Quan els lectors veuen les notícies, o llegeixen els diaris, o escolten la ràdio sempre veuen, llegeixen o escolten frases com “El Sr. X ha estat declarat culpable com autor del delicte de robatori“, i malgrat que la figura de l’autor és la més fàcil d’entendre, n’hi ha d’altres que són molt més complicades i que es converteixen en el malson de tot advocat i de tot jutge doncs, si bé la majoria d’elles no tenen repercussions sobre la pena a imposar pel delicte, la distinció entre les formes de participació és fonamental doncs pot tenir importants efectes a l’hora de la determinació de la pena. Al llarg d’aquest article, es mostraran les figures que integren l’autoria i la participació i els fonaments de cadascuna d’elles per a facilitar la comprensió als lectors i que d’ara en endavant puguin entendre una de les qüestions més complicades de la Part General del Dret Penal.
A aquests efectes, els articles 27, 28 i 29 de la Llei Orgànica 10/1995, del Codi Penal són fonamentals; el primer d’ells afirma que “són responsables criminalment dels delictes i faltes els autors i els còmplices“. El segon article diu que “són autors els que realitzen el fet per sí mateixos, conjuntament o per mitjà d’altri del que es serveixen com a instrument. També seran considerats com autors: a) Els que indueixen directament a altri o a altres a executar-lo; b) Els que cooperin en la seva execució amb un acte sense el qual no s’hauria executat. Finalment, el tercer apunta que “són còmplices els que, no trobant-se compresos en l’article anterior, cooperin en l’execució del fet amb actes anteriors o simultanis“.
La doctrina ha entès que el concepte autor que el Codi Penal empra és un concepte ampli doncs engloba sota la mateixa denominació, remarcant que les dues darreres figures són “considerades com autors“, les figures que tenen la mateixa pena que l’autor pròpiament dit del delicte o falta; i aquesta consideració inclou: l’autor pròpiament dit, el coautor, l’autor mediat, l’inductor i el cooperador necessari. En el mateix sentit, l’article 29 ens defineix la figura del còmplice.
L’autor pròpiament dit no planteja molta dificultat doncs és qui executa de pròpia mà la infracció penalment castigada, és qui, realitza els actes executoris principals descrits al tipus penal. La coautoria no planteja excessiva dificultat en quan a la seva definició doncs implica la realització conjunta i de mutu acord d’un fet delictiu, el problema de delimitació es planteja en una pregunta: quin pes de participació en els fets ha de tenir una persona per a considerar-se-la coautora i no participant (cooperadora necessària o còmplice) en el delicte? Doncs aquí ha de fer-se un judici teòric i plantejar-se que serà coautora aquella persona que realitzi conjuntament amb altri una part essencial del pla durant la fase executiva (és coautor qui ajuda a altri a segrestar una persona a través de lligar-li les mans o ajudar l’altre coautor a traslladar la persona segrestada al vehicle,…; però no és coautor, sinó partícip qui observa com l’autor lliga les mans a la víctima o li obre la porta del cotxe,…), clarament és un judici fàctic ad hoc a realitzar davant de cada delicte doncs s’haurà de fer la feina de llegir el tipus penal aplicable i determinar les actuacions personals de cada subjecte en l’execució del delicte.
Ha de remarcar-se el fet de que un coautor no haurà de respondre dels excessos delictius de l’altre coautor quan aquests no s’haguessin pactat i, per tant, no entrin a l’abast del “seu” dol; és a dir, si A i B han planejat segrestar C per demanar una recompensa i, en una situació de nervis A mata a C, B no haurà de respondre per l’homicidi en qualitat de coautor; però això no vol dir que no respondrà en qualitat d’una altra figura de participació o per un altre delicte alternatiu com l’omissió del deure de perseguir delictes, per exemple.
L’autor mediat és la persona que realitza els fets delictius emprant com a instrument una altra persona, a aquests efectes, l’autor mediat utilitza una situació d’error que l’instrument està patint (ex.: A li diu a B que dispari rere els matolls perquè hi ha un conill i realment està C), o per mitjà de violència o intimidació (una situació d’inexigibilitat com la por insuperable), o per mitjà de persones inimputables (menors d’edat, persones amb alteracions de la percepció, o amb trastorns psíquics o intoxicacions,…); la doctrina anomena també l’autor mediat com l’home del darrere, mentre que l’executor rep el nom d’home del davant.
Fins aquí el primer bloc d’interventors en el delicte, els autors en sentit estricte, contradient el punt de vista del Codi Penal. El segon bloc s’inicia amb dues figures que integren el terme autor en sentit ampli, els inductors i els cooperadors necessaris; mentre que una tercera figura és el còmplice.
