Crònica d’una victòria anunciada

Per Carlos Garfella.
Palma.
 

Quan Alexander Lukashenko va depositar el seu vot durant les eleccions presidencials bielorusses sabia que el seu èxit seria total: Empresonament d’opositors polítics, extorsions, expulsions d’ observadors internacionals i manipulacions a les llistes electorals, n’eren un aval d’ un èxit segur. Èxit que repetiria la tònica de totes les eleccions celebrades a l’ antic estat soviètic des del any 1994, any en que el President Alexander Lukashenko, considerat el darrer dictador europeu, va ser “elegit”.

El resultats electorals anunciats per fonts del govern són molt clars: Un 74% de participació i una gran victòria de l’ actual president que suposa – un altre cop- que cap partit opositor al president Lukashenko ha obtingut cap escó al nou Parlament.  Aquestes dades no han sigut avalades pels observadors internacionals membres de la OSCE ( Organització de Seguretat i cooperació a Europa)  desplaçats al país, ni per la UE, ni pels Estats Units,  els quals mantenen  sancions polítiques i econòmiques des de fa anys.

L’oposició del Partit Cívic Unificat (PCU) i del Front Nacional varen retirar a darrera hora als seus candidats per tal d’ exigir l’alliberació dels presos polítics i aconseguir representació dels seus membres a las comissions electorals. Degut al ordenament jurídic bielorús, per tal de que unes eleccions siguin vàlides es necessita com a mínim un 50 % de participació a les eleccions,motiu pel qual, els partits que formen part de l’ oposició varen defendre l’ abstenció. No obstant, la Comissió Electoral Central va afirmar que les eleccions varen tenir una participació del 74%, una dada més que dubtosa tenint en compte que tan sols els tres partits favorables al president: Partit Agrari, Partit Republicà del Treball i Justícia i la formació comunista, varen participar amb totes les garanties a les eleccions i que el màxim opositor a Lukashenko, Alexander Milinkevich, no es va poder presentar.

L’oposició està més debilitada que mai però ja planteja l’estratègia dels comicis que es celebraran  al 2016, una estratègia que molt probablement passarà per la unificació de varis partits en un partit únic opositor. No obstant, a dia d’avui pareix impensable una possible victòria electoral de l’oposició ja que les polítiques restrictives de llibertat per part del President no en donen cap opció. Davant la impossibilitat de dur a terme una transició de caràcter democràtic mitjançant el sistema actual;  pareix que l’ únic mitjà és la insurrecció popular, un mecanisme amb poc futur degut a la mà dura del actual president a l’ hora de silenciar qualsevol manifestació en contra seva. Un exemple és la brutalitat policial comesa contra la immediata manifestació que es va produir a la capital del país per denunciar irregularitats a les eleccions generals de l’ any 2010.

Vladimir Putin i Alexander Lukashenko

Bielorússia, tal i com s’ha comentat amb anterioritat, és considerada la darrera dictadura europea. Aquesta consideració per part de la UE com a país no-democràtic ha suposat la impossibilitat del país a poder integrar-se en el projecte europeu i ser objecte de sancions polítiques i econòmiques que evidentment suposen un agreujament econòmic al país. És aquí on apareix la Rússia de Vladimir Putin, únic país europeu que manté relacions  diplomàtiques “sanes” amb  Bielorússia i  únic país europeu que ha reconegut com a vàlids els resultats de les darreres eleccions. L’any passat, a Rússia li va correspondre el 44,9 de tot el volum d’ intercanvi comercial de Bielorússia. Mentrestant Rússia treu profit econòmic de les relacions amb el país veí, Alexandre Lukashenko ha aconseguit el soci necessari per importar mercaderies per la subsistència del país, subsistència que seria pràcticament impossible tenint en compte el boicot internacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.