El Problema Constitucional Turc

Per Arnau Martí.
Barcelona.
 

Després de que Turquía perdés la primera guerra mundial (es va ajuntar amb Alemanya encara amb el nom d’imperi otomà i durant la guerra va ser envaïda) Turquia va dur a terme un procés de modernització per acostar-se a l’occident. Mustafa Kemal, avui en dia conegut com Kemal Atatürk (pare de tots els turcs), va ser el primer president de la República turca i el principal impulsor de l’europeïtzació que patí Turquia. Així doncs, i sota la consigna d’europeïtzar el país a qualsevol cost, s’eliminà la religió de la vida política del país (s’anul·là la Sharia, la religió a les escoles públiques, abolició del califat), es modernitzà (a la europea) la societat (introducció de la vestimenta occidental, imposició de l’alfabet llatí, prohibició de la indumentària tradicional) i se la dotà d’un Codi Civil (d’inspiració suïssa) i d’una Constitució per tal d’aconseguir la modernització d’uns país que aspirava a ser una de les grans potències industrials del moment. Actualment Turquia és una potencia d’àmbit regional, membre de la OTAN i del grup dels 20 i candidat a formar part de la UE.

Aquesta Constitució de 1982 és encara vigent i proclama Turquia com una república parlamentaria democràtica, social, de dret i, com ja s’ha dit, laica (es basa fermament en els principis d’un laïcisme sui generis). I com que la laïcitat és un factor de vital importància (Kemal Atatürk defensava que la separació dels termes estat-religió era vital per aconseguir una societat moderna i europea) l’exèrcit turc (el segon més poderós de la OTAN després dels EEUU) s’ha reservat, tradicionalment, una posició forta en la política nacional autoconsiderant-se com el guardià de la Turquia secular  i de la seva democràcia; realitzant cops d’Estat (4 en total des de 1960) cada cop que han considerat que els governs electes es desviaven dels principis de l’Estat establert per Atatürk i consagrats a la Constitució.

No es d’estranyar, llavors, que la relació exèrcit-Erdogan hagi estat molt tensa des del principi. I exemple d’aquesta relació fatal és l’intent de complot fallit que suposadament havia de succeir al 2003 (cas balyoz) i que consistia en crear el caos mitjançant actes de sabotatge, assassinats d’intel·lectuals turcs planejat per dos generals i un almirall que ha acabat amb la condemna (la sentència del tribunal especial va sortir el passat mes de setembre) d’ells tres per 20 anys de presó, més els 18 anys de presó per a 78 comandaments militars i els 16 anys per a 246 oficials de l’exèrcit.

El judici d’aquests alts comandants ha dividit el país. Els partidaris de Erdogan el consideren com un triomf de l’imperi de la llei davant l’estament que tantes vegades ha amenaçat explícitament la democràcia. Els adversaris del president i del partit en el poder ho veuen com una maquinació preparada pel propi govern (es posa en dubte moltes de les proves aportades pel govern durant el procés) per a eliminar una cúpula militar contraria a la islamització que esta patint el país, tant la seva societat com les seves institucions.

Amb aquesta victòria de Erdogan, queda per veure la reacció de les forces armades davant el nou panorama polític (cal recordar que Erdogan ha estat re-escollit el passat 2007), al poder de les urnes com a principi democràtic i a un cap de Govern que manté gairebé un centenar de periodistes a la presó mentre estanca la promesa ja feta d’una Constitució més democràtica, radicalitza la qüestió kurda i accentua la religiositat del seu gabinet de govern.

I enmig d’aquesta crisis política està el ciutadà mig turc, el qual vol formar part d’una Turquia moderna i laica però sense l’amenaça no democràtica d’un cop d’estat militar.

Erdogan reunit amb els ats càrrecs de l'exèrcit.
Erdogan reunit amb els ats càrrecs de l'exèrcit.

1 comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.