Tots nosaltres hem escoltat per radio i televisió, homes i dones que s’ofereixen a fer miracles a canvi d’una quantitat de diners. A més, també és possible que a la bústia de casa ens hagi arribat un paper amb algú oferint-se a curar càncer, sida o enfermetats avui en dia incurables. Evidentment, no molta gent, afortunadament, creu en aquests poders paranormals, però algú (normalment en situació molt desesperada), demana els seus serveis a canvi de, normalment, molts diners.
Són molts, per desgràcia, els sucessos d’aquesta mena, com, per exemple, familiars d’un noi en coma que demana assistència a un curandero a canvi de milers d’euros, familiars d’un home en fase terminal i, malhauradament, un llarg etcètera. La pregunta: estan cometent estafa, els curanderos? La resposta és senzilla: No.
El delicte d’estafa, en contraposició al llenguatge que s’utilitza al carrer és el següent: “Cometen estafa aquells que, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produïr engany en un altre, induint a que aquest realitzi actes de disposició en perjudici propi o aliè. (article 248.1 CP)”
I la clau per la que aquests actes no abasteixen el delicte d’estafa és l’engany suficient. No fa masses anys, la jurisprudència estava força dividida i, mentre alguns Tribunals espanyols condemnaven per estafa aquests actes, uns altres Tribunals absolvien. Un cas, per exemple, va ser quan l’Audiència Provincial de Cadis va condemnar a una curandera, anomenada Nuria Montero Gallardo a 2 anys i mig de presó i una multa de 8 mesos amb quota diaria de 6 euros per un delicte continuat d’estafa d’especial gravetat, ja que aconseguí que dos dels fills d’un malalt de càncer amb metàstasis li paguessin 18.000€ i un ocell per sanar al seu pare. No obstant, no fa massa temps, el Tribunal Suprem va ser molt clar a l’hora de resoldre aquests casos. I ho resolia mitjançant l’engany suficient al considerar que “no es dona el suficient engany per condenar-ho per un delicte d’estafa, doncs el ciutadà mitjà de la nostra societat té un nivell d’informació sobre aquestes enfermetats i les seves característiques, que dificilment pugui al·legar una confiança racional en aquests poders paranormals”.
En aquesta mateixa via, el Tribunal Suprem també ha entès que: “Es considera que no existeix estafa quan un subjecte passiu assisteix a un mèdium, mags, posseïdors de poders ocults, falsos adivins o activitats que no puguin considerar-se com generadores d’un engany socialment admissible que origi o sigui la base per una resposta penal”. Això es fonamenta, essencialment, en que l’engany en aquests casos és tan poc racional que és inidoni per fonamentar-se en el motiu d’un delicte d’estafa.
Això no vol dir, però, que la víctima es quedi desamparada davant aquests fets, sino que, encara que es tanqui la responsabilitat penal, pot anar a la vía civil per tractar de recuperar els diners que en el seu dia va pagar, més una quantitat en concepte d’indemnització.
