Per Neus Teixidor
Madrid
La Sentència del Tribunal Constitucional de 21 de juliol del 2016 estima parcialment el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Grup Parlamentari Socialista al Congrés dels Diputats contra la Llei 10/2012, de 20 de novembre, per la qual es regulen determinades taxes en el àmbit de l’Administració de Justícia i de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses (a partir d’ara, Llei 10/2012).
Inicialment, el Tribunal Constitucional declara la pèrdua sobrevinguda de l’objecte del present recurs en relació amb el subjecte passiu i l’aplicació de les taxes a les persones físiques, a causa de les modificacions introduïdes pel Reial Decret-llei 3/2013, de 22 de febrer, pel qual es modifica el règim de les taxes en l’àmbit de l’Administració de Justícia i el sistema d’assistència jurídica gratuïta i la Llei 25/2015, de 28 de juliol, de mecanisme de segona oportunitat, reducció de la càrrega financera i altres mesures d’ordre social (mesures que van entrar en vigor amb el Reial Decret-llei 1/2015, de 27 de febrer). No obstant això, encara que en aquesta ocasió el Tribunal Constitucional no es pronunciï sobre la constitucionalitat del règim de taxes judicials per a persones físiques, hi ha diverses qüestions d’inconstitucionalitat pendents de resoldre que l’obligaran a pronunciar-se sobre el citat règim.
Per tant, la sentència es centra a analitzar la constitucionalitat del règim de les taxes judicials exigides a les persones jurídiques i la seva adaptació a la doctrina constitucional espanyola i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. En primer lloc, el Tribunal Constitucional examina les exempcions objectives i subjectives previstes per la Llei 10/2012.
Seguidament, el Tribunal estudia si la citada taxa judicial constitueix una barrera econòmica desproporcionada que inhibeix o dissuadeix les persones jurídiques d’exercitar el dret fonamental a la tutela judicial efectiva (article 24 de la Constitució Espanyola). En aquest sentit, el Tribunal s’ocupa d’analitzar la finalitat de les taxes judicials establertes mitjançant la Llei 10/2012. Hem de recordar que, segons el preàmbul de l’esmentada llei, la seva finalitat consisteix en “(…) l’assumpció pels ciutadans que recorren als tribunals de part del cost que això implica, es pretén racionalitat l’exercici de la potestat jurisdiccional, al mateix temps que la taxa aportarà uns majors recursos que permetran una millora en el finançament del sistema judicial i, en particular, de l’assistència jurídica gratuïta (…)”. De fet, la sentència considera que les dues finalitats poden ser legítimes sempre que les taxes establertes no suposin una impossibilitat d’exercir el dret fonamental a la tutela judicial efectiva.
A continuació, el Tribunal Constitucional tracta de determinar si les taxes judicials implantades són conformes al Principi de Proporcionalitat. Recordem que el test de proporcionalitat del citat Tribunal consisteix a analitzar la idoneïtat, la necessitat i la proporcionalitat de la mesura adoptada.
En primer lloc, el Tribunal Constitucional considera que la implantació de taxes judicials com a instrument dissuasori per a l’exercici de recursos infundats no resulta idònia per a aquest fi, ja que ja s’exigeixen dipòsits per recórrer que són d’abast general. Així mateix, la sentència argumenta que no s’aporten raons objectives que permetin justificar la introducció de la taxa judicial ni es contenen dades econòmiques en la “Memòria de l’Anàlisi d’Impacte Normatiu” del Projecte de la Llei 10/2012. Per tant, la sentència conclou que la taxa judicial és idònia per mantenir un model de finançament mixt de la Justícia, però no per a dissuadir la interposició abusiva de recursos.
Per tant, el Tribunal Constitucional prossegueix el seu anàlisi únicament des de la perspectiva recaptatòria. En aquest sentit, considera que no pot qüestionar l’elecció de la imposició d’una taxa com a instrument recaptatori, constituint una opció política plenament vàlida, pel que es compleix amb el requisit de necessitat.
