Resumin-ho molt el dret és, segons occident, un conjunt de lleis i reglaments creats per l’Estat destinats a conservar l’ordre social. És a dir, son normes creades per a que l’ésser humà pugui conviure en una comunitat. La concepció islàmica, però, es diferent: les normes del Dret Islàmic son normes sorgides de Dèu (directe o indirectament) ja que és Dèu qui procura que la comunitat funcioni. Així doncs, s’entén el dret com el conjunt de normes creades per Dèu en les quals es regula la relació entre el musulmà i Dèu, i entre el musulmà i els seus iguals.
El Dret islàmic es conté en els tractats o Fiqh i els “qanun”. El Fiqh és la metodologia en que es converteixen en legislació aplicable les normes que les diferents fonts legals del Dret islàmic no poden aplicar directament sobre la vida dels homes de religió islàmica per diferents motius. Es tracta d’una interpretació crítica però amplia de les diferents fonts legals que ha comportat el naixement de diferents escoles, les quals s’han atès pel territori d’orient mitjà i africà. Podem enumerar fins a un total de quatre grans escoles; els hanafis (es basen en una interpretació racional dels textos, acceptant principis e institucions d’altres sistemes jurídics no islàmics i extessos per Turquia, Egipte o part de Rússia), els Malikís (escola que fundamenten les seves interpretacions en la costum i que es troben en la península aràbica i nord i oest d’Àfrica), els Shafiites (interpretació que enllaça lo tradicional amb lo racional, molt extessa als països islàmics d’orient pròxim) i els Hanbalis (aplicació de la interpretació textual que es troba a Aràbia). Els Fiqh (que són la jurisprudència islàmica) estan compresos per una introducció (on s’exposa el contingut general del Fiqh i una cita a les fonts secundàries del dret; costums i reglaments), un primer apartat on es numeren les principals fonts del dret islàmic (Corà, Sunna, el consens (Iýma) i l’analogia (Qiyas), un segon apartat on es qualifica jurídica i moralment els actes humans i un apèndix que conté la metodologia a emprar. Els “Qanun”, per la seva part, son ordenances dels prínceps i sultans que complementen la llei canònica.
Podem veure doncs com el sistema islàmic té diferents fonts legals:
La primera de totes és el Corà, el llibre sagrat pels musulmans i en el que es troben les interpretacions fetes per Muhammad al ser-li revelada la paraula divina un cop va realitzar certs actes misericordiosos.
La segona font és la Sunna, on es comprenen tots els actes del profeta, inclosos els seus silencis i els seus actes per omissió. Tant l’un com l’altre son les fonts legals formals i originals del dret islàmic.
La tercera font és el consens o Iýma, que es dona quan els doctors musulmans (més coneguts com a ulemes) arriben, en un moment determinat de la historia, a un acord sobre una matèria determinada. Es tracta d’una font racional ja que, a diferencia del Corà i de la Sunna és directament derivada del fer del ésser humà. La quarta font és el Qiyás o analogia. Es tracta de l’aplicació del que es disposi en casos similars.