Dret Islàmic (II): El dret islàmic i les relacions internacionals

Per Arnau Martí.
Barcelona.

Les tensions en el golf pèrsic (encara existens), l’etern conflicte amb la comunitat kurda, l’integrisme islàmic creixent, la primavera àrab, les revolucions civils conseqüents i la posterior democratització parcial i discutible del sistema (noves democràcies o nova forma de colonialisme?), els recents atacs a embaixades occidentals degut l’estrena d’una película que dóna entendre que els musulmans son immorals, l’encara present amenaça del terrorisme… molts son els successos que tenen lloc als països islàmics actualment o fa relativament poc i que afecten (directa o indirectament) a escala mundial.

I aquesta repercusió del que succeix a l’orient mitjà, llunyà (Afganistan, Irak, Iran,…)  i nord d’Africa no és casualitat. Malgrat que la riquesa de tots els països que podem incloure dins l’etiqueta “països islàmics” no és igual (trobem països islàmics dins de cada tipus de país segons la classificació feta pel Banc Mundial atenent als ingressos) i que no hi ha cap primera potencia mundial i/o emergent rellevant, els països islàmics gaudeixen de les principals reserves de petroli (més del 60%) i gas (3 de les 5 grans reserves pertanyen a aquests països), fet que els converteix en Estats clau dins de la planificació de la política exterior de qualsevol país.

En el darrer article es va fer un breu introducció al dret islàmic i en aquest ens proposem a intentar descobrir les relacions d’aquest sistema amb la jurisdicció internacional, de clara tendència occidental. Així doncs, com es relaciona el dret islàmic amb la comunitat internacional?

El dret islàmic divideix el món en dues esferes; l’esfera de l’islam, la qual comprén països governats per musulmans i on s’apliquen les lleis de l’islam (dret islàmic) i l’esfera de la guerra, on es troben tots aquells països no islàmics i que per tant no apliquen les normes religioses i polítiques del islam. Actualment es reconeix una tercera esfera, que seria la del pacte, consistent en aquelles regions que gaudeixen de pactes comercials o acords de conciliació amb els musulmans.

En el Dret Internacional es concep una guerra com un conflicte armat entre dos o més Estats, dividint els estats entre beligerants, no beligerants i neutrals. Els convenis de ginebra son els textos legals dels que gaudeix el Dret Internacional per a regular aspectes concrets dels conflictes armats com ara el tractament de presonres, el ús d’armes… apart d’aquests convenis el dret interacional també gaudeix de tribunals ad Hoc que jutjen possibles crims contra la humanitat que s’hagin pogut realitzar durant un conflicte armat. Dins del sistema legal islàmic, i malgrat el principi de la pau i la seguretat es una norma fermament establerta en aquest sistema, es permet respondre en cas d’agressió prèvia per part d’un tercer. Es a dir, la guerra (yihad en àrab) es considera ilícita a menys que hi hagi una necessitat absoluta que la converteixi en inevitable. A més, com no participen en la guerra, no es pot matar ni atacar a les persones civils o no combatents (de fet es prohibeix matar a dones, nens i sacerdots). Tres son, llavors, les causes fixades que poden derivar en una necessitat absoluta de l’ús de la guerra:

1) L’agressió als musulmans o declaració de guerra als musulmans (encara que siguin d’un altre país).

2) Per a ajudar persones o grups que es trobin en alguna situació injusta.

3) La defensa pròpia i protecció contra atacs al propi país.

Apart de les limitacions de la guerra en quan causes que la puguin provocar,  el dret islàmic preveu un reglament que restringeix el seu ús. En aquest reglament podem trobar, entre d’altres, normes que prohibeixen la destrucció de la propietat a excepció de quan aquesta sigui militar, normes que vlen garantir el respecte, en tot moment, dels principis d’humanitat i virtut, etc… Cal dir, també, que el desenvolupament de les hostilitats esta estrictament reglamentat tant en el Corà com en la Sunna, creant prohibicions que en cap cas es poden infringir. Per últim, la llei islàmica preveu com a “bruts” tots aquells que considerin amics als agressors d’un musulmà (poble o persona) prohibint que qualsevol musulmà sigui amic tant d’un agressor, com d’un “brut”.

 Fora de l’àmbit de la guerra, el sistema islàmic té un conjunt de bases per a les relacions internacionals.  Algunes estan molt relacionades amb les de la guerra ja esmentades, com el principi de germanor, pel qual s’entén que tots els homes són germans i per tant la guerra només es pot realitzar per defensa pròpia, el principi de respecte als drets humans (es reconeixen el det a la vida, el de la llibertat, el de l’igualtat, el de la justícia i el de la conducta ètica com a principis esencials i fundamentals que s’han de protegir) o el principi de personalitat internacional dels estats, que reconeix a tots els Estats i pobles prohibint infringir la soberania d’un altre Estat ja que tots tenen dret a viure en llibertat, seguretat i pau. Altres, en canvi, serveixen per garantir l’importancia de factors com la religió i la ètica dins d’una civilització (prohibint l’esclavització o la degradació, però també l’expulsió de persones de casa seva), per a promoure la justicia i igualtat en drets i obligacions, per a defensar el respecte a pactes i cumpliment de promeses (conegut com a pacte sunt servanda).

En conclusió podem veure com sobre el paper el sistema legal islàmic no es molt distant al ordenament internacional. El problema resideix quan aquest principis i normes aqui explicats no es respecten, com és el cas de la guerra civil a siria i de la matança de civils.

Com es pot defensar, llavors, la seguretat jurídica del sistema quan la violació d’algunes de les seves normes més fundamentals no tenen resposta?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.