En l’actualitat no sentim molt a parlar de l’ “Habeas Corpus” i, probablement, sigui lògic doncs en un sistema jurídic el qual es fonamenta en els drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes que l’integren, pot ser que la seva utilitat sigui relativament reduïda; però abans d’entrar a valorar si realment és útil o no aquesta institució jurídica, és imprescindible entrar al rerefons de la qüestió, és a dir, què és l’ “Habeas Corpus” i d’on prové? Un cop resoltes aquestes dues qüestions i havent-se contextualitzat la referida institució, es podrà respondre amb major facilitat la pregunta inicialment plantejada.
Aquest concepte prové del Dret romà sota la denominació d’ “Habeas Corpus ad subiiciendum” (o “tenir el cos per a exposar” o “tenir el cos lliure” o, més correctament, “de cos present“), el qual era exigit pel pretor per mitjà d’un interdicte, una ordre, anomenat interdictum de homine libero exhibendo (pàgina 510 del “Encyclopedic dictionary of Roman Law” d’Adolf Berger [1ª edició, 1953]); la finalitat d’aquesta institució era que una persona retinguda il·lícitament fos posada a disposició de la cort o tribunal de justícia.
La llei que actualment s’encarrega de regular l’exercici de l’ “Habeas Corpus” és la Llei Orgànica 6/1984, de 24 de maig, reguladora del procediment d’ “habeas corpus“ (LORPHC) la qual inclou a la seva exposició de motius que “una d’aquestes tècniques de protecció dels drets fonamentals – del més fonamental de tots ells: el dret a la llibertat personal – és la institució de l’ “Habeas Corpus”. Es tracta, com ja es sap, d’un institut propi del Dret anglosaxó, on compta amb una antiquíssima tradició i s’ha evidenciat com un sistema particularment idoni per a protegir la llibertat personal davant l’eventual arbitrarietat dels agents del poder públic“, destacant que “l’eficaç regulació de l’ “Habeas Corpus” exigeix, per aquesta raó, l’articulació d’un procediment suficientment ràpid com per aconseguir la immediata verificació judicial de la legalitat i les condicions de la detenció, i suficientment senzill com per a que sigui accessible per a tots els ciutadans i permeti, sense complicacions innecessàries, l’accés a l’autoritat judicial” i que “la pretensió de l’ “Habeas Corpus” és establir remeis eficaços i ràpids pels eventuals supòsits de detencions de la persona no justificats legalment, o que transcorren en condicions il·legals. Així doncs, l’ “Habeas Corpus” es configura com una compareixença del detingut davant el Jutge, compareixença de la que prové etimològicament l’expressió que dóna nom al procediment, i que permet al ciutadà, privat de llibertat, exposar les seves al·legacions contra les causes de la detenció o les condicions de la mateixa, a l0objecte de que el Jutge resolgui, en definitiva, sobre la conformitat a Dret de la detenció“.
Entrant a la valoració del corpus legal d’aquest institut, l’article 1 LORPHC té un numerus clausus de supòsits sota els quals es considera que una persona ha “estat detinguda il·legalment“, sent aquests: “a) Les que ho fossin per una autoritat, agent de la mateixa, funcionari públic o particular, sense que concorrin els supòsits legals, o sense haver-se complert les formalitats previngudes i requisits exigits per les lleis; b) Les que estiguin il·lícitament internades a qualsevol establiment o lloc; c) Les que ho estiguessin per un termini superior al previst a les lleis si, passat el mateix, no fossin posades en llibertat o entregades al Jutge més proper al lloc de detenció; d) Les privades de llibertat a qui no els siguin respectats els drets que la Constitució i les lleis processals garanteixen a tota persona detinguda“, ha de destacar-se que en virtut de la Sentència del Tribunal Constitucional 94/2003, de 13 de maig, la decisió cautelar d’acolliment no és una privació de llibertat, fet que implica que l’ “Habeas Corpus” no pot invocar-se, en cap cas, en aquest supòsit.
Així doncs, la llei en el seu article 3 LORPHC preveu la legitimació activa per a la sol·licitud i la incoació del procediment de l’ “Habeas Corpus“, podent fer-ho: “a) El privat de llibertat, el seu cònjuge o persona unida per anàloga relació d’afectivitat; descendents, ascendents, germans i, en el seu cas, respecte als menors i persones incapacitades, els seus representants legals; b) El Ministeri Fiscal; c) El Defensor del Poble. Així mateix, el podrà iniciar, d’ofici, el Jutge competent a que es refereix l’article anterior“; altrament, la Sentència del Tribunal Constitucional 61/2003, de 24 de març, admet la possibilitat de que també l’advocat del privat de llibertat pugui sol·licitar l’ “Habeas Corpus“.
Encara que no es coneguin molts casos en els que es sol·liciti l’ “Habeas Corpus” doncs es pot entendre que en un Estat Social Democràtic i de Dret amb una forta base de llibertats constitucionals és impensable que existeixi la necessitat d’invocar aquesta institució romana i anglosaxona, és fonamental per a mantenir una garantia legal del dret a la llibertat personal, un dret fonamental que no admet de la detenció il·legal sense garanties i sense preservar els drets dels ciutadans.
Així doncs, en resposta a la pregunta inicialment formulada, ha de dir-se que, encara que pràcticament és poc recorrent, a efectes teòrics i de garanties constitucionals és un bastió imprescindible a tot Estat en el que es preservin les llibertats i els drets dels ciutadans doncs, què és un Estat democràtic sense la llibertat personal? És més, sense llibertat personal, què seria dels altres drets fonamentals que la Constitució espanyola reconeix?
