En mig d’una època de crisis, moltes són les persones que venen el seu estat civil a canvi de diners per necessitat; és el que és coneix com matrimonis de conveniència. Un/a estranger busca la nacionalitat espanyola i, per aconseguir-ho, ofereix diners a canvi d’un casament amb un nacional. En els últims temps, però, s’ha d’advertir que són els nacionals que, per necessitats econòmiques impersioses, s’oferten per casar-se amb estranjers/es i no al revés.
L’adquisició de la nacionalitat espanyola, d’acord amb l’ordenament civil i més concretament, el Codi Civil i la Llei de 8 de Juny de 1957 del Registre Civil s’adquireix per origen (naixement) o per la seva adquisició posterior. Això és, per residència, que és el que ens interessa a efectes d’aquests matrimonis. Així mateix, l’article 22 del Codi Civil estableix que: “Caldrà el temps de residència d’un any per: el que al temps de la sol·licitud porti un any casat amb un espanyol/a i no estigués separat legalment o de fet”.
Cal dir, també, que per adquirir la nacionalitat, l’estranger haurà de: (i) jurar o prometre fidelitat al Rei i obediència a la Constitució i les lleis, (ii) Renúncia a la seva antiga nacionalitat excepte casos de doble nacionalitat (iii) Inscripció de l’adquisició de la nacionalitat en el Registre Civil.
Així doncs, la via més ràpida que té un estranger per obtenir la nacionalitat és casar-se amb un nacional, i és precisament per aquesta solució legslativa per la que els matrimonis de conveniència són un problema a tenir en compte.
A nivell europeu es va aprovar la Resolució del Consell de Comunitats Europees de 4 de desembre de 1997 sobre les mesures que hauran d’adoptar-se en matèria de llutia contra els matrimonis fraudulents que considera que ens trobem front un matrimoni fraudulent/ de conveniència quan aquest “tracta d’evitar les normes relatives a l’entrada i a la residència de nacionals a tercers països”, és a dir, aquells que es celebren amb un frau flagrant a les normes relatives a l’estranjeria. Aquesta norma comunitaria fixa una sèrie d’indicis que farien indicar que es tracta d’un matrimoni fraudulent, com ara que no mantinguin vida en comú, que no s’hagin conegut abans del matrimoni, la manca de responsabilitats matrimonial…
S’ha de dir, però, que la lluita contra els matrimonis legals és purament administrativa denegant la inscripció dels matrimonis. I, l’article clau en matèria de matrimonis de conveniència és el 246 del Regalment del Registre Civil. Dit article preveu un procediment de cadascú del matrimoni per separat. D’aquesta manera, l’instructor podrà interrogar a cada un d’ells de forma separada a fi de saber la vertadera intenció del matrimoni amb la intenció de descobrir possibles fraus o no. En cas que l’instructor tingui la sospita de que hi ha un matrimoni de conveniència, no autoritzarà la seva inscripció en el Registre Civil.
Tal i com diu dit article: “L’instructor, assistit del secretari, escoltarà a ambdos de forma reservada i per separat per adonar-se de la inexistència de l’impediment de lligàmen o de qualsevol altre obstacle per la seva celebració [del matrimoni]“
Arran d’una instrucció de l’any 2006, els funcionaris han de preguntar: (i) dades personals i familiars (ex. carrer i pis) (ii) les relacions prèvies al matrimoni (iii) si ambdos aporten recursos econòmics a la relació (iii) si tenen fills en comú o (iv) que parlin una llengua comú. Aquestes però, són preguntes que poden generar un indici, de forma que serà l’instructor qui decidirà quines preguntes fer i decidirà, sota el seu criteri, si és un matrimoni o no de conveniència.
El canvi judicial d’aquesta matèria s’ha posat de manifest amb la Circular 1/2002 de la Fiscalía, en la que s’exigeix al fiscal que demani l’acció de nulitat recollida al Codi Civil.
Cal matissar, per últim, que els matrimonis de conveniència, per molts que ho pensin, no és un delicte. Ara bé, s’ha d’anar en compte. La simulació fraudulenta d’un matrimoni podria entendre’s com a tal a tenor de l’article 318 bis que diposa: “El que, directa o indirectament, promogui o faciliti el tràfic il·legal o la inmigració clandestina de persones de de, en trànsit o destí a Espanya, o amb destí a un altre país de la UE, serà castigat amb la pena de 4 a 8 anys de pressó”.
