El fenomen “okupa”

Per Carla Ramos.

Barcelona.

En el moment de recessió econòmica en el que ens trobem, estan a l’ordre del dia els continus casos de desnonaments, gent jove a la que li és impossible trobar feina i, per tant, li és impossible també l’accés a l’habitatge, i d’altres tipus de casos similars que no han fet més que potenciar el fenomen de la ocupació de vivendes alienes, els anomenats “ocupes” o “okupes“, terme que ha anat acceptant la jurisprudència per tal d’anomenar a aquest tipus d’usurpacions (SAP Barcelona, secció 4a, de 31 de maig de 2002 o també SAP de Barcelona, secció 16a, de 4 de març de 2002).

A l’anterior Codi Penal, tot i que si es contemplava el delicte de violació de domicili, el fenomen dels ocupes no es trobava tipificat, a diferència del vigent que estableix, al seu article 245.2 el càstig per a qui “ocupi sense l’autorització deguda, un immoble, vivenda o edifici aliè”. Una sentència de l’Audiència Provincial de Girona, secció 2a, de 7 de maig de 1998 ja identificava el moviment ocupa com a “ens o unions de factum que sense una estructura orgànica i que poden arribar a anomenar-se associació, centre o assemblea que no constitueixi morada o es mantingués allà en contra de la voluntat del seu titular”, delicte que es castigarà amb una pena de 3 a 6 mesos. Per tant, en cas de que l’okupa no tingui antecedents penals, no ingressaria a presó en a la llum de l’actual article 80 del Codi penal.

Aquest article 245.2 del Codi Penal recull dues conductes diferents, per una banda el fet d’ocupar un immoble que no sigui objecte d’habitatge i, per altra, la de mantenir-se a aquest immoble sense el consentiment del titular del mateix. La primera conducta comporta l’entrada a un immoble que no sigui un habitatge contra la voluntat del titular, mentre que l’altre suposa que hi hagi prèviament un consentiment i que posteriorment aquest es revoqui i que tot i això es segueixi ocupant el bé (SAP Barcelona de 14 de maig de 2003).

Quan es produeix una ocupació, en la majoria dels casos, l’amo de l’immoble no ha autoritzat l’entrada a la finca per part de l’ocupant, produint-se aquesta, a vegades, mitjançant força a les coses, aspecte que agreuja el delicte comès. Tot i això, no totes les ocupacions o manteniments a un immoble aliè seran objecte de punició des del punt de vista penal, serà necessari que concorri una voluntat de fer la cosa com a seva i amb vocació de permanència, és a dir, que actuï com si fos el veritable propietari de l’immoble, fet que es coneix com propietat civil (SAP Barcelona d’1 de setembre de 2005 o SAP Sevilla de 20 de març de 2001, entre d’altres). En tot cas, l’ocupació o manteniment haurà de suposar un dany efectiu i greu a la possessió sobre l’immoble, sense ser necessari que s’estengui molt al temps. Una ocupació estesa podria no ser constitutiva d’un delicte d’usurpació al cas de que el subjecte actiu tingués la intenció de deixar l’immoble en un termini de temps.

Els béns jurídics protegits a l’article 245.2 del Codi Penal són la possessió i la resta dels drets inherents al domini. El legislador atorga al propietari d’un immoble una protecció suplementària a la que rebia del Dret Civil que protegeix la possessió (article 446 del Codi Civil). L’Article 250.2 de la LEC, per altra banda, protegeix la possessió mitjançant judici verbal, és a dir, mitjançant un procediment més àgil i senzill que el judici ordinari.

Per a que la conducta d’ocupació sigui constitutiva d’un delicte d’usurpació, s’aplicarà el principi d’última ràtio, és a dir, només els atemptats més greus contra aquests béns jurídics seran constitutius de delicte. A més, haurà de suposar la privació total de l’exercici dels drets pel seu titular. Normalment, doncs, en casos menys greus, es resoldrà per la via civil, a diferència dels tribunals penals.

Bé, doncs, un cop explicar que és el fenomen dels ocupes, el que ens podem preguntar és, com actuar en el cas de ser víctimes d’aquest delicte?

El primer que ha de fer una persona l’immoble de la qual hagi estat ocupat de forma il·legal és presentar una denúncia o bé al Jutjat de Guàrdia o bé a la Comissaria de Policia, essent aquesta segona opció la més ràpida i, a més, no precisa de l’aportació immediata de la documentació de l’immoble.

En tot cas, el propietari té dret a recuperar la possessió del seu habitatge sempre que demostri que és l’amo de la mateixa. Per a això li caldrà el certificat del registre de la propietat que, en cas de que es trobi dins de la vivenda ocupada, permetrà a la Policia accedir a l’immoble per tal de recuperar els documents i que el jutge pugui així iniciar els tràmits per a una ordre de desallotjament que donarà lloc al a vegades interminable procés.

En cas de que l’immoble estigui essent ocupat al moment en que algú avisi a les forces de seguretat, aquestes poden actuar immediatament expulsant als ocupants, sempre i quan aquests no hagin tancat la porta. Si, pel contrari, aconsegueixen accedir al domicili sense que la Policia hagi arribat a temps i aconsegueixin establir-se al seu interior, no hi haurà possibilitat de fer-los fora sense una ordre judicial. A partir d’aquest moment es posarà en marxa un llarg i costós litigi.

En aquests processos, per evitar que la policia els faci fora, els okupes al·leguen que hi ha un contracte d’arrendament verbal. Recordem que els contractes verbals, en dret civil, són plenament vàlids. D’aquesta manera, doncs, guanyen temps aprofitant-se dels buits legals del sistema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *