Tal dia com avui, el 1961, s’inicià la construcció del Mur de Berlín amb l’objectiu de separar, tècnicament, però alhora, simbòlicament, una de les nacions més poderoses d’Europa en dos països artificials i sotmesos a jous polítics divergents: la República Federal Alemanya i la República Democràtica Alemanya. Aquesta divisió política, però, no impedí el procés d’integració europeu que dissenyà Monnet i Schuman, i la seva respectiva culminació amb la consolidació del Mercat Comú i la programació d’una Unió Política, inclosa en aquesta última, d’afegitó, la reunificació nacional d’Alemanya. Aquest episodi de la Història Europea Contemporània ens demostra, una vegada més, com de situacions de discrepància i desunió poden sorgir, paradoxalment, moments en els quals la cohesió i el diàleg són estendards per superar les adversitats que es presenten.
Ara mateix es podria dir que estem en un d’aquests moments, però les senyeres de la cooperació i de la paraula encara no han estat enarborades. Aquest acte depèn, avui dia, de la UE i de tots els seus Estats membres, especialment del país que té més pes polític i econòmic: la República Federal d’Alemanya. Els seus dogmes envers la disciplina pressupostària i la “influència” que exerceix en el BCE estan obligant a molts governs nacionals de la UE a dur a terme polítiques econòmiques restrictives i programes pressupostaris amb partides de crèdit molt minvades per la manca d’ingressos impositius, essencialment.
Dins d’aquest context es troba l’Estat espanyol, que a més de sofrir les conseqüències de les retallades, pateix les contínues vergassades dels mercats de capital internacionals i de la crisi del deute sobirà. Què pot fer Espanya abans que els seus negatius índexs macroeconòmics suposin una amenaça per a l’estabilitat de la Zona €uro i això, impliqui alhora, una possible intervenció de l’economia espanyola per part de Brussel·les? La solució ha estat esgrimida per l’administració Rajoy fa mesos: un rescat de la UE, on l’actuació del BCE, mitjançant la compra de deutes d’Estats membres, sigui nuclear.
El Gabinet de Rajoy vol plantejar el possible rescat com una solució a les problemàtiques emissions de deute espanyol. Aquest rescat, però, genera certa desconfiança a la ciutadania, ja que encara no s’esbossen les condicions del mateix: què haurà de fer, o a què es compromet, l’executiu espanyol pel recolzament del BCE? I el que és més important: quin efecte tindrà en els futurs Pressupostos Generals de l’Estat, especialment, envers les economies domèstiques (llars i PIMEs)? Tot i així, l’escepticisme d’Alemanya amb aquest rescat i la presumible poca contundència del Govern, fan que el rescat, fins ara, sigui una simple entelèquia.
Aquesta incertesa respecte el rescat, més el malestar generat a la ciutadania, per les retallades en Educació i Sanitat, i en la Funció Pública, per les reduccions i congelacions del sous i pagues extraordinàries; fan que el Govern central, i també, els executius autonòmics, suportin una tardor molt incòmode. Fins i tot, en alguns mitjans de comunicació, s’ha parlat d’una possible ingerència de la Comissió Europea en la política espanyola, tal com va fer amb l’italiana, per remoure el Govern actual per un altre de caire més tecnòcrata. Els rumors (ja que només són això) apunten al fet què el possible substitut de Rajoy segui Joaquín Almunia. Si això és cert, no trigarem a veure-ho…
