L’asil diplomàtic de Julian Assange. Entre la legalitat i la política

Isaac Meler, Barcelona; en col·laboració amb Jordi López, Madrid.
 

¿Per què el Regne Unit ha donat l’ordre de detenció de Julian Assange? Pel que sembla, per cap mena de motiu relacionat amb WikiLeaks, sinó amb l’obligació d’extraditar-lo a Suècia per un presumte cas d’agressió sexual. Davant d’aquesta situació, el fundador de WikiLeaks va demanar asil diplomàtic a l’ambaixada d’Equador per temor a “ser víctima d’una persecució política, i de violacions a la seva llibertat d’expressió i llibertat de premsa”. Així mateix, afegeix que l’acusació del delicte sexual forma part d’una estratègia política-diplomàtica estatunidenca per aconseguir la seva extradició de Suècia i jutjar-lo per la revelació de secrets militars, atemptant contra la seguretat nacional dels Estats Units, acusació que pot arribar a suposar la pena de mort. Així doncs, l’Equador, en defensa de la llibertat d’expressió i de premsa, va acceptar la petició d’Assange.

L’asil diplomàtic està regulat a la Convenció sobre Asil Diplomàtic aprovada a la Conferència de Caracas de 1954, i té com a precedent el cas Haya de la Torre de la jurisprudència internacional. Ara bé, cal diferenciar-lo de l’asil territorial o polític, regulat a la Convenció sobre Asil Polític aprovada en la mateixa conferència i, originalment, a la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, aprovada a Ginebra el 28 de juliol de 1951, i el seu Protocol, suscrit a Nova York el 31 de gener de 1967. Des d’un punt de vista objectiu, l’asil diplomàtic és el dret que tenen les missions diplomàtiques a protegir qualsevol persona perseguida per delictes o motius polítics. En canvi, l’asil territorial o polític és la protecció i l’acollida que un Estat dóna en el seu territori  als estrangers perseguits en el seu país d’origen per raons polítiques, racials, ètniques o religioses. Cal no oblidar que només van formar part de la Conferència de Caracas els països llatinoamericans, per la qual cosa, mentre que l’asil polític vincula a tots els Estats Membres de la Comunitat Internacional, l’asil diplomàtic només el poden concedir els Estats sud-americans que van signar la Convenció.

La cosa no queda aquí però. L’article I de la Convenció sobre Asil Diplomàtic defineix aquest dret com “el asilo otorgado en legaciones, navíos de guerra y campamentos o aeronaves militares, a personas perseguidas por motivos o delitos políticos, será respetado por el Estado territorial de acuerdo con las disposiciones de la presente Convención”, i l’article III imposa el següent límit: “no es lícito conceder asilo a personas que al tiempo de solicitarlo se encuentren inculpadas o procesadas en forma ante tribunales ordinarios competentes y por delitos comunes, o estén condenadas por tales delitos y por dichos tribunales, sin haber cumplido las penas respectivas, ni a los desertores de fuerzas de tierra, mar y aire, salvo que los hechos que motivan la solicitud de asilo, cualquiera que sea el caso, revistan claramente carácter político”. Fent una interpretació restrictiva dels articles esmentats, es podria considerar que Julian Assange no té dret a l’asil polític, ja que, l’acusació feta per Suècia és un delicte comú, i els motius polítics sostinguts per Assange i el temor d’extradició a EE.UU. són carents de fonament, tenint en compte que les autoritats nord-americanes, de moment, no han emès cap ordre de detenció contra la seva persona.

I és en aquest punt en què, al límit de la legalitat, entra en joc la Llei britànica de Recintes Diplomàtics i Consulars de 1987 que permetria al Govern del Regne Unit revocar l’estatus diplomàtic d’un edifici si s’està violant el Dret Internacional. L’aplicació d’aquesta llei comportaria un assalt a l’ambaixada per part de les forces britàniques que podria desencadenar represàlies contra diplomàtics britànics a qualsevol altre país.

Per acabar, si s’analitza l’assumpte des d’una vessant política, l’acció d’Equador sembla una operació de neteja d’imatge de cara a la galeria. Un país que Reporters sense Fronteres situa al lloc 104 de 179 en un rànquing de llibetat d’expressió i premsa (Espanya ostenta el lloc 39, Suècia el 12 i el Regne Unit el 28) dóna protecció a un periodista fugitiu per tal de salvaguardar aquestes mateixes llibertats a escala mundial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.