La llibertat condicional

Per Tomàs Gabriel Garcia Micó. 
Barcelona.

A col·lació d’una notícia de la que es pot tenir coneixement des del passat dia dos de juliol, segons la qual la Generalitat revisarà les condemnes per a concedir més llibertats condicionals, és necessari sotmetre a anàlisi la figura jurídico-penal de la llibertat condicional i per tal de fer-ho haurem de recórrer a la norma fonamental que regeix el Dret Penal que no és ninguna més que la Llei Orgànica 10/1995, del Codi Penal.

De forma planera es podria definir la llibertat condicional com un mecanisme jurídic fonamental del Dret Penal per mitjà del qual s’excarcera a un reu que està complint amb una pena privativa de llibertat de manera condicionada, és a dir, amb l’obligació de que aquest observi unes regles de conducta o mesures imposades pel Jutge de Vigilància Penitenciària en el procediment d’atorgament de la llibertat condicional, tenint de duració “tot el temps que li falti al subjecte per a complir amb la seva condemna” (vide article 93.1 CP).

Les condicions bàsiques que el Codi Penal exigeix en el seu article 90 són les següents: “a. Que es trobi en tercer grau de tractament penitenciari, b. Que s’hagin extingit les ¾ parts de la condemna imposada i c. Que hagin observat bona conducta i existeixi respecte dels sentenciats un pronòstic individualitzat i favorable de reinserció social”. A simple vista pot semblar molt complex i amb termes jurídics de difícil comprensió, però ha d’entendre’s el fet de que en el nostre ordenament jurídic penal en la vessant penitenciària existeix l’anomenat sistema d’individualització científica per graus consistent en la pràctica d’un complex procediment per tal de decidir el grau del reclús; és a dir, reu per reu es decideix la seva classificació en primer o segon grau en funció de criteris objectius com la perillositat i la gravetat del fet comès. Si el delinqüent ha comès un delicte d’especial gravetat es procedirà a classificar-lo en el primer grau penitenciari (consistent en l’aïllament), mentre que la classificació més comú és la del segon grau penitenciari (règim ordinari).

En aquells delictes que estiguin castigats amb penes de presó de més de cinc anys, l’article 36.2 CP preveu que “el Jutge o Tribunal podrà ordenar que la classificació del condemnat en tercer grau de tractament penitenciari no s’efectuï fins el compliment  de la meitat de la mateixa”; juntament amb això els apartats 5 i 6 de l’article 72 de la Llei Orgànica 1/1979, General Penitenciària (en endavant, LOGP) inclouen alguns requisits alternatius per a la concessió d’aquest grau penitenciari com són la “satisfacció de la responsabilitat civil derivada del delicte […], reparar el dany i indemnitzar els perjudicis materials i morals […]” en cas de delictes patrimonials; mentre que en delictes de terrorisme s’exigeix l’ “abandonament de les finalitats i mitjans terroristes, i que hagin col·laborat activament amb les autoritats”.

Molts doctrinaris actuals apunten el fet de que la llibertat condicional és un bon mitjà per afavorir la reinserció dels delinqüents a la societat doncs mai és positiu per un reu trobar-se tancat sempre a la presó, un ambient que, segons les organitzacions internacionals més importants a l’actualitat, no compleix amb els estàndards d’humanitat exigits.

En resum, queda palès que la llibertat condicional ha esdevingut una de les principals figures del Dret Penal, tant per la seva complexitat com per la seva utilitat, ja que afavoreix que persones que han comès un crim i que es troben en situació d’acceptar la culpa pels actes executats puguin tornar a la societat amb el compliment d’unes mesures per a assegurar aquesta. El principal problema es planteja amb aquelles persones reincidents per naturalesa o que entenen que el seu acte ha estat correcte, reus que no estan preparats per a la tornada a la societat i que són, com Franz von Liszt apuntà al seu “Programa de Marburg”, delinqüents habituals incorregibles constituents d’un perill per la societat i pels quals “la pena esdevé un inocuitzador que pot arribar a consistir en un aïllament perpetu”.

Així doncs, torna a alçar-se una pregunta que es deixarà oberta per a resposta dels lectors: llibertat condicional per a tots o per a un sector de reus?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.