L’inductor és aquella persona que, intencionadament i amb coneixement de fet, fa néixer en l’autor la resolució de cometre un delicte; aquí la jurisprudència requereix el doble dol (intenció i coneixement per part de l’inductor i l’autor, en cas que el dol manqués per part de l’autor, aleshores es podria parlar d’un cas d’autoria mediata) i el caràcter directe o la comunicabilitat directa (que les paraules de l’inductor siguin interpretades com una acció de convenciment inequívoca). Ara bé, pot sorgir la qüestió de “què succeeix si l’inductor ha estat induït a induir un tercer?” En aquest cas s’evidencia un supòsit de comunicabilitat o inducció en cadena (o “inductor rere l’inductor”), com l’inductor que ha induït a induir només a creat una resolució d’induir a un tercer no està complint amb el que l’article 28 del Codi Penal requereix (“inducció per a cometre un delicte”) i aleshores es produeix el que Jescheck o Gimbernat (dos doctrinaris del Dret, un d’alemany i l’altre espanyol), juntament amb els Tribunals Suprems espanyol i alemany, afirmen: que a aquesta persona no se la pot castigar a títol d’inducció, sinó a títol de cooperador necessari que a efectes pràctics no suposa cap canvi en quant a la responsabilitat penal.
Parlar de cooperador necessari requereix indispensablement fer referència a la figura del còmplice doncs es defineixen de manera exclusiva, és a dir, no cumulativa; i és fonamental recórrer a diferenciar la importància de la participació en els fets, però com diferenciem les figures de l’autoria i la coautoria amb els figures de la cooperació necessària i la complicitat? Amb la finalitat de donar resposta a aquesta pregunta farem ús de les teories que les doctrines alemanya i espanyola apliquen i la que el Tribunal Suprem espanyol empra.
La doctrina alemanya sent especial predilecció per la teoria objectiu-formal, que entén que per a poder encaixar la participació d’una persona dins alguna de les figures de l’autoria en sentit estricte ha de realitzar un acte típic en sentit estricte és a dir, és coautor tant qui força la porta d’una casa com qui entra i pren els béns que es troben en el seu interior (ambdós són actes típics del robatori amb força amb l’agreujant de comissió a casa habitada), però no és coautor qui espera fora de la casa vigilant si ve la policia perquè el referit acte no es troba descrit en el tipus penal.
El Tribunal Suprem recorre a la teoria de l’acte previ, és a dir, seran coautores les persones que haguessin pactat prèviament la comissió d’aquella infracció penal, però aquest criteri s’ha ampliat per a admetre l’anomenada coautoria successiva, és a dir, també serà coautora aquella persona que no hagués pactat prèviament la comissió del delicte però que en participi un cop iniciada la fase executiva (SSTS1003/2006, de 19 d’octubre; 601/2007, de 4 de juliol;… entre altres); però també s’ha ampliat cap a l’acord tàcit, és a dir, quan aquella persona no ha acordat de manera precedent i expressa, sinó que ho ha acordat per no haver-se negat a participar ni haver impedit la comissió (a aquests efectes, vegin-se les SSTS 1339/2004, de 24 de novembre; 529/2005, de 27 d’abril; d’entre altres).
Finalment, un sector de la doctrina espanyola (el sector majoritari recolza la teoria de la doctrina alemanya) aposta per la teoria del domini del fet, teoria que doctrinaris com Córdoba Roda o el reconegut jurista alemany Claus Roxin (“Libro homenaje a Jiménez de Asúa“) han explicat referint-se a que es considera autor a aquella persona que pren part directa en l’execució dels fets i també aquella que executa un acte sense el qual el delicte no s’hagués pogut efectuar.
Un cop exclosa la possibilitat de que es tracti d’un autor o coautor, haurà de valorar-se la seva participació en base a l’anomenada i coneguda teoria dels béns escassos explicada per Gimbernat i recolzada per la jurisprudència (a aquests efectes, vegin-se les SSTS de 12 de juliol del 1995, 29 de setembre del 2000 i 5 de febrer del 2001; entre altres), aquesta teoria consisteix en valorar l’aportació d’aquella persona ex ante i preguntar-se si en aquelles circumstàncies aquesta aportació era substituïble o no. En cas de resposta afirmativa, serà un cas de complicitat (A deixa a B un pal de fusta per colpejar C); però si la resposta és negativa, serà un supòsit de cooperació necessària (A necessita una casa on mantenir segrestat a B, però no pot deixar-lo al seu pis del centre de la ciutat perquè precisa una casa allunyada, gran i on ningú pugui escoltar els crits de la víctima i C disposa d’una casa rural perduda enmig de la muntanya).
Tot el que anteriorment s’ha explicat forma les bases fonamentals de l’autoria i la participació, però encara que aquesta exposició resulta extensa i sintetitza una matèria que ha fet córrer durant molts anys rius de tinta, hi ha detalls de la doctrina que per qüestions d’extensió i especificitat no poden raonar-se ni explicar-se com mereixen en un article de curta extensió.
