En Dret, es coneix com furt famèlic aquella situació en la que un subjecte, sota estat de necessitat, comet un furt alimentari per tal de poder sobreviure. La pregunta és, doncs: El furt famèlic està igualment penat en el nostre Codi Penal? És un atenuant? Un eximent de responsabilitat criminal?
En realitat, el nostre Codi Penal no es pronuncia al respecte sino que, en puritat i seguint el tenor literal, en una primera impressió suposaria que el conegut furt famèlic s’inclouria dins el tipus general de furt, que es troba tipificat a l’article 234 que disposa: “Aquell que, amb ànim de lucre, prengui les coses mobles alienes sense la voluntat del seu propietari serà castigat, com a reu de furt, amb la pena de pressó de 6 a 18 mesos si la quantia d’allo substret supera els 400 euros”. En cas que no ho superi, serà una falta de furt.
No obstant, en Dret Penal existeix la figura de l’estat de necessitat. Aquesta institució jurídica pot excloure la responsabilitat criminal que comporta la comissió de certs delictes si s’han fet per necessitat. En aquest sentit es pronuncia l’article 19.5 del Codi Penal quan expressa que: “Estan exempts de responsabilitat criminal (…) El que, en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè lesioni un bé jurídic contra una altra persona o infringeixi un deure, sempre sota els següents requisits: (i) que el mal causat no sigui major que el que es tracti d’evitar (ii) que la situació de necessitat no hagi sigut provocada intencionadament pel subjecte (iii) que el necessitat no tingui, per la seva raó d’ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se “
- Aliments en un supermercat.
Així doncs, si el subjecte que cometès un furt famèlic, és a dir, alimentari per manca total de recursos econòmics, podria acollir-se a l’estat de necessitat, com es recull a la jurisprudència. No obstant, cal matissar diverses coses:
La primera d’elles es que el furt s’ha d’enmarcar sota la necessitat i que per tant, com és lògic i evident, la jurisprudència entèn que el furt famèlic ha de recaure en aliments bàsics com la farina, el pa, la pasta, etc… i que no pot recaure en béns de luxe, com ara un llamàntol.
I en segon lloc, cal remarcar, com a punt molt important, que estem parlant de furt i no pas de robatori. Subtil però important diferència. A aquests efectes s’ha de dir que el robatori inclou força, entesa com violència i en el furt no.
Val a dir, també, que una part de la jurisprudència -encara que mínima- considera que en els casos de furt d’aliments bàsics quan no hi ha recursos, no es pot aplicar, en el nostre país, la figura de l’Estat de necessitat doncs hi ha altres opcions d’aconseguir-los, com ara els bancs d’aliments.
Per acabar anunciar que, en casos de furt famèlic, en cas que les circumstàncies del cas estiguin sota l’estat de necessitat, això no implica que no hi hagi responsabilitat civil. És a dir, el jutge condemnarà a pagar el preu dels aliments.
