Amb l’onze de setembre a volta de full, s’intensifiquen aquests dies els missatges dels polítics sobre Catalunya i el seu futur dins o fora d’Espanya, això no és nou. El que sí van sobtar son les declaracions que José Manuel Durao Barroso, president de la Comisió Europea, va fer el passat dia 30 d’Agost, quan Mara Bazzoto (parlamentària europea de la Lliga Nord) li va preguntar sobre el manteniment de la ciutadania europea per part dels catalans en cas de secessió.
Fins aquell moment, des de la CE s’havia esquivat el tema atenent a que era un conflicte intern d’un estat membre al que no hi podien entrar. Però finalment, es va trencar el silenci, i Barroso va confirmar que, en una situació hipotètica, s’hauria de negociar sobre les condicions en que quedaria Catalunya dins de la normativa internacional.
Alguns polítics catalans més afins al dret a decidir s’han mostrat satisfets a aquestes declaracions, perquè diuen, que significa que no es perdria la ciutadania europea. Però que en diu exactament la reglamentació internacional d’aquestes situacions?
En aquest cas, la norma fonamental a aplicar seria la Convenció de Viena de 1978 que és a partir de la qual es fa la interpretació dels tractats. Donat que l’entrada a la UE s’ha de fer a partir d’un tractat d’adhesió, cal consultar aquesta convenció per saber quines en serien les conseqüències en cas de secessió. Així doncs, és l’article 34.1a que dóna resposta a l’eterna pregunta de si seria possible una Catalunya europea automàticament en cas d’aconseguir la independència. Aquest article diu que tot aquell tractat que sigui vigent quan hi ha la successió (separació d’un estat en dos o més de diferents), continuarà essent vàlid en els nous territoris formats. És a dir, tenint en compte que Espanya ha signat un tractat d’adhesió a la UE que inclou tot el territori espanyol, si aquest es divideix, cada nou estat que en sorgeixi, al compartir el territori que abarcava aquest tractat, segueix vigent per cada nou estat.
L’apartat segon d’aquest article convé una excepció consistent en que el tractat d’adhesió tingui un objectiu que no es pugui complir amb la secessió d’una part del seu territori o que els Estats interessats facin un nou pacte. És d’aquesta excepció d’on es desprenen les paraules de Durao Barrosso que determina que caldria una negociació entre totes les parts afectades dins de la normativa internacional.
Això sí, sempre s’ha de partir que per tal de poder aplicar aquest article, Catalunya ha de ser considerada un Estat. Aquest, el reconeixement d’un territori com a Estat és un tema molt controvertit, tan per la ciutadania com pels mateixos experts. Per això s’apliquen diferents varems per tal d’intentar determinar quan un territori esdevé estat propi. A tall d’exemple, el que diu la Convenció de Montevideo de 1933 és que hi ha d’haver una població permanent, un territori definit, un govern i capacitat per establir relacions amb altres Estats. És aquest últim punt, el de la capacitat d’establir relacions amb altres Estats, és el que sempre queda pendent de la comunitat internacional, ja que és necessari que aquesta reconegui un territori com a Estat propi per tal de poder mantenir-hi relacions internacionals. Aquest és el punt en el que es troben alguns països com ara Kosovo que tot i ser reconegut per una amplia majoria de la comunitat internacional i haver obtingut l’acceptació de la seva declaració unilateral d’independència per part de la Cort Internacional de Justicia, encara no ho ha sigut reconegut per estats com ara Espanya o Xina.
2 comments