La Llei de Transitorietat Jurídica, l’última llei autonòmica?

Per Gisela Roig Irles.

Barcelona.

Feia uns dies, us presentàvem la Llei del Referèndum, explicant amb detall les garanties que hi incloïa. Precisament, segons l’article 4.4 d’aquella llei, si el resultat del referèndum era favorable al sí, s’havia previst que el president hauria d’anunciar els resultats del mateix en una sessió ordinària del Parlament on, també, hauria de proclamar la independència de Catalunya.

Tot i la delicada situació política que s’està vivint arran dels fets de la votació del passat 1-O i davant la incertesa de la resposta que oferiran la setmana que ve els governs català i espanyol; ens preguntem què implicaria exactament pels ciutadans l’aplicació de la Llei 20/2017 de 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la República (en endavant, la “LTJFR”) -actualment suspesa pel Tribunal Constitucional, després d’admetre a tràmit el recurs presentat contra la mateixa.

Font: Parlament de Catalunya

En primer lloc i per situar al lector, és important tenir en compte la dinàmica que es desprèn de la lectura del preàmbul de la LTJFR i del redactat de la mateixa; i és que és una llei que adopta provisionalment tot el sistema legislatiu espanyol -exceptuant, això sí, aquells articles i preceptes que en siguin directament contraris (es preveu un termini d’un mes per modificar totes les lleis que ho contradiguin de manera que quedin redactades respectant el contingut de la llei de transitorietat). De totes maneres, com bé el seu nom indica, aquesta és una llei temporal, que si bé es constitueix com la llei suprema a Catalunya -respectant sempre la supremacia del dret internacional públic-; regula els aspectes necessaris pel funcionament del futur Estat català fins a l’aprovació de la Constitució Catalana (així com el sistema que s’haurà de seguir per redactar l’esmentada Constitució Catalana i que exposarem al final de l’article).

En primer lloc, la LTJFR inclou la definició de Catalunya com un Estat republicà, de dret, democràtic i social on la sobirania recau, per una banda al poble català i pel que fa la regió d’Aran, al poble aranès; recollint així de forma expressa la singularitat de la regió aranesa a qui també se li respecta la seva pròpia organització interna.

Seguidament, la llei recull una àmplia explicació de les maneres en que s’atorgarà la nacionalitat catalana, però el més important és que preveu la doble nacionalitat -és a dir, no exigeix la renúncia de l’anterior nacionalitat per adoptar la catalana.

Posteriorment, i respecte el sistema legislatiu, com ja s’apuntava, es recull la continuïtat de totes les lleis i actes administratius; així com la subrogació de Catalunya en tots els contractes, convenis i acords que recaiguin al nou Estat. Igualment, preveu que tots els treballadors de l’administració que depenen de l’estat espanyol -que així ho vulguin- puguin passar a treballar per l’administració catalana amb les mateixes condicions retributives. Per tant, de facto, el que pretén la LTJFR és intentar no alterar la forma de govern de Catalunya i la forma d’organització de la mateixa; fent una simple transposició de poders de l’Estat espanyol al català que la ciutadania no hauria de notar en primera instància. Així mateix, el govern català s’erigeix a la llei com l’encarregat d’impulsar les negociacions que siguin pertinents amb el govern espanyol en relació amb totes aquestes matèries.

La LTJFR també compren quines seran les funcions i l’organització del Parlament de Catalunya, i de nou, es manté continuista, referint-se directament als articles de l’Estatut d’Autonomia que ara el regulen amb la única diferència d’incloure la figura del president com a cap d’estat que serà escollit, això sí, pel propi Parlament -donada la naturalesa republicana de l’Estat que faria caure la figura de l’actual rei espanyol, Felip VI-.

Pel que fa a l’organització de la Justícia, destaca com a canvi que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya passaria a ser el Tribunal Suprem i es crearia una Sala Superior de Garanties dins del Tribunal Suprem català que faria les funcions pròpies del Tribunal Constitucional espanyol.

Finalment, la llei reserva el seu últim capítol a l’explicació del Procés Constituent que estaria format per tres fases:

  1. Procés participatiu: durant els primers 6 mesos de la República de Catalunya, s’hauria d’instar un procés deliberatiu a nivell sectorial i territorial amb recolzament d’un grup d’experts assessors. D’aquest procés participatiu n’haurien de sortir un conjunt de preguntes generals que, un cop resoltes, serien la base sobre la que s’hauria de redactar la Constitució.
  2. Eleccions constituents i elaboració de la proposta de Constitució: passats aquests primers 6 mesos, s’hauria de dissoldre el Parlament actual i convocar eleccions per escollir l’Assemblea Constituent, que es configuraria igual que el Parlament però tindria com a objectiu únic, la redacció de la Constitució catalana -permetent la governabilitat del país.
  3. Ratificació de la Constitució per referèndum: finalment, un cop aprovada la Constitució pel Parlament català, s’hauria de sotmetre a referèndum. I en cas de que el poble aprovés la nova Constitució, aleshores s’haurien de tornar a convocar eleccions ara sí, seguint el format determinat pel nou text legal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *