La cooficialitat de llengües a l’escola catalana

Per Gina Giró.
Barcelona.
 

A principis d’aquesta setmana, el Ministre d’Educació i Cultura del Govern de Mariano Rajoy, el senyor Wert, va afirmar que hi havia certes evidències de que l’auge de l’ independentisme dins la societat catalana es deu al model educatiu. El fet de que la llengua legalment establerta com a bàsica i vehicular (la pertinent en el ús habitual a l’aula i en l’ensenyament de ciències) sigui exclusivament el català és, segons el Ministre, un factor que contribueix considerablement al foment de la mentalitat sobiranista que es va materialitzar de manera històrica a la manifestació de l’ 11 de setembre.

Per tal de pal·liar aquesta situació, Wert va deixar entreveure que planeja una reforma del sistema educatiu estatal per tal de que totes les 17 comunitats autònomes segueixin uns patrons comuns estretament i estrictament delimitats. El Ministre afirma que el que es pretén és evitar les violacions dels drets constitucionals dels estudiants arreu del país, ja que algunes comunitats com el País Basc doblen la inversió educativa d’altres autonomies com Andalusia en el terreny de l’educació.  Drets fonamentals com la igualtat, l’equitat o la solidaritat estan garantits i protegits constitucionalment i es veuen amenaçats, segons Wert, pels contextos tant diversos amb els què un alumne es troba depenent exclusivament del lloc on neix per pur atzar.

D’altra banda, va afirmar que s’està estudiant la possibilitat de subvencionar centres privats per tal d’assegurar que els alumnes puguin formar-se en castellà, llengua cooficial amb el català a Catalunya, si les famílies dels afectats expressen el seu desig de que així sigui.

Malgrat tot, les intencions de Wert no tenen cap cabuda en el marc legal, amb el qual, avui en dia més que mai, xoquen frontalment i sense remei quasi totes les aspiracions polítiques i nacionalistes espanyoles i catalanes.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat l’any 2006 i acceptat íntegrament per les autoritats estatals competents legislatives, afirma que els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual (art.35.3). Les aspiracions de Wert de que un cert nombre d’infants s’eduqui en centres especialment escollits i dissenyats fent servir el castellà de manera preferent serien, per tant, totalment il·legals. El propi Wert ha afirmat que seria necessària una reforma legislativa que amb els tràmits corresponents, els complexes processos d’aprovació i formalització, no arribaria abans de tres anys.

Addicionalment, l’estatut català també garanteix que totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català i que el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i no universitari (art 50.1). Per tant, el Govern de Catalunya pot defensar legítimament el model educatiu vigent que prioritza el català, argumentant que aquest fet no afecta a que els estudiants adquireixin un coneixement del castellà madur que supera la mitjana de l’estat.

El conflicte d’interessos neix en que des de Catalunya aquestes declaracions s’interpreten com un intent més de centralitzar l’educació, arrencar progressivament les legítimes competències de les autonomies i apagar el foc nacionalista que s’ha encès a Catalunya durant els últims mesos. Des de Madrid, no obstant, es justifiquen afirmant que no es tracta d’ideologies, sinó de perseguir una millora del rendiment educatiu i una major eficiència de les inversions estatals.

Espanya i Catalunya, tant si es volen veure una dins de l’altra o, altrament, com a organitzacions territorials independents, tenen un dels índex d’abandonament escolar més prematur d’Europa, així com també mostren baixos rendiments demostrats als exàmens estandarditzats internacionalment. Un gran percentatge dels estudiants a Espanya no troba la motivació suficient en els estudis, els quals són la millor inversió de futur que qualsevol nació pot fer. Milers de joves renuncien a tenir una educació completa abans de que els hagi donat temps a adonar-se dels beneficis que aquesta podrà tenir pel seu futur. Una formació àmplia i un mínim de cultura no només serveixen per trobar una feina ben remunerada, sinó que beneficien a la pròpia integritat personal. Una sòlida base educativa fa néixer un sentiment de satisfacció i d’autorealització dins l’estudiant que l’ajudarà a creure en ell mateix en el moment de desenvolupar idees pròpies al llarg de la seva vida, atorgant-li capacitats per a potenciar de manera autònoma i independent la seva identitat i per dur a terme el seu projecte de vida.

“Quan un model funciona no s’ha de canviar” afirmava la Consellera Rigau reaccionant a les paraules de Wert. No obstant, el sentiment generalitzat de la ciutadania és que el que cal és qüestionar-se en quin grau el model funciona realment, amb qui es vol comparar Catalunya en termes educatius i si el nivell que els alumnes assimilen al llarg de la seva trajectòria com a  estudiants en matèria lingüística és suficientment elevat, i no només pel que respecta al castellà, sinó també al català o a l’anglès.

El coneixement obligatori de la tercera llengua també es troba regulat per la màxima llei a nivell autònom: “Els poders públics han de promoure el coneixement suficient d’una tercera llengua” (art 44.2). Cal que el sistema educatiu català no es conformi si vol produir estudiants capaços de competir, cal ser exigents, precisos i rigorosos amb el significat de la paraula suficient i per descomptat cal no perdre temps ni recursos en reformes educatives contradictòries cada legislatura que no van en la direcció adequada i que prioritzen aspectes secundaris per tal de desviar l’atenció d’allà on es troben les veritables i greus mancances.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.