El tribunal de “contes”

Per Isaac Meler.

Seu del Tribunal de Comptes.

Un dels drets fonamentals de l’Estat social i democràtic de Dret en el que vivim és la llibertat. Un dret que, com digué Montesquieu, té com a principal enemic el poder, el qual es retroalimenta a sí mateix i tendeix a l’abús. No obstant això, cal tenir en compte que el poder és necessari, i la manera de fer-lo compatible amb la llibertat és “trobar una disposició de coses en la que el poder detingui el poder, i això només es pot aconseguir mitjançant la seva divisió, mitjançant pesos, controls i frens entre els poders”, segons García-Pelayo, ex-president del Tribunal Constitucional. Dit això, una característica de l’Estat de Dret és el control del Govern per part del Parlament, incloent el control financer.

El control financer consisteix en la fiscalització i intervenció de l’activitat financera de l’Estat, les quals s’han de realitzar d’acord amb criteris tècnics d’àmbit comptable, jurídic i econòmic, al marge de qualsevol mena de connotació política. A l’Estat espanyol, aquest control pot ser intern, quan qui el realitza és un òrgan de la pròpia Administració, a saber: Intervención General de la Administración del Estado (IGAE). O bé, pot ser extern, quan és dut a terme per un òrgan aliè a la pròpia Administració. Aquest és el corresponent al Tribunal de Comptes.

El rol del Tribunal queda definit a l’article 136.1 de la Constitució Espanyola (CE) com a “fiscalitzador suprem dels comptes i de la gestió econòmica de l’Estat, i, alhora, del sector públic” exercint les seves funcions per delegació de les Corts Generals, de les quals depèn directament. Cal recordar que, com ja s’ha dit i d’acord amb l’article 66.2 de la CE, el control del Govern stricto sensu és potestat del Parlament, de manera que es pot afirmar que el Tribunal de Comptes no deixa de ser l’instrument de les Corts Generals per exercir el control financer. En l’actualitat, després del boom econòmic i ja en plena crisi, pren rellevància la funció fiscalitzadora d’aquest Tribunal.

La funció fiscalitzadora adquireix un significat més ampli si l’entenem com la garantia per la qual els recursos financers de l’Estat es destinen correctament a la consecució d’objectius públics d’interès general, d’acord amb els criteris senyalats a l’article 31.2 de la CE, el qual estableix que “la despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la programació i l’execució respondran als criteris d’eficiència i economia”. Seguint amb això, i tal i com va afirmar Manuel Nuñez Pérez, President de la Secció de Fiscalització del Tribunal de Comptes, el control financer no s’hauria de concebre com un mer control burocràtic i formal de la totalitat de comptes de l’Estat, sinó que ha d’estar orientat cap a la racionalitat i eficàcia de la despesa pública, seguint criteris de cost d’oportunitat, anàlisi cost-rendiment i assignació eficaç de recursos.

A més de la funció fiscalitzadora, és molt important la segona funció d’enjudiciament de la responsabilitat comptable que la Llei Orgànica 2/1982, de 12 de maig, del Tribunal de Comptes (LOTCo) li otorga en l’apartat b) de l’article 2. Com s’estableix en aquest article, pot ser responsable tota persona que tingui al seu càrrec l’administració de fons públics, i si per acció o omissió contrària a la Llei en produís el menyscapte, serà castigat amb la indemnització de danys i perjudicis, d’acord amb l’article 38.1 de la mateixa llei. Aquesta responsabilitat és directa, conforme l’article 42.1 LOTCo, per aquells que “hagin executat forçat o induït a executar o cooperar en la comissió dels fets o participant posteriorment per a ocultar-los o impedir la seva persecució”. Mentre que a l’article 43.1 s’estableix la responsabilitat subsidiària per aquells que “per negligència o demora en el compliment d’obligacions atribuïdes expressament per les Lleis o Reglaments hagin donat ocasió directa o indirecta al fet que els fons públics resultin menyscaptats o a al fet que no es pugui aconseguir el rescabalament total o parcial de l’import de les responsabilitats directes”.

Així doncs, podem concloure que el Tribunal de Comptes és un potent instrument per dur a terme el control financer de l’Estat, amb el qual les irregularitats dels últims anys que han provocat en molts casos el malbaratament de diner públic haurien d’haver estat corregides. Tanmateix val a dir, que això no ha sigut així. De fet, no falten casos d’inversions inútils, desproporcionades i/o ineficients per part de les Administracions Públiques en els tres nivells territorials, Estat, Comunitats Autònomes i Ajuntaments. Per tant, és lògic pensar que aquesta institució, la del Tribunal de Comptes, pateix una sèrie de deficiències que el fan quasi inútil.

