Llogar una habitació a canvi de sexe

Aquí la pregunta jurídica sorgeix a l’instant: és això legal? és una pràctica permesa? està penada? Per respondre aquesta pregunta ens hem de dirigir al nucli del problema, que es troba en una relació de Dret Privat contractual. El nostre Dret Privat i, més especialment, la seva vessant contractual, s’erigeix sota una institució  fonamental; l’anomenada autonomia de la voluntat. Aquesta institució es troba recollida en un dels articles més importants, sense cap mena de dubte, del Codi Civil (article 1.255) que disposa el següent: “Els contractes poden establir pactes, clàusules i condicions que es tinguin per convenients, sempre que no siguin contràries a la llei, la moral o l’ordre públic.”

El primer requisit que exigeix l’autonomia de la voluntat per tal que l’acord sigui vàlid és que no sigui contrari a la llei. No ho és. No obstant, però, potser algú relaciona aquesta pràctica amb prostitució, és igual. Per començar cal negar la creença que la prostitució sigui penada al nostre país. No ho és. És a dir, la prostitució no està penada al nostre país i, per tant, aquesta pràctica tampoc ho està. Sí que ho és, en canvi, facilitar, incentivar o promoure’n la seva activitat. O bé tenir un profit econòmic directe.

Seria difícil poder aplicar la facilitació de la prostitució quan el llogater no és qui busca -sempre en principi- el contacte sino que és l’altra part la que, veient l’oferta, s’interessa. A més, tampoc es podria aplicar el benefici econòmic, doncs és evident que no el té.

Tampoc hi ha cap norma, en Dret positiu, que exigeixi, de manera directa o indirecta, que el lloguer d’una habitació s’hagi de retribüir en diners. En aquest punt cal manifestar que no és d’aplicació la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans), doncs aquesta llei s’aplica al lloguer d’un pis; no pas d’una habitació.

Val a dir, també, que en l’hipotètic cas que una norma en el futur establís que la forma de retribució fos monetària, s’hauria d’examinar si aquesta disposició és dispositiva o imperativa, doncs la majoria de normes en Dret Privat no són imperatives; precisament per preservar, amb integritat, l’autonomia de la voluntat de contractació.

Aquesta restricció superada; és a dir, que no sigui contrària a la llei, es suposa també a partir de l’article 6.3 del Codi Civil, que anuncia que els actes contraris a les normes imperatives i a les prohibitives són nul·ls de ple dret (…).

Cal passar el filtre, però, dels dos altres requisits; la moral i l’ordre públic. Començem per la moral. La jurisprudència ha entès, al llarg d’aquests anys i llargues discussions doctrinals, que la moral és la resposta (positiva o negativa) per part de la societat davant d’un fet concret. En aquest concepte, tot i que sembla, a prori, que aquest acte podria atemptar contra la moral, la jurisprudència del Tribunal Suprem, en els darrers anys, ha anat apujant el llistó de la moral fent-lo, gairebé, inasolible; només aplicable en casos extrems en virtut de preservar l’autonomia de la  voluntat individual.

L’ordre públic, tot i ser un concepte força difús, fa referència al conjunt de principis i valors que inspiren l’ordenament jurídic i, actualment, no sembla que hi hagi cap principi o valor inspirador que col·lisioni, directa i indubtablement, contra aquesta pràctica pactada lliurement entre les parts.

Per tant, mentre l’ordenament jurídic no es pronunci d’una forma explícita, llogar una habitació a canvi de sexe seria legal en virtut de l’autonomia de la voluntat.