La pena de mort

Per Tomàs Gabriel Garcia Micó.
Barcelona.

L’article 15 de la nostra Carta Magna (la Constitució espanyola) fa una referència breu a un dret de summa importància per a tots els éssers humans i que integra l’esfera personal de drets dels individus, el dret a la vida; sí que és cert que es pot trobar una molt concisa i breu ressenya, però la concisió i brevetat de la seva referència no implica una major desprotecció de la vida humana, sinó que aquelles sis paraules no donen lloc a dubtes: “tots tenen dret a la vida”. Així el Tribunal Constitucional ho entén al seu Auto número 304/1996, de 28 d’octubre (RTC 1996/304 AUTO) diu al seu fonament jurídic 3r que aquest dret és “un dret de singular força expansiva, reconegut i garantit per l’article 15 CE, com a projecció del seu valor superior de l’ordenament jurídic constitucional en quant dret troncal al ser supòsit ontològic sense el que els restants drets no tindrien existència possible”, aquesta afirmació resum la gran importància del dret a la vida, una importància que per a ningú passa desapercebuda i que tothom pot entendre, doncs quina seria la funció del dret a la sindicació, a la manifestació, la llibertat d’expressió i càtedra, i tants altres drets que la nostra Constitució conté en els seus articles 14 a 29 sense tenir dret a la vida? Aquesta pregunta és la que el Tribunal Constitucional respon al paràgraf anteriorment transcrit.

El mateix article 15 de la Constitució espanyola inclou una altra referència, referència sobre la que versarà tot l’article doncs “queda abolida la pena de mort, tret del que puguin disposar les lleis penals militars pels temps de guerra”. La original Llei Orgànica 13/1985, de 9 de desembre, del Codi Penal Militar (publicada al BOE nº296, d’11 de desembre de 1985) preveia a l’article 25 que “la pena de mort en temps de guerra només es podrà imposar en casos d’extrema gravetat, degudament motivats a la sentència i en els supòsits que la guerra hagi estat declarada formalment o existeixi ruptura generalitzada de les hostilitats amb potència estrangera”, al BOE nº284, de 28 de novembre de 1995 es va publicar la Llei Orgànica 11/1995, de 27 de novembre, d’abolició de la pena de mort en temps de guerra, l’exposició de motius de la qual diu al segon paràgraf que “la pròpia pauta de les legislacions dels Estats moderns dels darrers anys i a l’esperit i propòsit del segon Protocol facultatiu al Pacte internacional relatiu als drets civils i polítics, de la Resolució 1044 i de la Recomanació 1246 adoptades per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, el 4 d’octubre de 1994, la present Llei declara abolida la pena de mort al Codi Penal Militar, únic text que la contempla com a pena alternativa a determinats delictes en temps de guerra, i suprimeix totes les referències legals a la mateixa, fent-la desaparèixer del nostre ordenament jurídic”.

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant la Resolució 2200A (XXI), de 16 de desembre de 1966 a Nova York (entrant en vigor i desplegant plenament els seus efectes jurídics el 23 de març de 1976); preveu al seu article 6, apartat primer que “el dret a la vida és inherent a la persona humana. Aquest dret estarà protegit per la Llei. Ningú podrà ésser privat de la vida arbitràriament”, mentre que l’apartat segon del mateix article es conté el més important en referència amb aquest article, doncs “en els països en els que no s’hagi abolit la pena capital només podrà imposar-se la pena de mort pels més greus delictes i de conformitat amb les Lleis que estiguin en vigor en el moment de cometre’s el delicte”.

En la mateixa línia, el 15 de desembre de 1989 es signà a Nova York el Segon Protocol Facultatiu del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (entrant en vigor l’11 de juliol de 1991) fa expressa referència a la seva exposició de motius de que “observant que l’article 6 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics es refereix a l’abolició de la pena de mort en termes que indiquen clarament que dita abolició és desitjable”, “considerant de que totes les mesures d’abolició de la pena de mort haurien de ser considerades un avenç en el gaudi del dret a la vida” i “desitjosos de contraure pel present Protocol un compromís internacional per abolir la pena de mort, han convingut (els Estats Parts en el Protocol) el següent”; així s’inicia un text en el que es plasma amb molta claredat una intenció de la Comunitat Internacional d’evitar amb totes les seves forces la imposició de penes que, a efectes pràctics, manquen d’utilitat. Aquest text expressa a l’article 1 que “no s’executarà a ninguna persona sotmesa a la jurisdicció d’un Estat Part en el present Protocol. Cadascun dels Estats Parts adoptarà totes les mesures necessàries per abolir la pena de mort a la seva jurisdicció” excloent-se tota reserva possible al Tractat (article 2.1) tret en casos de “aplicació de la pena de mort en temps de guerra com a conseqüència d’una condemna per un delicte summament greu de caràcter militar comès en temps de guerra”. Actualment, els únics Estats que mantenen reserves al Protocol són Azerbaidjan, Brasil, Xile, Grècia i la República de Moldàvia.

La Declaració Universal dels Drets Humans (signat el 10 de desembre de 1948, per mitjà de la Resolució 217A (III) de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a París) inclou una molt breu referència a aquest dret, molt similar a la de la nostra Constitució, ja que predica que “tot individu té dret a la vida”.

Un exemple paradigmàtic per a finalitzar aquesta exposició sobre la pena de mort és el dels Estats Units d’Amèrica on disset Estats han abolit per a tots els casos la pena de mort, mentre que la majoria d’Estats l’han emprat algun cop des de l’any 1976. En el cas Furman v. Georgia, la United States Supreme Court (Cort Suprema dels Estats Units d’Amèrica) suspengué l’aplicació d’aquesta entre els anys 1972 a 1976 entenent la majoria i sent una de les millors expressions de l’opinió majoritària la del Justice Potter Stewart que “these death sentences are cruel and unusual in the same way that being struck by lighting is cruel and unusual […] I simply conclude that the Eighth and Fourteenth Amendments cannot tolerate the infliction of a sentence of death under legal systems that permit this unique penalty to be so wantonly and so freakishly imposed” (traducció:Aquestes sentències condemnatòries a la pena capital són tan cruels i inusuals com ho és ser partit per un llamp. Simplement concloc que la VIII i la XIV esmenes no poden tolerar la imposició d’una sentència condemnatòria a la pena de mort a sistemes legals que permeti que la imposició d’aquesta pena capital pugui ser tan arbitrària i tan monstruosament imposada”).

Al llarg d’aquest article s’ha intentat explicar breu i succintament aquesta polèmica i important, encara que poc freqüent, institució jurídica penal; i ja s’ha vist que a Espanya ja no existeix la pena de mort doncs amb la Llei Orgànica 11/1995 es va complir amb l’objectiu d’eliminar-la perpètuament del nostre ordenament jurídic. Mundialment parlant, la major demostració de força contra el “death penalty” està en el Segon Protocol Facultatiu al PIDCP, el qual la prohibeix taxativament, sense dubtes i amb una mínima possibilitat de presentar alguna reserva a ell i, finalment, encara que a alguns Estats i països del món segueix essent prevista a les seves respectives Lleis Penals (vide Estats Units d’Amèrica o Bielorússia), aquesta únicament es conté per a casos d’extrema gravetat i per a delictes que mereixen el màxim retret social. Per a finalitzar, és la pena de mort excessiu o el mal menor per a tenir un incentiu pels delinqüents per a que no cometin el delicte?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.