Per Pol Rubio.
Barcelona.
25 de juny de 2018
El whistleblowing és un concepte relativament recent (2002) i americà que fa referència als canals de denúncia interna que habiliten les empreses per declarar comportaments, accions o fets que puguin constituir violacions de normes internes, codis ètics o legislació vigent. Per tant, el whistleblower és el popularment conegut com a “xivato”, ja que per la seva situació dins d’una empresa o organització, és qui millor pot conèixer la producció d’irregularitats. Recomanem, per aprofundir en el concepte i la seva regulació, l’article de 2017 del nostre col·lega Darío López Rincón.
A Espanya s’estava tramitant una llei sobre aquest tema, la Llei Integral de Lluita contra la Corrupció i Protecció dels Denunciants, recolzada per algunes organitzacions però rebutjada per altres com la plataforma que lluita pels drets digitals i la democràcia en xarxa Xnet, que considerava que aquest projecte estava absolutament per sota dels estàndards internacionals i fins i tot era perillós per als propis denunciants. En qualsevol cas, el mateix va quedar sense efecte el passat 23 d’abril de 2018, quan la Comissió Europea va presentar una Proposta de Directiva encaminada a la protecció dels whistleblowers.
Aquesta Proposta arriba enmig d’un clima tibant en quant a revelacions de dades i just una setmana després que fos portat als tribunals l’assumpte Antoine Deltour, extreballador de PricewaterhouseCoopers que va rebre una suspensió de sis mesos per revelar evasió d’impostos a escala industrial a Luxemburg.
Assegurant la seva protecció es creu que els whistleblowers es veuran amb més confiança i menor por a represàlies per confessar les irregularitats que la seva empresa realitza, les quals a la llarga produeixen, en paraules del vicepresident primer de la Comissió Europea, l’holandès Franz Zimmermans, “dany a l’interès públic”, que es materialitza a través del “frau, la corrupció, l’evasió d’impostos d’empreses o el dany a la salut de la gent i del medi ambient”; i una pèrdua econòmica quantificada, doncs de conformitat amb l’acord amb l’Eurobaròmetre Especial sobre la corrupció de 2017, dut a terme per la Comissió Europea, Europa ha estat perdent anualment entre 5,8 i 9,6 bilions d’euros per no protegir als whistleblowers.
La Proposta s’aplicarà a totes aquelles persones que realitzen activitats laborals o assimilades com accionistes, voluntaris, sol·licitants d’ocupació, etc. i notifiquin infraccions de la legislació de la UE en matèria de contractació pública; serveis financers, blanqueig de capitals i finançament del terrorisme; seguretat dels productes; seguretat en el transport; protecció del medi ambient; seguretat nuclear; seguretat dels aliments i els pinsos, salut i benestar dels animals; salut pública; protecció dels consumidors; privacitat, protecció de dades i seguretat de les xarxes i els sistemes d’informació. També a les infraccions de les normes de competència de la UE, les vulneracions i l’abús de les normes relatives a l’impost de societats i el dany als interessos financers de la UE.
Totes les empreses de més de 50 empleats o amb un volum de negocis anual de més de 10 milions d’euros hauran de crear un procediment intern per gestionar els informes dels denunciants d’irregularitats; quedant exemptes les empreses que operen en l’àmbit dels serveis financers perquè ja se sotmeten a un règim més estricte. Aquest procediment haurà d’incloure canals clars de notificació, dins i fora de l’organització, incloent a les autoritats competents, si els canals interns no funcionen o no pot esperar-se raonablement que funcionin, i als mitjans de comunicació, si no s’adopten mesures adequades després de la notificació a través d’altres canals o existeix risc de perill imminent per a l’interès públic o danys irreparables.
Per evitar denúncies falses, s’exigeix que l’informant tingui raons fundades per creure que la informació comunicada era certa al moment de la denúncia i es preveu l’obligació dels Estats membre de fixar sancions per a persones físiques i jurídiques que resultin efectives, proporcionades i dissuasives.
Finalment, “no hauria d’haver-hi cap càstig per fer la cosa correcta” segons comentava Zimmermans, per la qual cosa estan prohibides i han de ser sancionades totes les formes de represàlia. Es recull una llista informativa però no limitativa del que pot considerar-se com a represàlies la qual inclou algunes tan exhaustives com l’avaluació o referències negatives pel que fa als resultats laborals; la no conversió d’un contracte d’ocupació temporal en permanent; o la inclusió en llistes negres sobre la base d’un acord sectorial, formal o informal, que impliqui que en el futur la persona no trobarà ocupació en aquest sector.
Si el denunciant sofreix represàlies, haurà de tenir accés a assessorament gratuït i a les vies de recurs adequades (per exemple, mesures per atallar l’assetjament en el treball o prevenir l’acomiadament) i la càrrega de la prova s’invertirà en tals casos, de manera que l’organització haurà de demostrar que no es tracta d’una represàlia contra el denunciant d’irregularitats.
