A 50 metres de la legalitat

Per Jaume Genescà.
Girona.
 

Els fets es remunten a l’aprovació de la Llei 22/1988, de Costes. Aquesta, per tal de protegir la integritat i ús general del domini públic marítim-terrestre, estableix una sèrie de límits a la propietat privada que es situa prop de la costa. Una d’elles (la que interessa en aquest article) és la de una servitud legal de “protecció” de 100 metres terra endins, a partir de la ribera del mar (art. 23.1 LdC). En aquest espai, no es podria edificar ni construir cap edifici, a partir de l’entrada en vigor de la LdC.

Respecte al règim transitori, el reglament que desenvolupa la LdC, regulat al Real Decret 1471/1989, de 1 de desembre, establia en la disposició transitòria vuitena (DT8), apartat segon punt b) que, en els casos en que uns terrenys s’haguessin classificat com a urbanitzables, i a més existís un Pla Parcial aprovat de forma definitiva, es podria seguir amb el previst, amb una excepció: en cas de que s’haguessin aprovat els Plan Parcials després de l’1 de gener de 1988 i abans de l’entrada en vigor de la LdC (el juliol del mateix any), s’havien de revisar per tal de garantir que s’adaptessin a la nova llei, entre altres coses, que respectessin la servitud dels 100 metres abans mencionada.

Aquest procediment de revisió, s’havia d’impulsar per l’administració urbanística competent, d’ofici, o a instància del Servei Perifèric de Costes o del promotor del pla. Tot i així, es preveia una excepció quan hi havia la possibilitat raonable de que s’hagués d’indemnitzar als interessats que tinguessin el dret d’aprofitament urbanístic, i el veiessin reduït irreparablement (i així, patissin una sèrie de danys que no estan obligats a suportar). En aquests casos l’administració decidiria si pagava la indemnització i per tant limitar la construcció en els 100 metres, o bé permetia l’edificació més a prop de la costa (sempre que es guardés la distància mínima de 20 metres respecte la costa).

Aquesta regulació era l’aplicable en el cas El Algarrobico. Es tracta d’una zona de platja a prop de Carbonera, un municipi situat pels volts d’Almería. L’ajuntament va aprovar un Pla Parcial al maig de 1988 i va convertir uns terrenys en urbanitzables, situats a 20 metres de la costa, però no va ser fins a l’octubre de 1997 que es va desenvolupar el pla i es van establir els aprofitaments urbanístics, mitjançant el Pla d’urbanisme aprovat per la comissió provincial d’urbanisme. L’any següent, s’aprovava les Normes Subsidiàries al planejament, amb una revisió (segons l’ajuntament i la promotora), que convertia els 20 metres en 50. Fins i tot l’administració estatal de costes va donar el seu suport a aquestes Normes Subsidiàries al gener del 1998. Més tard, al 23 d’octubre de 2001 es compren els terrenys i el 3 de març de 2003 es concedeix la llicència d’obres, i l’hotel es comença a construir.

És llavors quan, arran de les protestes de diversos grups ecologistes, a l’any 2005, el govern s’adona que l’hotel està construït en un terreny en el qual no es podia edificar, i dicta una ordre del ministeri del medi ambient, al novembre del mateix any, practicant l’afitament en els 100 metres. Aquesta ordre s’impugna per l’ajuntament de Carboneras i per la promotora immobiliària, Azata del Sol, SL.

D’aquesta manera s’arriba a les sentències del Tribunal Suprem, dictades aquest mateix any, una al 21 de maig i les altres dues el 18 de juliol. El TS les resol totes en la mateixa direcció, declarant que la construcció de l’hotel s’ha fet en contra de la LdC, i amb els mateixos arguments en totes tres (donat que, en general, tant l’ajuntament com la mercantil al·leguen els mateixos motius).

La ratio decidendi del tribunal radica en que, més enllà de si existís una revisió (cosa que declara com a no provada) a l’any 1997 que augmentava la distància fins els 50 metres, és l’existència de drets d’aprofitament urbanístic, i la seva possible reducció després de la revisió dels plans parcials, els que marquen la diferència, ja que sense aquests sempre serà obligatori (almenys en els casos com el present) revisar la delimitació del terreny urbanitzable. Així doncs, com que en el moment en què es va dictar el pla parcial (recordem, al maig de 1988) i abans del juliol del 1988 (moment en que entra en vigor la LdC), no es van atorgar els aprofitaments urbanístics, existia el deure de revisar la distància establerta entre la costa i el terreny urbanitzable, que havia de ser d’un mínim de 100 metres. I, com que aquest deure no es va complir, l’afitament de l’orde ministerial del novembre de 2005 és correcte, de manera que l’hotel està mal situat i s’haurà d’enderrocar.

Per altra banda, a finals del juliol es va anunciar per la fiscalia la denúncia a l’alcalde Carboneras, Salvador Hernández, pels delictes de prevaricació i desobediència, ja que no ha modificat la classificació dels terrenys, els quals continuen essent urbanitzables, i a més, addueixen, continua mantenint la distància dels 20 metres respecte a la costa. L’edil encara es mostra partidari de l’obertura de l’hotel per tal de “reactivar” el paratge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.