Cas Nóos. Desembolicant la troca legal

Per Tomàs Gabriel Garcia Micó.
Barcelona.

 

Iñaki Urdangarin.
Iñaki Urdangarin.

Des de fa molt de temps, escoltem dia sí dia també informacions sobre el Cas Nóos en el qual es troben imputats el gendre del Rei d’Espanya, Iñaki Urdangarín, duc de Palma; i l’exsoci d’aquest, Diego Torres. La investigació d’aquest cas, anomenat per la Policia com a Operació Babel, s’inicia a través del Cas Palma Arena en el qual es troba directament implicat l’expresident balear Jaume Matas. Amb aquest article intentaré facilitar la comprensió sobre aquest complex assumpte des d’un punt de vista estrictament jurídic-penal.

Per tal d’assentar les bases del cas i comprendre amb major facilitat el perquè de tot plegat, hem de fer una primera qualificació de què és l’Institut Nóos d’Estudis Estratègics de Patrocini i Mecenatge amb seu a Barcelona, en els seus propis estatuts s’autodefinia com una entitat sense ànim de lucre i, concretament el seu lloc web deia que era “una associació científica que té com a missió promoure la investigació sobre la gestió de les activitats de mecenatge, responsabilitat social i patrocini”; al cap i a la fi no era més que una fundació que entra dins l’àmbit objectiu de la Llei 49/2002, de 23 de desembre, de règim fiscal de les entitats sense finalitats lucratives (article 2.a) que tenia finalitats d’interès general (article 3.1).

Un cop categoritzat l’Institut Nóos, entraré a analitzar tots els delictes en els que ha incorregut Iñaki Urdangarín doncs ha estat imputat per malversació de cabals públics, frau a la Hisenda Pública, falsedat documental i prevaricació.

En un inici es va intentar imputar també al gendre del Rei d’Espanya per un presumpte delicte d’evasió fiscal a l’investigar un cobrament no declarat de 375.000 euros ingressat a un compte bancari suís, però al no aconseguir-se arribar a provar no es podrà castigar per dit delicte doncs es requereix que les quantitats evadides superin els 120.000 euros (article 305.1 de la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal).

En relació amb la malversació de fons, la Fiscalia Anticorrupció declara que Urdangarín y Diego Torres van cobrar sis milions d’euros de diners públics, per a organitzar diferents esdeveniments, a través de l’Institut Nóos, però també entén la Fiscalia que el valor d’aquests no superava la meitat dels sis milions i, per tant, les restants quantitats se les van quedar les empreses privades d’Urdangarín i Torres. Aquest delicte té associades penes que es troben entre els tres i els sis anys de presó.

Diego Torres.
Diego Torres.

El frau a la Hisenda Pública, segons el sumari, es produeix pel fet de que els sis milions d’euros cobrats van anar a finançar les empreses privades d’Iñaki Urdangarín y Diego Torres, i no al finançament ni promoció ni execució dels serveis als que havien d’anar destinades les dites quantitats; a tot això s’afegeix que la contractació portada a terme pels Governs valencià i balear van incomplir la normativa de contractació al ser adjudicacions “a dit” i sense passar pel preceptiu procediment administrativament reconegut (Reial Decret Legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de Contractes del Sector Públic, en concret, articles 109 i ss.). Aquest delicte porta associades penes de presó d’un a tres anys.

La Fiscalia també ha inclòs dins el “pack” de delictes comesos per Iñaki Urdangarín el de la prevaricació administrativa doncs, encara que aquest delicte té com a subjectes actius aquells funcionaris o autoritats públiques que dictin resolució injusta amb coneixement de la injustícia, també existeix com a forma d’intervenció en els fets penals la inducció (article 28.a Codi Penal) entesa com el convenciment per part d’algú que implica el naixement en el subjecte actiu de la resolució de cometre el delicte; la inducció en la prevaricació d’Urdangarín segons la Fiscalia, radica en el fet de que va fer ús de la seva condició com a gendre del Rei per tal d’evitar la convocatòria de concursos per a l’adjudicació dels contractes. Això va quedar demostrat en les declaracions del propi expresident balear, Jaume Matas en les que va dir que “Urdangarín ens ha ofert una col·laboració amb tota la credibilitat i serietat que dóna la Família Reial. És impensable que el Govern balear respongui a l’oferta de col·laboració realitzada pel duc de Palma dient-li que convocaríem un concurs i que es presentés ell mateix i que guanyés”. Aquest delicte no porta una pena de presó, sinó una inhabilitació per exercir qualsevol càrrec públic per un temps de no menys de set anys i no més de deu.

