Antecedents
El primer tancament de caixes cal situar-lo l’any 1899 quan la crisi colonial de 1898 va implicar un augment dels impostos que no va ser acceptada des de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Aquesta associació va decidir no pagar la contribució que els corresponia i aquest moviment es va entendre com a Tancament de Caixes.
Context actual
Fa tot just una setmana es votava la proposta pel pacte fiscal encaminada a poder gestionar les finances catalanes. Proposta que des del govern central ja es va titllar d’inútil i fora de context. La idea del pacte fiscal es basa, recordem, en una Hisenda Catalana capaç de recaptar i gestionar tots els impostos i després pactar amb l’Estat una quantitat de diners destinada tan a cobrir una quota de retorn (solidària), com a fer front als recursos necessaris perquè l’Estat pugui realitzar les seves competències al territori català.
La tensió entre els dos governs va in creciendo, cosa que es fa patent amb la plantada de l’executiu català davant del govern espanyol al Consell de Política Fiscal i de Finances perquè, segons el portaveu Francesc Homs, “se’ns proposa que anem a una reunió amb decisions unilaterals, tancades i barrades”. No son poques les veus que s’han alçat a favor d’un tancament de caixes; Uriel Bertran, de Solidaritat Catalana per la Independència o Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU s’hi mostren partidaris.
Conseqüències
Un tancament de caixes, és una forma de protesta que, significaria actualment, que tots els catalans que ho volguessin ingressessin els seus impostos a l’Agència Tributària Catalana, que seria l’encarregada de gestionar-los. Això vol dir, per tant, accelerar una part de la proposta de pacte fiscal, i plantar-se davant del govern com a insubmissos com a mecanisme de pressió.
La principal reclamació és la no flexibilització del nivell de deute a les Comunitats Autònomes, quan Europa ho ha fet amb el conjunt de l’Estat; i la deslleieltat que ha presentat Espanya front Catalunya al no complir amb l’Estatut i no donar-li els fons que li corresponen.
Davant d’aquesta possibilitat, la secretària d’Estat de Pressupostos, Marta Fernández Currás ja ha advertit que totes les Comunitats Autònomes han de complir amb les lleis espanyoles, i que la insubmissió no es pot admetre legalment parlant. Així doncs, ha recordat que sempre es podrà aplicar l’article 155 de la Constitució Espanyola, que a grans trets diu que, si una Comunitat Autònoma actua contra els interessos de l’Estat es poden pendre mesures per obligar-la a complir forçosament amb la llei espanyola. Potser a aquest precepte és en el que pensava el ministre d’Hisenda espanyol Cristòbal Montoro quan deia que “El cumplimiento de la ley está por encima de cualquier resultado de éste consejo”.
Per altra banda, també s’ha parlat sobre la possibilitat d’aplicar la Llei Orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, aquesta dedica tot el seu capítol IV a determinar les mesures de prevenció, correcció i coacció que es podran utilitzar en cas que les diferents entitats públiques (entre les quals, s’hi inclouen les Comunitats Autònomes) no compleixin amb els objectius d’endeutament que s’hauràn determinat prèviament al Consell de política Fiscal i Financera.
Marta Fernández Currás va parlar sobre l’aplicació d’aquesta llei, però tenint en compte el que significa un tancament de caixes, la insubmissió fiscal no implicaria que les comunitats autònomes no complissin amb els seus objectius de dèficit i deute pública. Precissament aquest és un dels motius de la plantada del govern català, ja que considera que si l’Estat no compleix i no fa arribar els diners que pertoquen a Catalunya, no es pot demanar que s’assoleixin uns nivells d’estabilitat tan justos amb un periode de temps tan curt. Però tot i el seu malestar amb aquest tracte, la Generalitat sempre ha deixat clar que està treballant per aconseguir l’objectiu d’endeutament fixat; avui mateix ho ha recordat el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder.
