Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

El pacte de no demandar l’organitzador a les curses d’obstacles

Per Pol Rubio

Traduït per Clàudia Mestres

Diuen que la normativa sempre va un pas per darrere de la realitat. Pot ser que una d’aquelles excepcions, sempre necessàries per a confirmar la regla, sigui aquell paperet que ens fan signar per a participar en quasi qualsevol cursa poc convencional.

A mesura que ha proliferat la moda del culte al cos fins a límits insospitats, ens hem trobat amb una oferta creixent de curses que permeten posar a prova la resistència de no només els pulmons i les cames dels participants. Potser la Spartan Race que organitza Reebok és l’esdeveniment més conegut, donada la notorietat de la marca que el patrocina, el carisma del guerrer històric al que deu el nom i el seu caràcter internacional. Però han sorgit diverses variants que tenen la intenció de fer-se un lloc al mercat oferint alguna cosa diferent, entenent amb això un preu més baix, un nivell d’exigència més assequible o, ben al contrari, una experiència més extrema.

Font: Spartan Race

Font: Spartan Race

L’aficionat convencional a l’atletisme acostumava a apuntar-se a curses havent pagat el preu d’inscripció i presentant-se al lloc i data indicats a l’esdeveniment. En casos comptats havia de dur el DNI per a recollir el dorsal si l’organització estava especialment preocupada per evitar qualsevol suplantació d’identitat. Però en línies generals no havia de fer tràmits més complicats. A dia d’avui les coses han canviat. Quan ens trobem en un context de cursa d’obstacles, que exigeix altres coses més enllà de córrer, el runner o atleta ─ja que runner és un terme que segurament li queda curt─ ha d’exonerar l’organitzador de la seva responsabilitat si li passa qualsevol cosa. Les maneres de recollir aquest consentiment són diverses. Aquest article pretén il·lustrar-les a través d’alguns exemples agregats i veure’n la visibilitat sota el prisma de l’ordenament jurídic actual.

En primer lloc ens fixem en el nom del document, encara que recordem que un dels nostres principis generals diu que els contractes són el que són i no el que les parts diuen que són. La majoria tendeixen cap a l’estil barroc: “renuncia de participante”, “descargo de responsabilidad”, “pacto de no demandar y liberación de imagen” o “términos de participación en la carrera y declaración de exoneración de responsabilidades y autorización”. Títols exageradament llargs (i una mica mal formulats sintàcticament) que pretenen anticipar allò mixt del seu contingut. El que més ens ha agradat és “condiciones de participación” ja que al final el que es proposa és un contracte proposat per un empresari al que t’has d’adherir per a poder gaudir de l’objecte d’aquest; dit d’altra manera, unes clàusules no negociades individualment que el consumidor ha de signar, que s’emmarquen en l’àmbit de l’aplicació del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries (art. 2)[1].

 A continuació acostumen a incloure un avís imperatiu com “llegeixi aquest document” i una constatació expressa que afectaran els drets del signant, probablement per a assegurar-se del requisit que no es podrà entendre que hi ha hagut acceptació de la incorporació de les condicions generals al contracte quan el predisposant no hagi informat expressament l’adherent sobre l’existència d’aquestes.

Després trobem les clàusules i observem dues formes de presentació. Normalment estan en primera persona, amb l’ús de mil i un recursos lingüístics enfocats a donar fe que els compromisos els adquireix el signant. En aquest sentit hem pogut veure “entiendo y acepto que”, “declaro que”, “a sabiendas y libremente, asumo”, “autorizo” o “acepto”. L’altra forma de presentació és la clàssica en dret, és a dir, en tercera persona i referint-se als drets i deures d’ambdues parts. Té l’avantatge que és més clara pel que fa al contingut, ja que els títols de cada clàusula acostumen a ser força reveladors (exclusió de responsabilitat, drets d’imatge i so), i a incloure més contingut legal pròpiament, p. e. clàusules de nul·litat parcial (innecessària, per cert, segons l’art. 83), llei aplicable o protecció de dades. Però per alguna raó ─sospitem que hi ha una ponderació entre les percepcions dels consumidors i les dels tribunals─ la primera forma és més habitual.

