El “dret a la mort digna” i l’“eutanàsia” (1)

Per Tomàs Gabriel Garcia Micó.
Barcelona.
 

En aquest article s’aprofundirà sobre una molt controvertida qüestió i àmpliament discutida des de diverses vessants: la jurídica, l’ètica, la religiosa, la moral i la filosòfica. Amb una finalitat purament didàctica, analista i difusora s’analitzarà el mal anomenat i inexistent “dret a la mort digna” i la gran discussió del moment “l’eutanàsia”.

L’article 15 de la Constitució Espanyola de 1978 introdueix com a primer dret fonamental inclòs a la Secció I (Dels drets fonamentals i de les llibertats fonamentals), Capítol II (Drets i llibertats), Títol I (Dels drets i deures fonamentals) el dret a la vida amb el següent tenor literal: “Tots tenen dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, puguin ser sotmesos a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Queda abolida la pena de mort, tret del que puguin disposar les Lleis penals militars per a temps de guerra”, la darrera línia de l’article té poc sentit a la nostra Carta Magna des de l’any 1995 quan amb la Llei Orgànica 11/1995, de 27 de novembre, d’abolició de la pena de mort en temps de guerra s’abolí aquesta conjuntament amb un ampli conjunt de preceptes de la Llei Orgànica 13/1985, de 9 de desembre, per la que s’aprova el Codi Penal Militar referents amb la possibilitat de condemnar a la “pena capital” durant els temps de guerra; la causa de l’abolició es troba a l’Exposició de Motius de la LO 11/1995 en la qual es diu que “a la pròpia pauta de les legislacions dels Estats moderns en els darrers anys i a l’esperit i propòsit del segon Protocol facultatiu al Pacte Internacional relatiu als Drets Civils i Polítics”.

A nivell europeu, el Conveni Europeu dels Drets Humans (CEDH) preveu al seu article 2.1 que “el dret de tota persona a la vida està protegit per la llei. Ningú podrà ser privat de la seva vida intencionadament, tret en execució d’una condemna que imposi la pena capital dictada per un Tribunal al reu d’un delicte pel que la llei estableix aquesta pena”.

A instància internacional, la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) preveu una succinta referència a aquest dret fonamental en un article conformat de dues escasses línies, en les quals es diu “tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona” (article 3); el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides per mitjà de la Resolució 2200A (XXI), de 16 de desembre de 1966, entrant en vigor el 23 de març de 1976) conté una llarga referència de sis apartats al dret a la vida i a mode d’introducció l’article 6.1 d’aquest text té el següent tenor literal: “el dret a la vida és inherent a la persona humana. Aquest dret estarà protegit per la llei. Ningú podrà ser privat de la vida arbitràriament”, una referència molt similar a la que trobem recollida al CEDH.

El “dret a la mort digna”:

Al llarg d’aquest epígraf s’intentarà esclarir si dins el dret a la vida reconegut a l’article 15 de la CE a part de la protecció positiva del bé jurídic “vida”, és a dir, el dret de tothom a viure; també protegeix la seva vessant negativa, és a dir, el dret a poder morir i encara més enllà, si aquest dret, al ser un dret fonamental gaudiria de l’empara del Tribunal Constitucional.

La sentència de referència és la Sentència del Tribunal Constitucional 120/1990, de 27 de juny de 1990 descriu al segon paràgraf del fonament jurídic 7è que “té el dret a la vida un contingut de protecció positiva (el que s’extreu de la lectura de l’article 15 de la CE i de l’article 2 del CEDH) que impedeix configurar-lo com un dret de llibertat que inclogui el dret a la pròpia mort. Això no impedeix, malgrat tot, reconèixer que, sent la vida un bé de la persona que s’integra al seu cercle de llibertat, pugui aquella fàcticament disposar sobre la seva pròpia mort, però aquesta disposició constitueix una manifestació del agere licere, en quant que la privació de la vida pròpia o l’acceptació de la pròpia mort és un acte que la llei no prohibeix i no, en cap cas, un dret subjectiu (s’entén per dret subjectiu aquell dret que té cada persona del qual disposa lliurement i pot actuar al seu lliure arbitri, a més, troba l’empara dels Tribunals per mitjà de l’ordenament jurídic) que impliqui la possibilitat de mobilitzar el recolzament del poder públic per a doblegar la resistència que s’oposi a la voluntat de morir, ni, molt menys, un dret subjectiu de caràcter fonamental en el que aquesta possibilitat s’estengui inclòs davant la resistència del legislador (…)”.

A més a més, la resposta a la qüestió que es plantejava a l’inici d’aquest epígraf queda resolta en el mateix paràgraf del fonament jurídic 7è en el que se’ns diu que “no és possible admetre que la Constitució garanteixi en el seu article 15 el dret a la pròpia mort”, altrament és senzillament derivable d’aquesta línia que no és un dret fonamental i que, per tant, no gaudeix de protecció constitucional i el Tribunal Constitucional ho ratifica (“no té recolzament constitucional la pretensió de que l’assistència mèdica coactiva és contrària a aquest dret constitucionalment inexistent”).

Una sentència de referència a nivell europeu la trobem en el cas Pretty v. United Kingdom (Sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 29 d’abril de 2002), trobant a l’apartat § 40 de l’argumentació del TEDH que “The Court accordingly finds that no right to die, weather at the hands of a third person or with the assistance of a public authority, can be derived from Article 2 of the Convention” (“La Cort no troba que existeixi cap dret a morir, ni a mans d’un tercer ni amb l’assistència d’una autoritat pública, pot derivar-se de l’article 2 del Conveni”).

L’article 20 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya s’inicia amb l’epígraf “Dret a viure amb dignitat el procés de la mort”, expressant-se en el seu apartat primer que “totes les persones tenen dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives integrals i a viure amb dignitat el procés de llur mort”.

Aleshores pot sorgir la qüestió següent: si el Tribunal Constitucional no reconeix el dret a la pròpia mort com a dret fonamental, perquè l’Estatut d’Autonomia el reconeix com un dret estatutari? La resposta és senzilla, el Tribunal Constitucional reconeix que no es pot garantir el dret a la pròpia mort com un dret subjectiu i, per tant, no es reconeix la plena disposició de cada persona sobre el bé jurídic “vida”; sinó que únicament es poden usar mitjans que redueixin el patiment del malalt encara que això el porti a acurtar el seu temps de vida i és aquest dret el que l’Estatut d’Autonomia reconeix al seu article 20.

 La segona part d’aquest article serà publicat el proper dissabte 18 d’Agost.

1 comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.