La pràctica del “homeschooling”

Per Albert Noguer.

Molts pares creuen fermament que els seus fills no han d’anar a l’escola, sinó que s’eduquen millor a casa. Això parteix, fonamentalment, de la idea que tant el sistema públic com el privat són molt deficients.

D’aquesta concepció va néixer la pràctica del “homeschooling” que, com el seu nom apunta, fa referència a educar els nens a casa, substituint-ho per l’escola obligatòria. Segons les últimes estadístiques, la pràctica del homeschooling es troba força estesa a altres països com, per exemple, Estats Units, que compta amb 1.8 milions de nens a l’any 2006, normalment descendents de famílies evangèliques.

El problema jurídic, al conjunt de l’Estat, va aparèixer quan algunes famílies residents optaven per aquest sistema educatiu, fonamentalment per una possible col·lisió amb l’article 27 de la Constitució que diu: “Tothom té dret a l’educació (…)”. El problema era, entre altres, si aquest dret en veritat era o no un “deure” i, consegüentment, si aquest dret el tenia el propi nen o bé si era disponible pels pares, com succeïa en la majoria de casos. A més, també es va haver de plantejar la discussió conjunt amb l’article 154 del Codi Civil, que disposa: “Els fills no emancipats estan sota la potestat dels pares (…). Aquesta potestat compren els següents deures i obligacions: (…) donar una formació integral”.

Aquest dubte va arribar a mans del Tribunal Constitucional que dictà, l’any 2010, una sentència que resolia, d’una vegada per totes, aquest dubte arran del recurs d’empara presentat per uns pares que optaven per aquesta pràctica educativa.

Una banda de la doctrina defensava, en aquell moment, que  “la Constitució no protegeix la obligatorietat de la escolarització sinó el dret a l’educació, dintre dels valors constitucionals i que no es pot confondre la educació amb la escolarització”. També part de la doctrina adduïa que no es vulnerava l’article 154 del Codi Civil doncs “no ens trobàvem front l’incompliment de les obligacions derivades de l’exercici de la patria potestas recollides en dit article sinó de l’escolarització obligatòria”.

Altra part doctrinal, totalment contrària a aquesta pràctica, disposava que  l’article 27.4 CE es manifesta dient que: “L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït”. També mencionaven a l’article 27 de la Llei Orgànica 8/1985, reguladora del dret a l’educació, en tant que disposa que l’educació obligatòria dura fins els 16 anys i també oposaven diversos Convenis Internacionals com ara i entre altres, la Declaració Universal de Drets Humans o la Convenció dels Drets del Nen, ambdós ratificats per l’Estat Espanyol.

El Tribunal Constitucional va establir la seva doctrina l’any 2010, negant d’una manera taxativa qualsevol possibilitat d’exercitar el homeschooling dintre del marc legislatiu actual. Segons l’Alt Tribunal, aquesta pràctica no es troba recollida en cap precepte de l’anomenat “bloc de constitucionalitat” i, per tant, ni tan sols prima facie¸ no hi ha cap dret ni llibertat fonamental que permeti dur a terme aquesta pràctica. Establir aquesta pràctica, diu l’Alt Tribunal, és una decisió exclusiva del legislador que es trobaria perfectament fonamentada en dret; en conseqüència, subratlla que el Tribunal de Drets Humans ha reconegut que “pot haver-hi casos en el que es permeti als nens l’adquisició del mateix nivell educatiu quan els infants s’eduquen a casa però que aquesta opció cau dins del marge d’apreciació del legislador de cada Estat”

A més a més, també va considerar que l’article 9 de la Llei Orgànica 10/2002, així com les successives lleis educatives nacionals, han imposat que l’ensenyament és obligatori. És a dir –conclou el Tribunal Constitucional- que aquells pares que utilitzin aquesta pràctica consistent en no escolaritzar els seus fills suposa un clar incompliment a un deure legal inclòs, a més, en els deures de la patria potestat que resulta, doncs, antijurídica per si mateixa.

A més, el Tribunal Constitucional també va trobar que la llibertat que tenen els pares en relació a l’educació dels fills és el reconeixement per poder escollir el centre docent d’acord amb la seva ideologia, tal com ha vingut reconeixent la ja consolidada doctrina pública (vid. ATC 382/1996).

El Dret Comunitari també treu les mateixes conclusions en aquest punt, apuntat que el dret que tenen els pares és el “d’exercir, sobre els fills, funcions d’educadors pròpies de la seva condició parental, així com guiar als seus fills cap a un camí que resulti conforme a les seves pròpies conviccions religioses o filosòfiques, sempre respectant el marc legal”. (Vid. mutatis mutandis, Kjeldsen, Busk Madsen i Pedersen v. Dinamarca, cit., pp. 27-28, apartado 54; Efstratiou v. Grecia, Sentència de 18 de desembre de 1996)

No obstant, però, l’any 2009 al Parlament de Catalunya s’aprovà una esmena impulsada per ERC, firmada conjuntament pel PSC i ICV on es donava via a regular aquesta modalitat educativa. Cal matissar, però, que l’executiu convergent actual, refusa aquesta pràctica amb totalitat i, per tant, les seves possibilitats de regulació son gairebé nul·les.

Adjuntada a continuació la sentència STC 133/2010 en fitxer pdf.

STC 133/2010

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.