Jaume Matas, ex president del Govern Balear.
Jaume Matas, ex president del Govern Balear.

Finalment, en relació amb les falsedats documentals, doncs quan el jutge va demanar les factures justificatives dels pagaments fets en concepte dels esdeveniments que havia d’organitzar l’Institut Nóos, es va trobar amb que moltes d’elles no corresponien amb el servei realitzat o responien a dates anteriors a la signatura del contracte, o també el fet de falsificar signatures en la presentació d’ofertes a un concurs per a la promoció de l’equip ciclista patrocinat pel Govern balear. Aquest delicte té associada una pena de presó de no més de dos anys.

 La prescripció dels delictes

També és comú escoltar que molts delictes comès per Urdangarín i Torres han prescrit, hem de tenir en compte que la prescripció és un institut jurídic penal que fa referència a l’extinció de la responsabilitat penal (article 130.1.6º Codi Penal) i, per tant, la seva inexigibilitat pel transcurs del temps i la no persecució del fet delictiu en els terminis fixats a l’article 131 del Codi Penal.

D’altra banda hem de veure que el Codi Penal fixa un marc de penes (d’un a quatre anys), així que per a determinar quin temps de prescripció li correspon hem de tenir en consideració la pena en abstracta (el marc penal) en el seu límit màxim (en el cas de la pena d’un a quatre anys, es prendran com a referència els quatre anys), així ho ha ratificat el Tribunal Suprem en nombroses ocasions (a aquests efectes, veure SSTS 1937/2001 i 170/2006 “als efectes de l’extinció de la responsabilitat penal pel transcurs del temps o prescripció, la pena base a tenir en compte, no és, ni la que correspon imposar al cas concret, ni la que ha estat objecte d’acusació, sinó la que estableix la Llei com a màxima possibilitat”).

Doncs bé, a efectes de poder entendre de manera definitiva tot el que ha succeït en torn al Cas Nóos és necessari saber quins delictes han prescrit i per quina raó i, per iniciar en bon peu a continuació es fa una transcripció de l’article 131 del Codi Penal que serà emprat com a font referencial:

Article 131. 1. Els delictes prescriuen:

Als 20 anys, quan la pena màxima senyalada al delicte sigui presó de quinze o més anys.

Als 15 anys, quan la pena màxima senyalada per la Llei sigui inhabilitació per més de 10 anys, o presó per més de 10 i menys de 15 anys.

Als 10, quan la pena màxima senyalada per la Llei sigui presó o inhabilitació per més de cinc anys i que no excedeixi de 10.

Als cinc, els demés delictes, excepte els d’injúria i calúmnia, que prescriuen a l’any.

2. Les faltes prescriuen als sis mesos

[…]”.

Com a referència temporal hem d’entendre que la majoria de fets van tenir lloc entre els anys 2004 i 2006, moment en el qual s’inicià el termini de prescripció fixat a l’article anteriorment transcrit.

La malversació de cabals públics tenia una pena de presó d’entre tres i sis anys, cosa que implica que en virtut de l’article 131 la prescripció es produirà als deu anys perquè la pena màxima supera els cinc anys; així doncs, encara és exigible la responsabilitat penal per aquest delicte.

El delicte de frau a la Hisenda Pública té una pena d’un a tres anys de presó, així que prescriu als cinc anys degut a que té la consideració de “els demés delictes” perquè la seva pena no excedeix dels cinc anys; així doncs, aquest delicte ja ha prescrit i, per tant, no és enjudiciable.

Per la prevaricació administrativa es pot castigar amb una inhabilitació de set a deu anys de durada i, per tant, prescriu als deu anys per “no excedir (la inhabilitació) dels deu anys”; per tant, succeeix igual que amb la malversació de cabals públics.

En darrer lloc, i parlant sobre les falsedats documentals, abans he referenciat que la pena màxima és de dos anys, per tant, prescriu als cinc anys i; en conclusió, ja no és exigible per compliment del termini prescriptiu.

Amb aquest article s’ha intentat desembolicar tot el conjunt i pluja d’informacions que hem rebut sobre el Cas Nóos en els darrers temps explicant els delictes en els que el gendre del Rei i duc de Palma, Iñaki Urdangarín, i el seu exsoci, Diego Torres; han incorregut entre els anys 2004 i 2006, analitzant els fonaments en els que Fiscalia Anticorrupció i el magistrat s’han fonamentat. Conjuntament s’ha estudiat i explicat l’institut jurídic de la prescripció i per què la meitat dels delictes comesos per ambdós imputats ja no es poden perseguir a efectes de legalitat penal i seguretat jurídica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.