La protecció integral de la dona a la llum de la Directiva 2011/99/UE

Per Tomàs Gabriel García Micó.

A Espanya coneixem, cada cop millor, tot allò relacionat amb la lacra social que implica la violència de gènere doncs les dades estadístiques oficials que es publiquen són molt desesperançadores, ja que l’any 2008 va acabar amb cent vint-i-una parelles o ex-parelles mortes, cent quaranta-dos mil denúncies presentades, trenta mil ordres de protecció dictades i més de trenta-una mil condemnes.

En relació amb això, molts han estat els jutges o Tribunals espanyols que han elevat qüestions d’inconstitucionalitat de l’article 153 CP (“maltractament i lesions lleus contra persones properes”) per vulneració del principi de proporcionalitat, a tall d’exemple podem llegir l’Auto del Tribunal Constitucional, de 7 de juny, 233/2004 en el qual s’entén que ha de fer-se un judici de proporcionalitat per a “evitar un notori malbaratament inútil de coacció que converteix a la norma en arbitrària i que soscava els principis elementals de justícia inherents a la dignitat de la persona i a l’Estat de Dret”; així doncs, el TC conclou que “no existeix un desequilibri excessiu entre la gravetat del supòsit previngut, un problema social de primera magnitud com la violència de gènere, considerada la pena prevista, que inclou alternatives a la presó” considerant també una presumpció iuris et de iure de que aquests delictes comporten irremeiablement “el símbol més brutal de la desigualtat existent a la nostra societat” (a aquests efectes vegi’s el FJ 8è STC 59/2008) i “una manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones” (FJ 9è, paràgraf a) STC 59/2008).

Tot aquest raonament, àmpliament arrelat als Estats de Dret que es troben en l’àmbit europeu, ha portat a l’adopció d’una norma jurídica de Dret derivat molt important per a protegir les víctimes d’aquestes conductes que danyen la seva dignitat, juntament amb la integritat física i, fins i tot, la vida d’aquesta: la Directiva 2011/99/UE, del Parlament Europeu i del Consell de 13 de desembre de 2011, sobre l’ordre europea de protecció (coneguda com “Euroordre de Protecció”). Aquesta té, segons l’article primer, el principal objectiu d’ “establir normes que permetin a una autoritat judicial o equivalent d’un Estat membre en el que s’hagi adoptat una mesura de protecció destinada a protegir a una persona contra actes delictius d’altra […] (per a que) dicti un ordre europea de protecció que faculti a l’autoritat competent d’altres Estats membre per a mantenir la protecció de la persona en el territori d’aquell altre Estat membre”.

Per tal de que es pugui emetre vàlidament l’ordre europea de protecció (article 5 de la Directiva) és necessari que “s’hagi dictat prèviament en l’Estat d’emissió (vide art. 2.5 de la Directiva: “l’Estat membre en el que s’hagi adoptat una mesura de protecció que constitueixi la base per a l’emissió de l’ordre europea de protecció”) una mesura de protecció que imposi a la persona causant del perill una o diverses de les següents prohibicions o restriccions: a) prohibició d’entrar a determinades localitats, llocs o zones definides en les que la persona protegida resideix o que freqüenta; b) prohibició o reglamentació de qualsevol tipus de contacte amb la persona protegida, inclosos els contactes telefònics, per correu electrònic o postal, per fax o per qualsevol altre mitjà; c) prohibició o reglamentació de l’apropament a la persona protegida a una distància menor de la indicada a la mesura”; totes aquestes mesures les trobem als articles 39 i 48 del nostre Codi Penal dins la Secció 3 (“De les penes privatives de drets”) del Capítol I (“De les penes, les seves classes i efectes”) del Títol III (“De les penes”).

Per a l’emissió de l’ordre europea de protecció haurà de seguir-se el procediment previst a l’article sisè de la Directiva que s’iniciarà en el moment en el que una persona “decideixi residir o resideixi ja en un altre Estat membre, o quan decideixi romandre o romangui ja en un altre Estat membre”, sempre que aquesta sigui demanada “a instància de la persona protegida i prèvia comprovació de que la mesura de protecció compleix els requisits previstos a l’article 5” presentant-la “a l’autoritat competent de l’Estat d’emissió, bé a l’autoritat competent de l’Estat d’execució. En cas que la sol·licitud es presenti a l’autoritat competent de l’Estat d’execució, aquesta serà transmesa el més ràpid possible a l’autoritat competent de l’Estat d’emissió”; com a tràmit previ a la concessió d’aquesta “es donarà a la persona causant del perill el dret a ser escoltada (dret reconegut a l’article sisè del Conveni Europeu dels Drets Humans) i a impugnar la mesura de protecció, en cas que no hagués tingut aquests drets en el curs del procediment que hagi conduit a l’adopció d’aquesta mesura”. Destacar, sobre totes les coses, que les ordres europees de protecció emeses gaudeixen de la mateixa “prioritat que seria aplicable a un cas nacional similar” (article 15 de la Directiva.).

A l’article 14 de la Directiva, després de diversos articles referits a qüestions molt específiques i de caràcter competencial, trobem els supòsits en els que es poden suspendre les mesures adoptades en virtut d’una ordre europea de protecció elevant-se com a tal: “a) quan existeixin indicis clars de que la persona protegida no resideix ni roman al territori de l’Estat d’execució, o que l’ha abandonat definitivament; b) quan hagi expirat, segons el seu Dret nacional, el termini màxim de vigència de les mesures adoptades en execució de l’ordre europea de protecció; c) en el cas previst a l’article 13, apartat 7, lletra b) (“es negarà a fer complir la prohibició o obligació modificades, en cas que no corresponguin als tipus de prohibicions o restriccions previstes a l’article 5, o en cas de que la informació transmesa amb l’ordre europea de protecció amb arreglament a l’article 7 sigui incompleta i no s’hagi completat dins del termini fixat per l’autoritat competent de l’Estat d’execució amb arreglament a allò disposat a l’article 9, apartat 4”); d) quan, després del reconeixement de l’ordre europea de protecció, s’hagi transmès a l’Estat d’execució una sentència, segons la definició de l’article 2 de la Decisió marc 2008/947/JAI, o una resolució sobre mesures de vigilància, segons la definició de l’article 4 de la Decisió marc 2009/829/JAI”.

Veiem que amb el pas del temps les mesures per evitar i frenar la lacra social que constitueix la violència de gènera estan anant in crescendo doncs queda palesa que, a part d’una fèrria protecció penal de les víctimes d’aquestes conductes, existeixen mesures alternatives al Dret Penal i que impliquen un creixement de l’esfera protectora de les víctimes de la violència masclista. A més, dins un panorama força negatiu en el que, malgrat que les dades de violència contra la dona poden decréixer, segueixen existint casos i és necessari que es vagin perfeccionant els instruments de protecció per arribar al moment ideal al que el legislador i les autoritats volen arribar: una societat en la que tant home com dona siguin iguals i, per tant, desaparegui fins el mínim reducte d’aquestes conductes que es poden interpretar com un sotmetiment de la dona a l’home. Per tant, estem davant uns sistemes estatals de protecció de la dona i, ara, amb uns sistemes supraestatals o comunitaris de protecció que no és més un model transversal doncs es creen mitjans protectors vàlids a tots els Estats membre de la Unió Europea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.