El final del sistema sanitari americà limitat?

Per Arnau Martí.

La cobertura sanitària universal ha estat, des de fa temps, un dels problemes i punts més importants de la política i del sistema americà. Actualment, de fet, aquesta cobertura no existeix i el trasllat amb ambulància costa 475 dòlars, la bombona d’oxigen, 50 i la gasolina 7 (és a dir que portar una persona a un hospital pot costar, per a la persona transportada, uns 527 dòlars) i, un cop a l’hospital, l’estància a una habitació del servei d’emergència costa, per a la persona hospitalitzada, aproximadament 662 dòlars (sense contar els 106 d’atenció mèdica i els 5 de medicaments). Les despeses aquí exposades són dades que només servirien en cas d’al·lèrgies ordinàries que necessitessin una hospitalització urgent, ja que si parlem d’una persona que necessita ser tractada d’apendicitis, per exemple, el preu s’eleva fins els 40.000 dòlars.

Tot i així, i continuant amb les xifres, s’estima que la despesa sanitària dels Estats Units representa un 17,6% de la renta nacional (es a dir un 50% superior del que hi destinen Suïssa o Noruega) es a dir, anualment, l’administració dels Estats Units es gasta uns dos bilions d’euros (i s’estima que arribarà als 4 la pròxima dècada) en el seu sistema sanitari (un dels més costosos del món) que, a més, preveu una cobertura a la gent gran i als discapacitats gràcies al sistema Medicare, als més pobres amb el Medicaid i a funcionaris de govern, veterans de guerra i treballadors de grans empreses americanes (en aquest cas es preveuen exempcions com el cas de  General Motors).

El problema resideix en que, amb aquesta cobertura limitada, hi havia un 16% de la població americana que no tenia assegurança mèdica el 2008 (aproximadament uns 46,3 milions de persones) i que ha augmentat de forma notòria des de que la crisi econòmica ha obligat a moltes empreses a tancar i a fer fora tots els seus treballadors, deixant-los al carrer sense cobertura mèdica. Això suposa que, segons un estudi de la Universitat de Harvard, unes 45.000 persones morin anualment als EEUU per no tenir assegurança mèdica.

Les opinions de la societat al respecte d’aquesta situació són molt diverses. Així doncs, si bé el Coffe Party (el moviment progressista nord-americà contrari al conservador Tea Party) és un ferm partidari d’una ampliació de cobertura i la gent de classe mitja i baixa sospira per un sistema sanitari universal com l’europeu, la societat benestant (classe mitja-alta i alta), molt poderosa als EEUU, així com les empreses d’assegurances (amb un gran poder d’influència en la política del país), veuen l’ampliació de la cobertura com una intromissió a la llibertat i una ofensa  als seus esforços. Aquesta dualitat d’opinions (que de fet podem veure que està molt identificada en la dualitat de partits, essent els republicans partidaris d’una cobertura limitada del sistema i els demòcrates els partidaris d’un sistema universal) ve donada a que el sistema sanitari, a diferència del que passa a Europa, no fou construït tot d’un cop, sinó que l’actual situació és el resultat d’una evolució en que s’han creat moltes diferències socials, dificultant la possible solució al problema.

Membres dels Tribunal Suprem dels EEUU.

Amb aquesta realitat social, al 2008, i durant les seves primeres eleccions presidencials, l’actual president dels EEUU, Barack Obama, va prometre una ampliació de la cobertura del sistema sanitari (fins al 95% de la població gràcies a la cobertura a la gent jove, en la qual l’índex de no cobertura és altíssims) i una reducció dels seus costos (fent més eficient el model, dotant-lo d’elements que es troben en el sistema espanyol).

L’ampliació de la cobertura, que es realitzaria mitjançant una llei, preveu una subscripció per part de cada ciutadà d’una assegurança mínima privada, prohibint les discriminacions per part de les assegurances davant de ciutadans amb malalties prèvies conegudes (i major risc d’ús de l’assegurança).

Aquesta proposta de llei fou considerada inconstitucional pel partit republicà, el qual la portà al Tribunal Suprem per a que la analitzés.

Doncs bé, el passat 29 de juny, aquest tribunal, de majoria conservadora, va avalar, per cinc vots a quatre, la reforma presentada pel president. En la mateixa sentència on s’avala la llei, s’estableix com a impost establert pel congrés la multa en cas de no gaudir d’assegurança.

És, llavors, una clara victòria per aconseguir un sistema de salut universal, una victòria per a la classe treballadora, mitja i jove, però una derrota per la industria de les assegurances mediques i de les classes benestants. Es per això que aquesta sentencia, juntament amb el desenvolupament de la llei (estimada pel 2014) es preveu que serà un dels eixos centrals de les eleccions presidencials que estan a punt de caure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.