Ús de la llengua a l’ajuntament de Barcelona

L'acalde de Barcelona, Xavier Trias, parlant amb Alberto Fernández Díaz

Per Gisela Roig.

Fa tot just una setmana que el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya va emetre la sentència 316/2012 sobre el recurs de nul·litat presentat pel grup del Partit Popular de l’Ajuntament de Barcelona (encapçalat per Alberto Fernández Díaz) respecte el Reglament sobre l’Ús de la Llengua Catalana a l’Ajuntament de Barcelona.

El TSJ va estimar parcialment el recurs, fonamentant-se en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia en els apartats que versaven sobre la llengua catalana (STC 31/2010).

Ha sigut la declaració de nul·litat de la frase “preferent” i “de manera preferent” de l’article 2 la que ha tingut més ressó periodistic i social. Però cal fer un anàlisi més acurat de tota la sentència per entendre el raonament del TSJ.

El que fa el TSJ en primera instància és recalcar que ambdues llengües, català i castellà, son cooficials a Catalunya i que per tant s’han d’aplicar amb paritat. En base a una sentència del TC (82/1986), determina que entenem per oficial, aquella llengua que és reconeguda pels poders públics com a mitjà de comunicació entre ells i en relació amb els altres subjectes privats.

Posteriorment estableix que la denominació del català com a llengua d’ús normal no implica excloure la llengua espanyola. I també admet que es faci una regulació més exhaustiva del català, entent que el castellà es troba regulat subsidiariament des de l’Estat a través de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia, la Llei de Política Lingüística i l’article 36 de la Llei 30/1992 del Règim Jurídic de les Administracions Públiques i el Procediment Administratiu Comú. I que per tant, no implica un desavantatge comparatiu per aquesta segona llengua.

Posteriorment el TSJ determina nuls aquells preceptes que impliquen que l’Ajuntament es dirigeixi normalment en català cap als seus conciutadans, però que permeten, que a través d’una petició  formal siguin atesos en castellà. Determina aquest tribunal, que el fet que les dues llengües convisquin en paritat, implica que si un ciutadà es dirigeix en castellà o manifestant que la seva llengua és la castellana, aleshores per respecte als seus drets se li haurà de contestar en el mateix idioma sense haver d’esperar que faci una petició formal.

És sota aquest raonament, que el TSJ declara nul l’article 13 del reglament “Les disposicions de caràcter general de l’Ajuntament de Barcelona s’han de publicar en català i, quan correspongui, se n’ha de fer la traducció al castellà”. El que determina la norma, és que de forma habitual, s’emetran aquestes disposicions en català, però quan vagin dirigides a territoris que no son catalano parlants, es traduiran al castellà. I el TSJ compren que la traducció implica que no hi ha igualtat, perquè primer s’emetria preferentment en català, i només subsidiariament, en castellà. És a dir, no es faria simultàniament o directament en castellà quan el destinatari ho requereixi.

Finalment, es declara nul l’article 15 del Reglament que estableix “Els càrrecs de l’Administració municipal, siguin o no electes, s’han d’expressar normalment en català en els actes públics celebrats i les actuacions fetes dins l’àmbit lingüístic català, quan la intervenció sigui per raó del càrrec o representin la corporació sense perjudici d’utilitzar també altres llengües”. En aquest cas, el TSJ enten, que el que s’està afectant no és la cooficialitat de les llengües (donat que hi ha una previsió per l’ús d’altres), si no el dret fonamental de l’article 23 de la CE referent a la possibilitat d’accedir amb igualtat de condicions al funcionariat o altres càrrecs públics atentent-se als requisits legals. Per justificar-se el tribunal utilitza una interpretació restrictiva de l’article ja que no hi inclou el fet d’adreçar-se a la ciutadania, supòsit en el qual s’estaria afectant al dret a l’opció lingüística (pels catalanoparlants que es volguessin dirigir a l’Administració amb aquesta llengua).

Contrasta amb aquesta visió, la posterior acceptació dels articles 19 i 20 del reglament, que fa aquest tribunal, d’acord amb l’article 6.2 de l’Estatut d’Autonomia (i que per tant, ja ha estat acceptat pel TC en la Sentencia 31/2010); tots els funcionaris han d’acreditar el coneixament de la llengua catalana. Doncs bé, és contradictori que es declari nul un article que versa sobre l’ús normal del català pel funcionariat, i posteriorment se n’avali un, que exigeix aquesta llengua per tal de poder exercir el càrrec.

Des del punt de vista jurídic, si més no, trontolla. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.