Finalment, respecte de la proporcionalitat en sentit estricte, la sentència analitza si l’elevada quantia de les taxes judicials es tradueix en un obstacle injustificat per al correcte exercici del dret fonamental d’accés a la jurisdicció i al recurs. Així, hem de recordar que, en el règim de la Llei 10/2012, la taxa judicial està formada per una quota fixa segons el tipus de procediment o recurs i una quota variable en funció de la quantia del litigi.
Respecte de la quota fixa, l’anterior règim de taxes judicials no exigia el pagament a les entitats de reduïda dimensió (concretament, a les persones jurídiques amb una facturació anual inferior a deu milions d’euros). No obstant això, el nou règim estableix una exigència per igual a totes les persones jurídiques, sense tenir en compte la seva capacitat econòmica i sense haver-se justificat suficientment aquesta exigència en la “Memòria de l’Anàlisi Normatiu del Projecte de Llei”. De fet, les sentència afirma que les quanties fixes s’estableixen sense l’elaboració de cap estudi econòmic que pugui justificar-les, de manera que les mateixes no atenen a la realitat econòmica d’una majoria significativa dels seus destinataris, per als quals resulta excessiva. Aquesta afirmació es basa en dades estadístiques. Per tant, es declara la inconstitucionalitat de les següents quanties fixes: en l’ordre civil, la quantia de 800 euros del recurs d’apel·lació i els 1.200 euros del recurs de cassació i extraordinari per infracció processal; en la jurisdicció contenciosa-administrativa la quantia de 200 euros del procediment abreujat, els 350 euros del procediment ordinari, els 800 euros del recurs d’apel·lació i els 1.200 euros del recurs de cassació; en l’ordre social, 500 euros del recurs de suplicació i 750 euros del recurs de cassació.
D’altra banda, respecte de la proporcionalitat de la quota variable, també es considera inconstitucional, ja que la presumpció com a riquesa patrimonial de la mera sol·licitud dea tutela judicial efectiva no pot considerar-se un paràmetre objectivament adequat i, a més, la quantia del litigi no guarda relació amb el cost de l’exercici de la funció jurisdiccional. Per tot això, la citada quantia variable infringeix el dret fonamental d’accés a la jurisdicció i al recurs per a les persones jurídiques. En conseqüència, el Tribunal Constitucional declara la seva inconstitucionalitat i no entra a valorar si hi ha infracció dels principis de capacitat econòmica i de progressivitat consagrats a l’article 31 de la Constitució Espanyola.
Finalment, cal tenir en compte que la declaració d’inconstitucionalitat del règim de taxes judicials instaurat per la Llei 10/2012 té una eficàcia limitada, és a dir, no procedeix ordenar la devolució de totes les quantitats pagades per aquest concepte. Concretament, com ja és doctrina del Tribunal Constitucional, la declaració d’inconstitucionalitat només afecta a aquelles liquidacions que s’hagin impugnat i que al moment de dictar sentència no siguin fermes. En aquesta línia, el Tribunal Constitucional incideix en el fet “(…) aquestes taxes són contràries a l’art. 24.1 CE perquè l’elevat d’aquesta quantia implica, en concret, un impediment injustificat per a l’accés a la justícia en els seus diferents nivells. tal situació no pot predicar-se dels que han pagat la taxa aconseguint impetrar la potestat jurisdiccional que sol·licitaven, és a dir, no s’ha produït una lesió del dret fonamental esmentat, que hagi de reparar-se mitjançant la devolució de l’import pagat“. Dit d’una altra manera, el pagament de la taxa judicial, encara que la seva quantia fos excessiva, ha permès l’accés a la justícia, per la qual cosa no s’ha produït cap vulneració del dret a la tutela judicial efectiva que hagi de ser reparada amb la devolució d’aquesta taxa.