Per a delectar el consumidor, perdó, lector, hem fet una selecció breu de perles:

  • “Declaro que conozco la ruta y la información general y particular de la carrera”. És molt difícil trobar-se amb algú que no ho compleixi completament. Pot ser que un petit percentatge hagi corregut per allí prèviament o hagi llegit tot allò comunicat per l’organització. La majoria no i no, i de fet considera que un dels atractius més grans és la sorpresa del recorregut.
  • “Entiendo, asumo y acepto que algunos obstáculos consisten o contienen agua que no ha sido testeada por contaminantes o químicos que pueden causar problemas de salud, infecciones y muerte”. Com a clàusula apartada de la força major, que inclou p. e. atacs d’animals petits i lesions que impliquen vehicles. Si més no, curiosa.
  • “Acepto y asumo todos los riesgos asociados con la participación en el evento incluyendo, pero no limitándolo a mis propias acciones u omisiones, o de los organizadores, de otros participantes, de espectadores”. Encara que aquestes proves acostumen a caracteritzar-se per la cooperació desinteressada entre participants, s’emmarquen en un context de competitivitat de descontrol relatiu en un entorn de risc. Homo homini lupus.

Però ens volem centrar en analitzar l’alliberament de responsabilitat en si, que en la modalitat més exhaustiva diu el següent: “Yo, por mí mismo y en nombre de mis herederos, cesionarios, representantes personales y/o familiares, renuncio para siempre, libero y PACTO NO DEMANDAR A X, y sus oficiales, directores, representantes, funcionarios, agentes y/o empleados, filiales y/o cesionarios, así como sus contratistas independientes, agencias patrocinadoras, patrocinadores, anunciantes, los voluntarios, y en su caso, los propietarios y arrendadores de los locales o instalaciones utilizados para llevar a cabo el evento (colectivamente, los “Comunicados”), CON RESPECTO A CUALQUIER LESIÓN, invalidez, muerte, y/o pérdida o daño a persona o propiedad, ya sea ocasionado por la negligencia del eximido o no”.

L’article 86.1 en relació al 82.4.b estableix que es considerarà abusiva la clàusula que impliqui “lexclusió o limitació de forma inadequada dels drets legals del consumidor i usuari per incompliment total o parcial o compliment defectuós de lempresari. En particular les clàusules que (…) limitin el dret del consumidor i usuari a la indemnització pels danys i perjudicis ocasionats per lesmentada falta de conformitat”. I l’article 83 n’identifica expressament la conseqüència: “Les clàusules abusives són nul·les de ple dret i es tenen per no posades”.

spartan-beast-e1442907143176

Font: Spartan Race

Fins a quin punt, aleshores, l’organitzador pot incloure aquesta clàusula i li serveix de res?

Llatinisme pacta sunt servanda, allò pactat és llei entre les parts i el consumidor renuncia als drets descrits voluntàriament amb la seva signatura. Però aquest principi configurador del dret de contractes per si sol no té més força que la norma aplicable, de manera que davant d’una demanda l’organitzador intentaria trobar escletxes en la norma. Hem identificat l’article 82.3 perquè la naturalesa del servei objecte del contracte i les circumstànces concurrents tendeixen al risc, i el consumidor l’està assumit, amb la qual cosa no s’hauria de considerar con a abusiu el fet de preparar un entorn de risc al gust del consumidor i intentar no fer-se responsable de les conseqüències d’un risc del qual eventualment se’n pugui esdevenir un accident. Però l’apartat següent (.4) nega l’ús d’aquesta defensa per a casos taxats en els articles següents, per la qual cosa la seva viabilitat dependria de la possibilitat de justificar que cap d’aquests concorre. La batalla es decideix al 86.1 i l’empresari s’ha d’aferrar a que l’exclusió de drets legals és adequada. Inadequada, segons la RAE, significa inapropiada per a algú o alguna cosa. L’alguna cosa és l’entorn de risc i l’algú és el subjecte que voluntàriament hi ingressa. Per analogia del dret penal[2] l’organitzador no participa efectivament en la comunitat de perill i no hauria de generar, ni afirma voler generar, la conseqüent posició de garant[3].

No hi ha precedents d’impugnació ni resolució semblant al nostre país, motiu pel qual al paràgraf anterior senzillament ens hem aventurat a realitzar una simulació davant la qual no ens consta que el lector i el jutge hagin renunciat al dret a decidir.


[1] No incloem la Llei 7/1998, de 13 d’abril, sobre sobre condicions generals de contractació, ja que el seu articulat, en el que ens ocupa, només es diferencia de la LGDCU a efectes de registre de les condicions, per la qual cosa preferim treballar amb una sola norma.

[2] Està prohibida l’analogia d’un altre dret al penal però no a la inversa.

[3] En aquest sentit MIR PUIG, Derecho penal, Parte General, 9ª ed., Barcelona, 2011, pp. 328-329.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *