericana que no havia estat objecte de cap demanda davant el CIADI), una nota preparada per l’ambaixada dels Estats Units a Bogotà de maig del 2011 (i destinada a les empreses nord-americanes interessades a invertir a Colòmbia) reconeixia la dificultat que comportava per a l’inversor estranger la legislació colombiana (ja que queda restringida la possibilitat d’acudir a un arbitratge internacional), però informa que la subscripció de molts tractats bilaterals d’inversió (TBI) per part de Colòmbia podria canviar la situació. A la nota s’hi llegeix textualment que: “Since Colombia has become party to FTAs and multilateral and bilateral investment treaties, the number of international investment arbitration cases between investors and State entities will increase. These arbitration processes may help to change Colombian case law because FTAs, BITs and multilateral investment treaties empower arbitration tribunals to decide cases related to breach of treaty standards of investment protection”. Sobre la dificultat de demandar a Colòmbia davant el CIADI, podem llegir en un article publicat a Colòmbia l’any 2006 que: “En Colombia, el Decreto 2080 de 2000, por medio del cual se expidió el régimen general de inversiones de capital del exterior en Colombia y de capital colombiano en el exterior, permite acudir al arbitraje internacional para la solución de este tipo de controversias, siempre que las partes en el conflicto así lo hubieran pactado. Nuestra legislación interna no hace alusión expresa al arbitraje CIADI; en consecuencia, existe libertad para escoger el foro a través del cual se solucionarán las controversias. Por su parte, la recientemente expedida Ley 963, por medio de la cual se establece un régimen de estabilidad jurídica para inversionistas, dispone que en los contratos de estabilidad jurídica que celebre el Estado para promover nuevas inversiones podrá incluirse una cláusula compromisoria por medio de la cual se solucionen las diferencias que surjan entre las partes; pero en tal caso se solucionarán mediante arbitraje nacional regido de manera exclusiva por las leyes colombianas. De tal forma, las controversias surgidas por estos contratos típicos de inversión celebrados entre el Estado colombiano y un inversionista, no podrán ser dirimidas frente al CIADI”. Vegeu MEDINA CASAS H.M., “La jurisdicción del CIADI: una evolución en el arreglo de controversias internacionales”, a ABELLO GALVIS R. (Ed.) Derecho Internacional Contemporáneo: Lo Público, Lo Privado, Los Derechos Humanos: liber amicorum en homenaje a Germán Cavelier”, Bogotá D.C., Universidad del Rosario, 2006, pp. 707-727, p. 718. Text integral de l’article disponible aquí.

Nota 8: Es tracta d’una demanda registrada el 16 de març del 2016, denominada oficialment davant el CIADI: “Glencore International A.G. and C.I. Prodeco S.A. v. Republic of Colombia (ICSID Case No. ARB/16/6)”: aquesta demanda va ser antecedida unes quantes setmanes abans per un fòrum públic sobre l’escàndol de Reficar a Colòmbia (vegeu la nota de Semana). Un “informe sombre de sostenibilidad de las operaciones de Glencore en Colombia” redactat per ONG colombianes (vegeu aquest informe ) detalla el tipus d’operacions d’aquesta empresa suïssa a Colòmbia. A data de redacció d’aquestes línies no hi ha cap altra demanda addicional registrada oficialment contra Colòmbia a la de Glencore.

Nota 9: Vegeu Corporate Europe Observatory & Transnational Institute, “Cuando la injusticia es negocio. Cómo las firmas de abogados, árbitros y financiadores alimentan el auge del arbitraje”, Informe, 2012. Text integral disponible aquí. Aquest informe detalla d’una manera força ben documentada quin és el destí final de bona part de les grans sumes de diners que comporta una demanda davant el CIADI.

Nota 10: Remetem el lector a la nostra nota breu publicada en anglès el desembre del 2013: BOEGLIN N., “ICSID and Latin America Criticism, withdrawal and the search for alternatives”, Bretton Woods Project. Text disponible aquí.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *