La mal anomenada taxa turística

Per Kevin Sànchez.

La taxa turística no és pas una desconeguda pels catalanoparlants. De fet, un tribut similar que gravava les pernoctacions ja existia als anys 80 a l’Alguer, on porten dècades destinant els diners recaptats a millorar els serveis turístics d’aquesta regió de Sardenya.

La taxa turística catalana es troba regulada al títol III de la Llei 5/2012, del 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics. La realitat però, és que no es tracta d’una taxa, sinó d’un impost que gestiona íntegrament l’Agència Tributària Catalana. L’impost i la taxa es diferencien en funció del seu fet imposable, és a dir, del supòsit de fet que genera l’obligació de pagament de cada tribut. Mentre que les taxes es meriten* en el moment en que es dóna una actuació administrativa individualitzada en relació amb l’obligat tributari que les ha de satisfer; en els impostos aquesta relació no existeix i l’obligat a pagar pot fer-ho amb independència de qualsevol actuació administrativa o prestació de serveis públics.

Segons l’article 2.2c de la Ley General Tributaria, els impostos són “los tributos exigidos sin contraprestación, cuyo hecho imponible está constituido por negocios, actos o hechos que ponen de manifiesto la capacidad económica del contribuyente”.

Així doncs, es tracta d’un tribut propi de la Generalitat (en virtut de l’article 9 de la LOFCA) en què el fet imposable és constituït per l’estada (per dia o fracció, amb pernoctació o sense) que fa el contribuent en els establiments que conformen l’àmbit d’aplicació subjectiva del mateix tribut. L’entrada en vigor del tribut serà l’1 de Novembre de 2012.

Tècnicament és un impost finalista, és a dir, la recaptació que s’obtingui d’aquest tribut s’haurà de destinar a la despesa, sigui autonòmica o bé local, relacionada amb el turisme. No serà possible dedicar la recaptació a altres finalitats. L’imposta grava la capacitat econòmica dels turistes; la seva estructura consta de tarifes segons la categoria de l’establiment, un màxim de 7 estades per persona i l’exempció de l’impost pels menors de 16 anys. També en destaca la graduació de la càrrega tributària segons la categoria de l’establiment. I el tractament territorialment diferenciat de Barcelona, que disposa d’unes tarifes més elevades.

Sens dubte, el fet d’anomenar taxa turística al que, de facto, és un impost, es deu a una estratègia política. Diversos estudis sociològics han demostrat la societat és més receptiva amb el concepte de taxa que amb el d’impost. Com hem vist anteriorment, la taxa exigeix una contraprestació d’un servei per part del sector públic mentre que l’impost es tracta simplement d’un tribut exigible que no comporta una contraprestació.

 En els darrers anys a Catalunya, els polítics s’han tornat en experts de la paraula. S’ha creat una certa tendència a mal anomenar les coses, a no dir-les pel seu nom. Aquest és tan sols un exemple dels molts que es donen en l’actualitat; anomenar taxa al que en realitat és un impost.

* Meritar: en Dret Tributari, el Meritatge d’un impost expressa el moment en el que, per estar establert així a la llei, s’entén realitzat el fet imposable i el moment en el que neix l’obligació tributària encara que aquesta no sigui encara exigible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.