La desprotecció legal dels deutors hipotecaris sense recursos

Per Tomàs Gabriel Garcia Micó.

El passat 9 de maig es publicava en aquest mateix diari un article referent a la reforma legislativa introduïda pel Reial Decret-Llei 6/2012 per afavorir la situació econòmica d’aquelles persones sense recursos que es veien sense casa degut a l’execució del deute hipotecari contret amb el banc. Aquest article tractarà jurídicament el buit legal que les entitats financeres estan utilitzant per a eludir aquesta finalitat afavoridora del citat Reial Decret-Llei per aconseguir adjudicar-se les cases embargades al menor cost possible.

L’article 12 del Reial Decret-Llei 6/2012 preveu el procediment d’execució extrajudicial basat en una subhasta única (apartat primer de l’article 12) consistent en la presentació d’ofertes que permetran l’adjudicació del bé immoble al major postor, sempre que presenti una oferta que superi o iguali el 70% del valor de la finca subhastada; en cas de no complir-se dit requisit el deutor (la persona embargada) podria presentar un tercer que sí el complís, procedint doncs a adjudicar l’immoble a aquell tercer. En el cas de que no s’exercís la dita facultat, el creditor (l’entitat financera) pot demanar l’adjudicació de la finca per un valor que superi o iguali el 60% del valor de taxació; si això no succeís, l’immoble s’adjudicarà al millor postor sempre que hagi presentat una oferta que superi o iguali el 50% del valor de taxació o, si més no, la quantitat reclamada per tots els conceptes.

El dubte pot sorgir en com han aconseguit les entitats financeres burlar aquest sistema d’adjudicació inclòs pel Reial Decret-Llei 6/2012. Doncs com apunten moltes veus expertes els bancs aprofiten l’actual situació econòmica i financera en la que ningú presenta ofertes a subhastes per béns que no tindran sortida al mercat i que seran font de despeses més que d’ingressos, declara la subhasta deserta i recorre a les seves filials per a que presentin una oferta que el mateix banc supera, podent quedar-se la finca pel 50% del valor i no pel 70% com seria el comú.

Ha de destacar-se que aquest mètode és totalment legal, però que al cap i a la fi deixa sense efecte una reforma pensada per afavorir a aquelles persones que es veuen desposseïdes de la seva vivenda habitual degut a que no poden fer front a la hipoteca que en temps de bonança havien contret amb el banc i que no disposen de béns per fer front a un deute hipotecari que no es resol amb l’execució del deute.

Tot això posa sobre la palestra la desconnexió existent, i correctament apuntada pels experts en la matèria, entre el Reial Decret-Llei 6/2012 i l’article 670.4 de la Llei 1/2000, d’Enjudiciament Civil sent aquest error o oblit legislatiu aprofitat per les entitats financeres per aconseguir, mitjançant artificis impropis a la finalitat del citat Reial Decret-Llei, un benefici que té com a contrapartida situar en una situació encara més agreujada, si es pot, a aquelles persones que s’han vist al carrer sense casa on viure. Per aquesta raó és necessària la conjunció de tots els mitjans legals existents en matèria d’execucions hipotecàries per aconseguir una regulació que tanqui tota porta que pugui ser aprofitada per les entitats financeres per a obtenir un major benefici, totalment lícit des del punt de vista de la llibertat d’empresa des d’una perspectiva personal o singular, a un cost social exacerbat, i que no pot ser admès si prenem com a perspectiva la visió institucional de la ja citada llibertat d’empresa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.