La primera qüestió a destacar és el marcat perfil polític dels seus 12 membres, els Consellers, la majoria dels quals han estat membres de partits polítics, la qual cosa resulta contradictòria amb la imparcialitat ideològica, i el que és més important, imparcialitat política que caldria esperar d’un òrgan jurisdiccional dedicat a fiscalitzar l’activitat econòmica i financera de les Administracions Públiques i, en definitiva, del Govern. Això és possible gràcies al mecanisme de nomenament dels Consellers, regulat a l’article 30.1 de la LOTCo, segons el qual, sis seran designats pel Congrés dels Diputats i sis pel Senat, mitjançant la votació per majoria de tres cinquens a cada cambra. El seu mandat és de 9 anys, renovable indefinidament. Així s’explica doncs, que els membres del Tribunal siguin persones afins als dos partits majoritaris de l’Estat i que la meitat d’ells sigui major de setanta anys, cosa que revela la dificultat de renovar el càrrec, tant és així que en l’actualitat només hi ha onze membres, ja que fa quatre anys que en va morir un i no hi ha hagut acord sobre qui l’hauria de substituir.

Una altra deficiència fa referència a la seva activitat, i és que a la seva funció fiscalitzadora li falta una aproximació temporal força important. A tall d’exemple, es pot fer referència a l’informe sobre el finançament dels partits polítics de l’any 2007 que a principis d’aquest any encara estava per acabar, això suposa un retràs de cinc anys en aquesta matèria. Entre altres motius, aquest factor de retràs està produït per la concatenació de terminis que la Llei 7/1988, de 5 d’abril, de Funcionament del Tribunal de Comptes li permet. És il·lustrador en aquest sentit la rendició del Compte General de l’Estat, ja que, en virtut de l’article 33.1 de la mateixa llei, el termini de remissió al Tribunal  pot allargar-se fins a finals de l’octubre de l’any següent al de referència. Afegint a aquest termini el període de sis mesos atorgat al Tribunal per examinar aquest Compte i dur a terme els següents tràmits d’al·legació, l’informe final es retarda normalment dos anys des del tancament de l’exercici al qual es refereix.

També presenta defectes la fiscalització de subvencions i altres ajudes que l’article 4.2 de la LOTCo i l’article 35.4 de la Llei de Funcionament encomanen al Tribunal. I és que falta concretar en la legislació espanyola quina documentació pot exigir el Tribunal, així com la seva relació amb les entitats públiques concedents i els beneficiaris, i els supòsits de responsabilitat comptable, els primers per negligència o culpa en l’atorgament de la subvenció per no complir-se els requisits, i els segons per no complir la finalitat per la qual fou concedida o per falta de justificació. Un altre exemple ve donat pel control dels comptes dels partits polítics, justificat perquè es tracta d’associacions que reben subvencions estatals i per la seva importància en el sistema democràtic. En aquest cas, la qüestió gira al voltant d’una de les seves formes irregulars de finançament, la condonació de crèdits per part de les entitats financeres. Davant d’això el Tribunal procedeix a demanar informació al Banc d’Espanya, però aquest no li’n dóna, considerant que és informació relativa a particulars, i el mateix passa amb l’Agència Tributària, tot i que l’article 7.1 de la Llei Orgànica permet al Tribunal de Comptes exigir la col·laboració de totes les entitats integrants del sector públic, incloent-hi Organismes autònoms.

Finalment, i en relació amb l’anterior, una carència fonamental és la falta de regulació d’un procediment de fiscalització clar i pautat. En aquest sentit, ni la LOTCo ni la Llei de Funcionament són prou explícites. De fet, la màxima precisió observada es troba als articles 9 i 11 de la Llei Orgànica que estableixen que la funció fiscalitzadora, externa i permanent “es referirà a la submissió (…) als principis de legalitat, eficiència i economia” en relació als programes d’ingressos i despeses públics, fiscalitzant, en particular, els contractes celebrats per la Administració, la situació i les variacions patrimonials, així com les modificacions dels crèdits pressupostaris.

Vist el potencial del Tribunal de Comptes, s’hauria de concloure que és una institució fonamental en tota societat democràtica que aspiri al bon funcionament en l’àmbit financer, permetent la fiscalització de l’activitat econòmica a tot l’Estat per part de les administracions públiques i la depuració de responsabilitats dels qui actuïn malbaratant fons públics, en perjudici de l’interès general i el benestar social. Tot i així, en aquest article s’han revelat alguns defectes que pateix aquesta institució, i que han fet que la seva activitat durant els últims anys fos lenta i poc efectiva, donant lloc a les inversions i despeses inútils a què s’ha fet referència anteriorment i que, davant del potencial del Tribunal de Comptes, poden semblar inexplicables. Per tant, es pot dir que el Tribunal de Comptes és un bon  instrument del Parlament per a exercir la seva potestat constitucional de control financer, la qüestió és com es fa servir i si realment hi ha interès en fer-lo servir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.