Una consulta legal

Per Gisela Roig
Barcelona

Resultat de les votacions sobre la proposta a la consulta popular

Aquest dijous el Ple del Parlament de la Generalitat va aprovar una ressolució segons la qual, el Govern es comprometia a realitzar una consulta popular sobre el futur de Catalunya a la propera legislatura. Els vots a favor, 84 dels 131 presents, van ser del CiU, ERC, ICV-EUiA, SI, el diputat  no adscrit Joan Laporta i Ernest Maragall (que va trencar la disciplina de vot del seu partit, el PSC, que es va abstenir).

Les vies que s’estan debatint des de Catalunya per fer aquesta consulta, son dues: un referèndum o una consulta popular.

L’opció del referèndum es troba regulada a la Llei de Consultes Populars per Via de Referèndum, on s’especifica que la capacitat que té la Generalitat i la iniciativa popular per convocar-los està limitada en l’objecte que determina l’article 6.1 de la llei quan diu: “L’objecte de les consultes populars no pot anar en cap cas en contra de les facultats que la Constitució i l’Estatut reconeixen a les institucions de la Generalitat i als ens locals.” En tot cas, es reserva la facultat a l’Estat d’aprovar la celebració d’aquest referèndum en virtud de l’article 149.1.32 de la Constitució Espanyola que atorga les consultes populars com a competència exclusiva estatal.
En aquest punt, Soraya Sáenz de Santamaría manté la posició de que l’Estat podria negar aquesta consulta perquè estaria fora de l’objecte que permet l’article 6.1 ja que afecta, segons el seu parer, a l’organització territorial de tota Espanya, i en definitiva, si s’hagués de celebrar un referèndum, manté que haurien de votar els aproximadament 47 milions d’espanyols, i no només els catalans.

El problema neix en que des de Catalunya la visió és que el futur del seu poble és únicament un tema dels catalans i no pas dels espanyols. El que caldria debatir és si realment aquesta consulta sobre el futur de Catalunya afecta a l’Organització Territorial de l’Estat com es defensa des de Madrid, o és un tema únic dels habitants de Catalunya, ja que des d’aquí es compren que la independència de Catalunya no tindria cap altre efecte sobre l’organització autonòmica de la resta d’Espanya.

La segona opció contemplada és la de la consulta popular, que es tramitaria a partir d’una llei que està pendent d’aprovació i que estava realitzant la Generalitat. Aquesta llei ara mateix està paralitzada donat que s’ha dissolt el Parlament i fins que no comenci la nova legislatura no es podrà tornar a tractar. De totes maneres, des d’Espanya es manté que en qualsevol cas aquesta llei pendent d’aprovar, no es podria formular de manera que permetés a Catalunya realitzar la consulta popular independentment d’una autorització estatal, perquè aleshores el Tribunal Constitucional la podria declarar nul·la per ser contraria a la norma fonamental.

En definitiva doncs, ens trobem davant d’un problema de visió en el que sovint s’oblida la legislació internacional. Cal tenir en compte, que des d’Espanya es defensa que aquest és un procés que no es pot fer fora de la llei. Ni Alfredo Pérez Rubalcaba ni Alicia Sánchez-Camacho han trigat a titllar Artur Mas d’irresponsable per declarar que aquesta consulta s’haurà de fer dintre de la llei, o fora si no hi ha més opció.

Doncs bé, el que declaren des d’aquesta postura unionista és que el procés es faci segons la Constitució i les lleis espanyoles, però el que no es té en compte és el capítol III del títol III de la Constitució referent als tractats internacionals. Aquests tractats, gaudeixen, a Espanya d’una supremacia que inclús supera a la mateixa Constitució, ja que és l’article 95 que diu que no es pot firmar cap tractat que sigui contrari a la Constitució. En aquest supòsit de fet es plantegen dues solucions consistents en, o bé canviar la Constitució o bé no firmar tal tractat, que en el moment en que es ratifica entra a formar part de l’ordenament jurídic espanyol (art. 96).

Entre els tractats internacionals ens trobem la Carta de les Nacions Unides, firmada i ratificada des d’Espanya, que compren en el seu article 1.2 el dret d’autodeterminació dels pobles. Així doncs, s’ha de tenir present, que aquesta negativa a permetre una consulta popular dintre del poble català sobre el seu futur (autodeterminació), es pot considerar contraria a un dels principis fonamentals de la legislació internacional; i contraria també doncs, al que dicta la mateixa Constitució Espanyola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.